6. El «neo-trotskisme» a la recerca d’un «neo-programa»
«Sobre nous problemes de la revolució socialista a Europa», tal és el títol atraient d’un article de P. Frank, on hom pot llegir:
«NOSALTRES MATEIXOS, TROTSKISTES, DEVEM en aquest sentit, com ho veurem més endavant, REAJUSTAR EL NOSTRE PROGRAMA A LA SITUACIÓ NOVA QUE S’ESBOSSA» (subratllat nostre).
(« Quatrième Internationale » , n° 16, juillet 1962, p. 45.)
Com hom veu, no es tracta pas d’una bagatel·la: «Reajustar el programa». La realitat de la IVª Internacional es manifestà d’entrada per la seua aptitud per elaborar aquest programa. Si cal «reajustar»-lo, és que s’han produït capgiraments fonamentals. P. Frank ens ho diu:
«...Cal abordar les perspectives del moviment obrer europeu tenint en compte que les generacions d’ara en endavant jugaran el rol principal consideren com a normal, no com a superflu, el nivell de vida tal com s’ha establert en els darrers anys, i que ja no són sota l’empresa de les velles direccions tradicionals a la forma que hom havia conegut en la immediata post-guerra. Hi ha sense cap dubte sempre un decalatge que es produeix entre els generacions, PERÒ ÉS BEN DUBTÓS QUE S’HAJA PRODUÏT EN TOTA LA HISTÒRIA DEL CAPITALISME CANVIS TAN IMPORTANTS EN UN PERÍODE MALGRAT TOT BEN LIMITAT (subratllat nostre), canvis que s’han produït durant la vida de tots els qui, a Europa, depassen la quarentena».
(Idem, p. 47.)
Així, s’ha produït en el curs dels darrers decennis canvis com no s’han produït mai en tota la història del capital en tan poc de temps. Sens dubte, no pot tractar-se més que de canvis estructurals de la societat capitalista, i no tan sols al nivell de les seues superstructures ni, ben cert, d’un període de «prosperitat» que, per bé que prolongat, deriva de la conjuntura. Car, P. Frank ens ho ha explicat força bé alguns paràgrafs més amunt:
«En el fons, tota l’argumentació dels frigorífics i dels scooters (censats com a corruptors de la classe obrera europea) té per punt de partida una explicació de les relacions socials a partir del consum i no de la producció. Ja fa molt de temps que Marx, a «La ideologia alemanya», feia remarcar que actuar així era ignorar les condicions reals de l’activitat dels homes i que això no podia conduir més que a concepcions reaccionàries».
(Idem, p. 45.)
«(Es tracta d’una) situació nova (que) presenta problemes nous per al moviment obrer. En particular, per al nostre propi moviment, això es resum en una necessitat de reexaminar el nostre Programa de transició, no de canviar la seua concepció de conjunt (ben cert! hom és trotskista o no ho és pas!) de mots d’ordre mobilitzadors corresponents a la lògica del desenvolupament del moviment de masses i conduint-lo fora del marc capitalista, fins a la conquesta del poder, sinó en el sentit d’adaptar aquest programa a NOVES CONDICIONS, A NOUS SENTIMENTS DE MASSES, AL NOU NIVELL A PARTIR DEL QUAL PARTIRAN LES INEVITABLES LLUITES DE DEMÀ (subratllat nostre).»
(Idem, p. 47.)
És clar que la «nova situació», les «noves condicions», els «nous sentiments de masses» no poden ésser determinats més que per «les condicions reals de l’activitat dels homes» per «les relacions socials» que cal explicar «a partir de la producció i no del consum». Quina és doncs aquesta «nova situació»?
«No és pas necessari que demostram la diferència qualitativa entre la planificació en un règim on el poder capitalista ha estat abolit i la planificació en un règim capitalista. No ens cal igualment demostrar que els neo-capitalistes (siguen els «joves patrons» pretesament més interessats en la gestió que en la producció, o reformistes de diversos pelatges) desenvolupen en aquest domini una política amb vistes únicament de millorar el sistema capitalista, no a abolir-lo. Però hem de comprendre que si donen tal importància a aquesta qüestió (de la «planificació democràcia»), no és pas tan sols perquè respon a les llurs pròpies preocupació, sinó també perquè tradueix l’existència al si d’una capa de militants obrers d’idees més o menys confuses, més o menys elaborades, sobre el lloc que ocupen en la producció i en l’organització, siga al nivell de l’empresa siga al nivell de l’economia en el seu conjunt.
En l’actualitat, no hi ha pas aturats, sinó la plena ocupació; mentrestant, els treballadors, més particularment els militants, es ressenten d’allò que passa en les empreses i en l’economia, amb l’excepció de bagatel·les que tracten comitès d’empresa, és fora de la llur decisió, per començar fins i tot pels salaris...»
(Idem, p. 48.)
A dir veritat, som força decebuts. És nou? Els treballadors constaten que allò que passa en l’economia, començant pels llurs salaris, és fora del llur poder de decisió: hi ha cap novetat?
Actualitat del programa de transició
Aparentment res, absolutament res de nou en allò, encara menys quelcom per justificar el «reajustament del programa». Des del 1933-1934, fa trenta anys, a «Cap a on va França», Trotski explicava que calia, davant dels «planificadors capitalistes», elaborar reivindicacions de transició per mobilitzar les masses i oposar-se a les posicions dels «planificadors» feixistes o reformistes. Ens permetrem de recordar-li a P. Frank que tres capítols, res més que tres capítols del Programa de transició, són consagrats a aquestes qüestions. N’hi haurà prou amb alguns extractes per refrescar la memòria de Frank:
«La necessitat d’un ‘control’ de l’economia, d’una ‘direcció’ estatal, d’una ‘planificació’ és ara reconeguda – si més de no paraula – per gairebé tots els corrents del pensament burgès i petit-burgès... els feixistes... els social-demòcrates... els enginyers i els professors (que) cerquen a esdevindre ‘tecnòcrates’...
Els projectes de limitació de l’absolutisme dels ‘patrons de dret divi’ resten lamentables farses mentre els propietaris privats dels mitjans socials de producció poden caure damunt dels productors i els consumidors amb les maquinacions de l’explotació, del pillatge, de l’estafa. L’abolició del ‘secret comercial’ és el primer pas vers un veritable control de la indústria...
Cap funcionari de l’Estat burgès no pot dur a terme aquest treball, siguen quins siguen els poders dels quals hom el vulga investir... Els COMITÈS DE FÀBRIQUES, I ÚNICAMENT ELLS (subratllat nostre) poden garantir un veritable control sobre la producció, en fer crida – en tant que consellers i no com a «tecnòcrates» - als especialistes honestos i dedicats al poble...
L’elaboració d’un pla econòmic, fins i tot el més elemental – des del punt de vista dels interessos dels treballadors i no dels dels explotadors – és inconcebible sense control obrer, sense que els obrers inunden amb les llurs consideracions tots els ressorts aparents i amagats de l’economia capitalista. Els comitès de diverses empreses han d’elegir, en conferències corresponents, comitès de trutsts, de branques d’indústria, de regions econòmiques, en fi de tota la indústria nacional en el seu conjunt. AIXÍ (subratllat nostre) el control obrer esdevindrà L’ESCOLA DE L’ECONOMIA PLANIFICADA. Amb l’experiència, amb el control, el proletariat es prepararà per dirigir directament la indústria nacionalitzada, quan l’hora n’haurà tocat...
...Reivindicam l’expropiació de les companyies monopolistes de la indústria de guerra, dels ferrocarrils, de les fonts més importants de matèries primeres, etc.
La diferència entre aquestes reivindicacions i el mot d’ordre reformista ben vague de «nacionalitzacions» consisteix en què:
1. Nosaltres refusam el RESCAT;
2. Prevenim les masses contra els xarlatans del Front Popular que, en proposar la nacionalització de paraula, resten de fet els agents del capital;
3. Cridam les masses a no comptar més que amb la llur pròpia força revolucionària;
4. Vinculam el problema de l’expropiació al de la conquesta del poder pels obrers i els camperols.
La necessitat de llançar el mot d’ordre de l’expropiació en L’AGITACIÓ quotidiana, en conseqüència d’una manera fraccionada, i no pas tan sols des d’un punt de vista PROPAGANDÍSTIC, sota la forma general, s’escola del fet que les diverses branques de la indústria es troben a diversos nivells de desenvolupament, ocupen llocs diferents en la vida de la societat i passen per diferents estadis de la lluita de classes. Tan sols l’ascens revolucionari general del proletariat pot posar l’expropiació general de la burgesia en l’ordre del dia. L’OBJECTIU DE LES REIVINDICACIONS TRANSITÒRIES ÉS PREPARAR EL PROLETARIAT PER RESOLDRE EL PROBLEMA (subratllat nostre).
... Per tal de realitzar un sistema únic d’investiment i de crèdit segons un pla racional que correspon als interessos de tota la nació, cal fusionar totes els bancs en una institució nacional única. Tan sols l’expropiació dels bancs privats i la concentració de tot el sistema de crèdit en les mans de l’estat posaran en les mans d’aquest els mitjans necessaris reals, és a dir materials, i no pas únicament ficticis i burocràtiques, per a la planificació econòmica...
Mentrestant, L’ESTATITZACIÓ DELS BANCS no donarà aquestes resultats favorables més que si el poder d’estat mateix passa de les mans dels explotadors a les dels treballadors».
(« Programme de transition » , nouvelle édition, pp. 18-22.)
Res en aquest sistema de reivindicacions transitòries és conjuntural. Respon als problemes amb els quals el proletariat és confrontat en el curs del període de la crisi històrica del règim capitalista, crisi històrica que no cessa pas d’operar i aprofundir-se, inclòs en els moments d’alta conjuntura (de la qual caldria altrament mostrar els ressorts), i que no s’acabarà més que amb la conquesta del poder pel proletariat en el món sencer. És en la crisi de la societat burgesa mateixa, en donar una expressió conscient als interessos i a les aspiracions dels treballadors, que el programa de transició troba els elements de la llur mobilització.
És frapant de constatar fins a quin punt, més de vint-i-cinc anys després de la seua elaboració, respon a les necessitats actuals de la classe obrera. La «necessitat d’un control sobre l’economia», «d’una planificació», de la «nacionalització» de tota una sèrie d’indústries de base s’ha imposat a la brugesia, que ha hagut de recórrer-hi en els seus esforços per salvar el sistema capitalista en el seu conjunt. Però, realitzada pels governs «liberals» burgesos, del tipus del «tripartidisme» (M.R.P.-S.F.I.O-P.C.F.), o utilitzat seguidament per governs diversos fins a un govern de tipus bonapartista (De Gaulle), s’ha albirat que no és més que un «pillatge planificat del poble», i la plus-vàlua produïda pels treballadors de les indústries «nacionalitzades» fa retorn, en l’ombra propícia «del secret comercial», per múltiples vies, als trusts per tant greixosament indemnitzats. Les «maquinacions de l’explotació, del pillatge, de l’estafa», demoren dissimulades tan als productors com als consumidors. El control obrer de la indústria és l’únic que pot aportar llum en aquestes profundes tenebres. L’expropiació de tota una sèrie de branques de la indústria: la indústria química, tota la indústria pesada, la indústria de l’automòbil, totes les indústries relacionades amb l’energia atòmica, de l’electrònica, de l’aviació, dels hidrocarburs, de les indústria de la construcció, etc.; l’expropiació de tots els bancs i la llur fusió en un banc únic no s’imposen pas menys que la realització d’un pla de producció. Al mateix temps que la concentració de terres, la diferenciació social en el camp posa igualment en l’ordre del dia el problema de l’aliança dels obrers i camperols, que ha de trobar la seua expressió en les reivindicacions les grans línies de les quals són fornides pel programa de transició.
Un programa fonamentat en la «prosperitat»
També pot semblar sorprenent constatar que Frank insisteix:
«Altrament dit, el nostre Programa de transició, que conté encara (admirau aquest encara: malgrat el seu bastó, els seus reumatismes i les seues muletes, és «encara» alerta, el vell!), vint-i-cinc anys després d’haver estat escrit, tantes coses valuoses per a les capes més desafavorides de la classe obrera europea (sic) ha d’ésser completat per una sèrie de reivindicacions corresponent a la situació nova resultant dels progressos que han intervingut mentrestant com a conseqüència d’un període excepcional d’alta conjuntura».
(Article cité, p. 49.)
Primer subjecte de sorpresa, P. Frank ens havia explicat que «l’argumentació dels frigorífics i dels scooters té com a punt de partida una explicació de les relacions socials a partir del consum... i que això no podia conduir més que a concepcions reaccionàries», i vet ací que vol modificar el programa de transició en funció d’un període excepcional d’alta conjuntura! Per comprendre-ho millor, retrocedim unes línies més amunt, on Frank ens explica: «En el present, l’Europa occidental capitalista coneix no l’atur sinó la plena ocupació... Sense lliurar-se a exageracions, hom pot dir que hi ha hagut una elevació general del nivell de vida (els frigorífics i els scooters als quals certs individus més «reaccionaris» que Frank afegeixen la televisió i fins i tot l’automòbil), fins i tot si ho ha encara en tots els països capes treballadores amb un nivell de vida encara baix relativament a la mitjana de l’Europa occidental». És això el que fa que els treballadors hagen d’abordar problemes que no són, «per recórrer a un llenguatge filosòfic, no pas únicament els problemes de la sola alienació econòmica». Però Frank procedeix així a una revisió fonamental del mètode marxista en el qual reposa el Programa de transició; abandona l’anàlisi de les relacions socials i de les llurs contradicció en funció del mode de producció i de les seues contradiccions en benefici d’un mètode subjectiu i finalment reaccionari, que condueix a aquests proletaris de brusa blanca, sense bandolera ni gorra, tan cars als senyors Mallet i companyia, precisament perquè als llurs ulls ja no hi ha proletaris en el sentit veritable del terme. Si fos realment així, és radicalment que caldria modificar el programa, no tan sols els mots d’ordre que conté, sinó el mètode amb el qual fou construït. Ens sembla reconèixer en Frank l’eco «trotskista» de les posicions de l’estalinià Togliatti, que escrivia poc abans de la seua mort, en el seu «Testament»:
«Els comunistes han de liquidar tota forma de dogmatisme, afrontar i resoldre de forma nova els problemes nous, emprar mètodes de treball adaptats a un mitjà política i social i transformar-se contínuament i ràpidament. En fur i a mesura que les temptatives de programació capitalista esdevenen més potents, la posició dels sindicats esdevé més difícil. Un element substancial de programació és en efecte ço que hom anomena «la política dels ingressos», que engloba una sèrie de mesures amb vistes a obstaculitzar el lliure desenvolupament de la lluita pels salaris, per un sistema de control del nivell salarial per l’estat, i per la defensa d’augmentar-los més enllà d’un cert límit. És una política que farà fallida (l’exemple holandès és interessant); però no se la pot contrarestar més que si els sindicats saben treballar amb fermesa i intel·ligència, en relligar ells també les llurs reivindicacions immediates a la lluita per reformes econòmiques i per un pla econòmica en l’interès dels treballadors i de les capes mitjanes de la societat».
Programa i realitats polítiques
Tot això esdevé lluminós quan hom col·loca les preocupacions «programàtiques» de P. Frank en la situació política concreta. A quin tipus pertanyen aquests «militants» que «es ressenten d’allò que passa en les empreses i en l’economia, amb excepció de bagatel·les que deriven dels comitès d’empresa, i és fora de la llur decisió, començant pels mateix salaris»? I quins remeis proposen?
Tothom ho sap: es tracta de partidaris de «reformes d’estructures» de la C.F.D.T., de «planificadors» del P.S.U. Preconitzen: la «contestació», des de l’empresa fins als organisme del pla; la presència «contestatària» dels sindicats al si de comissions de tota mena, de Comissions de desenvolupament econòmic regional, destacament; l’extensió dels «poders» dels comitès d’empresa; un «contra-pla»; una «política d’ingressos» (de salaris), però amb un «dret de consideració del conjunt de l’economia» de les organitzacions sindicals a França , la «co-gestió» a Alemanya. Serien del tot disposats a contrasignar aquelles línies de foc de Togliatti: exigir «un desenvolupament i una coordinació de reivindicacions immediates i de proposicions per una reforma de l’estructura econòmica (nacionalitzacions, reformes agràries, etc.) en el marc d’un desenvolupament general econòmica que oposar a la programació capitalista. Aquest no serà certament encara un pla socialista, perquè les condicions d’aital pla són absents, sinó d’una forma nova i d’un nou mitjà de lluita pel socialisme». Vet ací la forma amb la qual estalinians i reformistes cobreixen els processos de subordinació dels sindicats a l’estat. Ja el 1940, Trotski escrivia, a «Els sindicats en l’època de la decadència de l’imperialisme»:
«Hi una aspecte comú en el desenvolupament o, més exactament, en la degeneració de les organitzacions sindicals modernes en el món sencer: és la llur aproximació i la llur fusió amb el poder de l’estat.
Aquest procés és igualment característics dels sindicats neutres, socialdemòcrates, comunistes i anarquistes. Aquest sol fet indica que la tendència a fusionar-se amb l’estat no és pas inherent a tal o tal doctrina, sinó que resulta de condicions socials comunes a tots els sindicats.
El capitalisme monopolitzador no es basa pas en la concurrència i en la iniciativa privada, sinó en el comandament central. Les colles capitalistes al capdavant de trusts potents, de sindicats, de consorcis bancaris, etc... controlen la vida econòmica al mateix nivell que ho fa el poder de l’estat i, a cada instant, tenen el recurs de la col·laboració d’aquest darrer. Al llur torn, els sindicats, en les branques més importants de la indústria, es troben privats de la possibilitat d’aprofitar la concurrència entre les diverses empreses. Han d’afrontar un adversari capitalista centralitzat, íntimament unit al poder. D’això deriva per als sindicats, en la mesura que resten en posicions reformistes – és a dir en posicions basades en l’adaptació a la propietat privada – la necessitat d’adaptar-se a l’estat capitalista i de lluita per la cooperació amb ell.».
És precisament això el que som en vies de viure en tots els països capitalistes econòmicament desenvolupats, i sota una forma particularment aguda a França. El capitalisme francès «centralitzat», i que, per les necessitats de la concurrència internacional, ha de centralitzar-se encara més, intenta, íntimament unit al poder, de transformar les organitzacions sindicals en prolongacions de l’aparell d’estat, en corretges de transmissió de la política «social» del poder. A França, aquesta és precisament la qüestió política principal del moment. El poder bonapartista no ha deixat subsistir més que l’ombra de l’antic règim parlament; amb la seua reforma administrativa, reconstitueix, en resum, adaptant-lo, l’antic sistema napoleònic; amb la reforma de l’ensenyament, domestica estrictament la unitat a l’estat; amb la reforma de la llei electoral, que completa la reforma administrativa, buida de tota substància l’antiga administració municipal, amb poders ja limitats, però que, correctament utilitzada pel moviment obrer, podia, en certes condicions, fornir punts de suport a l’acció dels treballadors. Mentrestant, totes aquestes estructures, aquest reforçament del control de l’estat burgès damunt de tota la vida econòmica, social i política, no pot prendre el llur ple efecte en tant que la classe obrera siga capaç de combatre. Siguen quines siguen les llurs tares, les organitzacions sindicals són organitzacions elementals de la classe obrera, que utilitza i que li són indispensables per preparar i endegar les seues lluites, sobretot quan combat en retirada. Per a la classe obrera, és veritablement capital que les organitzacions sindicals conserven avui la llur independència en relació a l’estat; per a la burgesia, que la perden.
És impossible considerar aquesta qüestió de forma estàtica. La centralització dels capitals i la concentració del poder d’estat donen al gran capital una unitat de combat inigualada fins al moment. Subsisteixen contradiccions al si de la burgesia, però resten subordinades, en la conjuntura política d’avui, a la imperiosa necessitat del capitalisme de posar fi al moviment obrer independent. Davant d’això, la lluita parcel·lària és impotent. Era per tant el mode de combat específic del reformisme consegüent de tots colors, perquè, en atacar a un patró o a una branca d’indústria particular, no posava pas directament en qüestió l’existència mateixa de la societat burgesa.
Cal mobilitzar la classe obrera en tant que classe, i la dinàmica de la lluita fa que, fins i tot quan el proletariat parteix d’una posició defensiva, en adreçar-se com a classe davant de la burgesia, del seu estat i del seu govern, tendeix a posar en qüestió el poder burgès. Seria certament fals creure que els aparells de totes natures de les organitzacions obreres consenten de bon grat a veure el llur paper reduït al de corretges de transmissió, de prolongacions de l’aparell d’estat burgès. Però l’única alternativa és una lluita que pose en qüestió l’existència mateixa del règim capitalista: i no poden resoldre-s’hi.
Una versió «trotskista» del togliattisme
Hi ha els «ideòlegs» directes de la integració dels sindicats a l’estat: els «sociòlegs» teòrics de la «nova classe obrera», els partidaris de la «planificació democràtica»; hi ha els qui són contraris per la impotència del reformisme per capitular. El rol polític dels Togliatti consisteix a cobrir d’una fraseologia «socialista» la capitulació. El rol de P. Frank, Germain i d’altres consisteix a cobrir-ho d’una fraseologia «trotskista». Togliatti parla «de reivindicacions immediates i de proposicions per a una reforma de l’estructura econòmica»; i afegeix: «...és una forma nova i un nou mitjà de lluita pel socialisme». Així justifica la participació sindical en tots els organismes d’integració a l’estat. Frank escriu: «Per raó del retard de la revolució socialista a Europa i de desenvolupaments i canvis que s’han produït EN LES CONDICIONS DE LA CLASSE OBRERA (subratllat nostre) el punt de partida de les grans lluites pel poder es farà a un nivell més elevat... És tenint en compte aquests canvis que hem de readaptar el Programa de transició en el sentit que hem de completar-lo i formular aquests problemes nous, aquestes reivindicacions noves per tal de vincular-les a la qüestió del poder, en un mot per donar-les el caràcter de mots d’ordre de transició». I afegeix «Òbviament, en l’estat actual del nostre moviment, quan som abans de res un moviment de quadres polítics, no es tracta pas per nosaltres d’entrar en el detall de les qüestions proposades». (Article citat, p. 49.)
Superb! Per a un «quadre polític», «òbviament», al contrari el que cal és donar una formulació ben concreta i ben precisa (ço que Frank anomena detall). El programa de transició que conté «encara tantes coses valuoses» no hi manca pas. «No entrar pas en el detall de les qüestions proposades» no té més que un sentit, el de deixar els altres desenvolupar lliurement la llur orientació de participació als organismes d’integració, en fornir-los una cobertura «teòrica trotskista». «Perdó!» s’exclamarà Frank, aixecat damunt dels seus talons, «he refusat la planificació democràtica». Vejam: escriu que hi ha una «diferència qualitativa entre la planificació en un règim on el poder capitalista ha estat abolit i la planificació en un règim capitalista». Sí, però quantitativament, no n’hi hauria pas, en la «planificació democràtica», certes «reformes d’estructura» dignes d’un programa de transició «new-look»? I quan fins i tot Frank denunciaria la planificació democràtica? Frachon, en el congrés de la C.G.T. de 1963, la «denuncià» contra Lebrun, que n’és obertament partidari. El secretari general de la C.G.T. no en col·labora pas menys estretament en la integració dels sindicats en l’estat, amb la seua política de presència en els organismes integracionistes, i tota la duplicitat que constitueix la política de «reformes d’estructura». Aquesta vegada Frank pujarà a un tamboret i cridarà que ha escrit: «Reivindicacions noves per tal de vincular-les a la qüestió del poder, a donar-los el caràcter de mots d’ordre de transició»; i fins i tot: «En el pla de les empreses, una altra qüestió comença a posar-se de forma més concreta que en el passat, la del control obrer.» «Mots d’ordre de transició», «control obrer», «qüestió del poder», vet ací què fa «trotskista». Però l’astúcia és un poc grollera. Fa temps que els buròcrates del moviment obrer han après a utilitzar els mots per buidar-los de la llur substància, en donar-los un contingut radicalment diferent del llur contingut primitiu. Trotski assenyala a «Els sindicats en l’època de la decadència de l’imperialisme»
«La nacionalització dels ferrocarrils i dels pous de petroli a Mèxic no té evidentment res en comú amb el socialisme. És una mesura de capitalisme d’estat en un país endarrerit que cerca de defensar-se d’aquesta manera, d’una banda contra l’imperialisme estranger i de l’altra contra el seu propi proletariat. La gestió dels ferrocarrils i dels pous de petroli sota el control de les organitzacions obreres no té res en comú amb el control obrer sobre la indústria, car, a fi de comptes, la gestió és entre les mans de la burocràcia obrera que és ben independent dels treballadors, però, a canvi, completament sota la dependència de l’estat burgès. Aquesta mesura per part de la classe dirigent s’adreça a disciplinar la classe obrera i a fer-la treballar millor al servei dels «interessos comuns» de l’estat, que semblen confondre’s amb els interessos de la classe obrera mateixa. En realitat, tota la tasca de la burgesia consisteix a liquidar els sindicats, en tant que òrgans de la lluita de classes, i a substituir-los per la burocràcia sindical com a ÒRGAN DE DIRECCIÓ DE L’ESTAT BURGÈS DAMUNT DELS OBRERS» (subratllat nostre).
Hem triat deliberadament aquesta citació i l’exemple damunt del qual recolza. D’entrada, perquè aquest exemple esclareix la significació de tota una sèrie de «nacionalitzacions» en els països econòmicament endarrerits i el rol destinat a les burocràcies d’origen obrer, seguidament perquè és lluny d’ésser el pitjor dels casos. En els països capitalistes d’Europa, a França en particular, no es tracta pas, per a la burgesia, de lluitar contra l’imperialisme estranger, menys encara de donar a les burocràcies obreres la gestió del que siga, es tracta únicament d’utilitzar «la burocràcia sindical com a òrgan de direcció de l’estat burgès damunt dels obrers». Ço que no impedeix pas el gènere de «militants» que s’interessen en la «productivitat», en el «creixement de l’economia» (d’una economia que no és pas asexuada, sinó que és l’economia capitalista), que presenten «problemes nous» (en veritat una mica repetits) de parlar de «control obrer». Hem desembocat en el cor del problema. Què significa el control obrer tal com el concep el programa de transició? La resposta és clara i neta: «Els comitès de fàbrica, i tan sols ells poden garantir un veritable control de la producció»; i encara: «els comitès de diverses empreses han d’elegir, en conferències corresponents, comitès de trusts, de branques d’indústria, de regions econòmiques, en fi de tota la indústria nacional en el seu conjunt». El control obrer suposa que el proletariat s’organitza en tant que classe, en ruptura amb i en oposició a totes les formes de gestió i de poder econòmic i política de la burgesia, al mateix temps que serveix de palanca per a aquesta organització del proletariat. És així altrament de tots els mots d’ordre de transició. El que fa que siguen mots d’ordre de transició és que criden a l’organització del proletariat en tant que classe, oposada a la burgesia en tant que classe, i condueixen així a la qüestió de la lluita pel poder del proletariat.
Llençar endavant el mot d’ordre del control obrer exigeix la lluita perquè les organitzacions obreres trenquen tot lligam amb la burgesia, trenquen amb tots els organismes de cooperació oberta o emmascarada; la qual cosa, en l’hora present, té un sentit extremadament concret: cal posar fi a la «participació», encara que siga qualificada de «contestatària», des dels comitès d’expansió regional fins al consell econòmic i social, posar fi a la «co-gestió», denunciar els «acords contractuals», i així successivament. L’ardent actualitat del programa de transició no s’ha manifestat mai amb tanta força i evidència. Llavors, per què P. Frank prova la necessitat de «readaptar»-lo? Per res més que per les mateixes raons que Togliatti vol «liquidar tota forma de dogmatisme, afrontar i resoldre de forma nova problemes nous». Amb aquesta finalitat, quan hom és «trotskista», «secretari de la IVª Internacional», cal continuar a parlar de «reivindicacions de transició vinculades a la qüestió del poder», en donar a aquesta fórmula tot un altre contingut. La reivindicació de transició esdevé: augmentar la participació de la classe obrera en les responsabilitats de la «societat», la seua penetració en el si del sistema econòmic i polític burgès.
No ens n’inventam res. Reprenem la frase: «En el pla de les empreses, una altra qüestió comença a posar-se de forma més concreta que en el passat, la del control obrer i de la gestió obrera», i llegim-la fins al final: «del fet que en aquest domini els obrers tenen consciència que no han obtingut res de substancial». En diferents dominis els obrers han obtingut quelcom de substancial, cal també que, en el domini del control i de la gestió, obtinguen quelcom de substancial! Vet ací el que ens diu Frank. No és pas posar en qüestió la societat burgesa, és integrar-s’hi pel biaix de «reformes d’estructures» de l’empresa i de l’estat de les que tan aficionat és Germain.
L’autor del «Tractat d’economia marxista», Ernest Mandel, escrigué en la revista «Les Temps modernes» d’agost-setembre del 1964, un article intitulat «L’apogeu del neo-capitalisme i dels seus endemans».
Vet ací com s’hi caracteritza el que vol nomenar bé «neo-capitalisme»:
«1) L’engrandiment del ritme de la innovació tecnològica i la reducció de la durabilitat del capital fix fan necessari el càlcul, tan exacte com siga possible, de l’amortiment i de la usura «moral» del capital i una planificació a llarg termini més precisa dels preus de retorn, la qual cosa és avui possible gràcies als ràpids progressos del càlcul electrònic i gràcies a l’aplicació d’aquesta tècnica en la previsió econòmica general (recerca operacional, etc.);
2) La tercera revolució industrial com les que l’han precedida, es tradueix al seu torn per un formidable augment de la productivitat industrial o, en altres termes, per una nova contradicció aguda entre una capacitat de producció aparentment il·limitada i els límits de la demanda real, és a dir del mercat. En topar la realització de la plus-vàlua amb dificultats creixents, en resulta un AUGMENT CONTINU DELS COSTOS DE VENDA, d’ací el desenvolupament continu de tècniques de marketing, d’estudi de mercats, de càlcul de l’elasticitat de la demanda, etc. (i de bufonades menys subtils de la publicitat);
3) En esdevindre la necessitat d’evitar a tot preu la repetició d’una crisi del tipus de la del 1929 una qüestió de vida o mort per al capitalisme en les condicions actuals de guerra freda i de progrés de les forces anti-capitalistes en el món sencer, l’Estat fa més i més àmpliament crida tant a les tècniques anticícliques com a les tècniques de creació de poder de compra i de redistribució d’ingressos. La garantia – directa o indirecta – del benefici privat per l’estat ha esdevingut un dels trets predominants del capitalisme contemporani, garantia que pot anar des de la subvenció a la indústria privada – segons ben diverses modalitats – fins a la «nacionalització de pèrdues»;
4) La combinació d’aquests diferents factors es tradueix per la introducció en l’economia capitalista de tècniques de planificació o, més exactament, de tècniques de programació indicativa, que no són res més que l’establiment, per les agrupacions patronals, de previsions integrades de la demanda i de la producció (basades en la projecció de tendències actuals, rectificada pels càlculs d’elasticitat de la demanda) i que contribueixen a donar un aire relativament més racionals als investiments capitalistes».
El que ens interessa d’entrada, és el mètode del nostre economista «marxista». Comparam-lo amb el de Lenin quan escrivia «L’imperialisme, estadi superior del capitalisme». Hom hi llegeix, en l’inici del capítol VII intitulat « L’imperialisme estadi particular del capitalisme»:
«...L’imperialisme ha sorgit com el desenvolupament i la continuació directa de les PROPIETATS ESSENCIALS del capitalisme en general. Però el capitalisme no ha esdevingut imperialisme capitalista més que amb un grau definit, ben elevat, del seu desenvolupament, quan certes qualitats essencials del capitalisme han començat a transformar-se en les llurs antonímies; quan damunt de tota la línia hi ha FORMES I INDICIS D’ELEMENTS D’UNA ÈPOCA DE TRANSICIÓ DEL CAPITALISME A UNA ESTRUCTURA ECONÒMICA I SOCIAL SUPERIOR» (el subratllat és nostres).
(« L'impérialisme... », Editions sociales, p. 79.)
En altres termes, les «propietats essencials del capitalisme en general» es retroben a «els elements d’una època de transició del capitalisme a un règim econòmic i social superior». «Si fos necessari de definir de la forma més breument possible l’imperialisme, caldria dir que és l’estadi monopolitzador del capitalisme», escriu Lenin una mica més endavant. El capitalista resta fonamentalment capitalisme, sense que per això els seus trets siguen invariables. La modificació és d’una importància capital en tant que anuncia un nou mode de producció, «un estadi superior de l’organització de la producció» :
«Quan una gran empresa esdevé gegantina i organitza metòdicament, en tindre un compte exacte de dades multiplicades, el subministrament de dos terços o de tres quartes parts de totes les matèries primeres necessàries per a desenes de milions d’homes, quan organitza sistemàticament el transport d’aquestes matèries primeres en els llocs de producció més apropiats, i que disten potser centenars i milers de verstes; quan un centre únic controla tots els estadis successius del tractament de matèries primers, fins i inclosa la fabricació de tota una sèrie de varietats de productes acabats; quan el repartiment d’aquests productes es fa segons un pla únic entre desenes i centenars de milions de consumidors, és evident que som en presència d’una socialització de la producció».
(Idem, pp. 113-114.)
La «socialització» de la producció és constrenyida al capitalisme. No l’ha volguda pas, sinó que se li ha imposada.
Aquest no és el mètode de Mandel. Per ell, «una planificació a llarg termini... és avui possible gràcies als ràpids progressos del càlcul electrònic i gràcies a l’aplicació d’aquesta tècnica a la previsió econòmica». No, no són ni «la reducció de la perdurabilitat del capital fix», ni «els ràpids progressos del càlcul electrònic», els que fan necessari i possible la planificació a llarg termini del preu de retorn, sinó «la socialització de la producció». El «càlcul electrònic» és presentat per Mandel com l’element salvador, quan no és més que un instrument, que tan sols és possible utilitzar gràcies a la «socialització de la producció». Els trets del capitalisme de monopoli posats de manifest per Lenin s’han accentuat considerablement. A tal punt que l’estat ha DEGUT esdevindre un factor major de l’activitat econòmica: «La garantia – directa o indirecta – del benefici privat per l’estat ha esdevingut un dels trets predominants del capitalisme contemporani».
No és pas una querella de mots la que cercam amb Mandel. En el punt 2 ja citat, escriu: «La tercera revolució industrial es tradueix al seu torn... per una nova contradicció aguda entre una capacitat de producció aparentment il·limitada i els límits de la demanda real», contradicció que troba la seua solució en els punts 3 i 4 citats més amunt.
En altres termes, les contradiccions fonamentals del mode de producció capitalista són esmorteïdes. La intervenció conscient feta possible pel càlcul electrònic i la intervenció de l’estat permet al capitalisme de dominar aquests mateixos processos. Passa del regne de la necessitat al de la llibertat. Li calia «evitar a tot preu una crisi del tipus de la del 1929»: hi ha arribat. Mandel precisa en l’ocasió: «El neo-capitalisme coneix i coneixerà depressió, però ja no noves crisis comparables a la del 1929» (Conferència feta al «Cercle K. Marx», a París, el 12 de gener del 1964).
Reprenguem Lenin: «La lliure concurrència és el tret essencial del capitalisme...; el monopoli és exactament el contrari de la lliure concurrència... Al mateix temps, els monopolis no eliminen pas la lliure concurrència de la qual han sorgit; existeixen més enllà, al costat d’ella, engendrant així contradiccions particularment agudes i violentes, friccions, conflictes». (Idem, p. 79.)
La «socialització de la producció», en realitzar-se damunt la base del mode de producció capitalista, reprodueix, a un nivell molt més elevat, les seues contradiccions fonamentals. Tal és la dialèctica històrica del mode de producció capitalista. I segueix immediatament l’atac violent contra Kautsky: «Des del punt de vista purament econòmic», escriu Kautsky, «no és pas impossible que el capitalista travesse encara una fase nova, on la política dels càrtels serà estesa a la política exterior, la fase de l’ultra-imperialisme». (Idem, p. 84.) Lenin comenta: «Les propostes de Kautsky, absolutament buides de contingut, sobre l’ultra-imperialisme no fan més que, entre d’altres coses, encoratjar la idea profundament errònia i que porta l’aigua al molí dels apòlegs de l’imperialisme, que la dominació del capital financer atenua per dir-ho així les desigualtats i les contradiccions de l’economia mundial, quan en realitat les reforça». (Idem, pp. 84-85.)
En Mandel, el capitalisme, gràcies a la intervenció de l’estat i del càlcul electrònic, a la planificació, a la programació, té els mitjans d’evitar les crisis del tipus del 1929. És per això que l’anomena «neo-capitalisme». Gràcies a les tècniques anti-cícliques, a la creació de poder de compra, a la redistribució d’ingressos ha superat, si més no en part, la contradicció entre la seua capacitat de producció il·limitada i els límits de la demanda real. La qual cosa és falsa des de tota evidència.
La intervenció de l’estat prova al contrari que el capitalisme es troba davant de contradiccions reforçades, més agudes. La contradicció entre el caràcter social de la producció i «les relacions de l’economia privada i de la propietat privada (que) constitueixen una coberta que ja no correspon al seu contingut, que necessàriament ha de podrir-se...» (idem, p. 104) ha assolit un nou estadi. Sota l’aparença del racional, l’irracional ha passat al contrari a un estadi «superior». Les despeses militars directes o indirectes de l’estat i els llurs efectes acumulatius han esdevingut un factor essencial del creixement de les forces productives i del progrés tècnic. L’estat burgès drena totes les riqueses de la nació cap al benefici de l’economia capitalista; ha esdevingut tant més indispensable per a la defensa dels interessos de cada burgesia «nacional», com més la coberta de les fronteres nacionals és en contradicció amb la divisió internacional del treball. Els «oligopolis» expressen la internacionalització de la producció, la qual cosa força el capital a «cooperar» en l’arena internacional, cooperació contradictòria al si de la qual cada imperialisme «nacional» defensa els seus interessos específics davant els altres imperialismes. L’estat burgès, per mitjà de la «política d’ingressos» i de la integració dels sindicats a l’estat, s’ha de subordinar estretament la classe obrera per mantindre l’amenaçada taxa de benefici.
Redistribució d’ingressos, ampliació del poder de compra, «tècniques anticícliques» són aspectes superficials de l’economia capitalista. El motor de l’economia capitalista resta en la producció, la realització de la plus-vàlua, l’acumulació del capital. El manteniment d’una taxa de benefici elevada exigeix una taxa d’explotació sense precedent. Això no és pas contradictori, per un temps, amb una millora relativa i parcial del poder de compra de les masses (encara caldria examinar la qüestió a escala mundial). Però això no té res a veure amb «l’ampliació del poder de compra i la redistribució d’ingressos» per l’estat, que corregiria així la tendència del capitalisme per desenvolupar sense altres límits que les possibilitats tècniques les forces productives, mentre que el mercat no s’estén pas proporcionalment.
Cada obrer que treballar a tant la peça o a preu fet sap aparentment molt més sobre aquesta qüestió que el «marxista» Mandel. En augmentar el seu rendiment, pot augmentar el seu salari en l’immediat; una nova màquina més perfeccionada pot, en certes circumstàncies, de permetre-li guanyar, si més no temporalment, més, i per tant al mateix temps és més explotat. És en els períodes d’alta conjuntura que el poder de compra dels treballadors s’eleva generalment, i que hi ha nous ingressos que contribueixen a ampliar de forma absoluta el mercat. Però aquesta elevació del poder de compra és subordinada al creixement de la massa de plus-vàlua i de la taxa de plus-vàlua, i així de la taxa d’explotació.
D’altra banda, l’elevació del poder de compra no és pas, des del final de la guerra, un fenomen continu. A just títol, Mandel subratlla com l’enorme massa de forces de treball a bon preu de la qual disposava al final de la guerra el capitalisme alemany jugà un rol fonamental en la seua reconstrucció i el seu nou desenvolupament, perquè aquests obrers li asseguraren una taxa de benefici ben elevada. Durant anys, per bé que amb un menor grau, la política de col·laboració directa amb el poder dels partits i sindicats obrers permeté la burgesia de mantindre els treballadors amb un nivell de vida més baix que el de la pre-guerra, facilitant així la reconstrucció de l’economia capitalista. Aquesta condició no era en tot cas suficient, i d’altres factors econòmico-polític foren indispensables, com la potència i el domini del capitalisme americà, que li donà la possibilitat de reinjectar sota diverses formes de crèdit a l’economia europea, essencialment per interposició de diversos estats, i d’imposar una disciplina indispensable durant la restructuració del mercat mundial. No és fins ben després, en el curs dels anys cinquanta, que el poder de compra de les masses depassà el seu nivell de pre-guerra a Europa occidental. La política d’ingressos, que intenten d’imposar estats i governs europeus, s’esforça al contrari d’accelerar la tendència que existeix des de fa uns anys al abaixament del nivell de vida de la classe obrera per salvaguardar una taxa de benefici elevat.
De la «crisi final» a l’absència de crisi
En una mesura ben gran, la intervenció de l’estat ha estat la salvació del mode de producció capitalista i la font de la «prosperitat» d’aquests vint darrers anys. Germain, Frank i Pablo demostraven, el 1944-1947, per un raonament mecànic, que era impossible que l’economia capitalista es restructure. Havien oblidat que els mestres del marxisme, Trotski el primer, s’havien adreçat contra la concepció de la «crisi final» del capitalisme. «No hi ha pas situació impossible per a la burgesia», deia Lenin. De vint anys de «prosperitat», Mandel conclou del tot també mecànicament, però a la inversa: ja no hi haurà més crisis del tipus de la del 1929, tan sols recessions, per raó de tècniques anti-cícliques, de la intervenció de l’estat, etc... Oblida de dir-nos que les recessions són els signes precursors de l’acumulació de contradiccions fonamentals al si de la «prosperitat». D’altres signes precursors en són les crisis de la lliura i per damunt de tot del dòlar. Els processos monetaris no són més que els reflexos de processos econòmics fonamentals.
En el procés d’acumulació del capital entre les mans dels monopolis, la inflació ha jugat, certament, un rol enorme. Però la inflació no és més que un aspecte de les contradiccions del mode de producció capitalista, que es concentren a nivell de l’estat. La intervenció de l’estat burgès en l’economia capitalista per la defensa del benefici privat té, com a contrapartida, una inflació crònica, que tendeix a transformar-se en inflació galopant. Acaba per afectar el conjunt del sistema de pagaments internacionals posat dempeus pels estats burgesos l’endemà de la guerra. Es manifesta amb la crisi de la lliure i del dòlar, que amenaça de dislocació el sistema de pagaments internacionals, expressant així el desequilibri dels intercanvis internacional, i que pot conduir a la ruptura del mercat mundial.
Ningú no pot dir avui si una crisi del tipus de la del 1929 es reproduirà. Això no dependrà pas únicament de factors econòmics, sinó també de la lluita mundial entre les classes; per intenta de previndre-la, l’imperialisme pot passar a un estadi més o menys empès de la militarització de l’economia, fins a l’economia de guerra; s’esforçarà per mantindre un front unit imperialisme per augmentar la pressió damunt l’U.R.S.S., la Xina, l’Europa oriental, i a la fi d’exportar les seues contradiccions en posar en qüestió la planificació en aquests països.
Si no hi ha hagut pas una «crisi final» del capitalisme, això no assenyala pas a les «tècniques» que ha empreades, sinó al fet que la classe obrera, paralitzada a escala mundial per les direccions reformistes i estalinianes, no li ha pogut posar fi. El capitalisme ha «superat» la seua crisi, però en concentrar al nivell de l’estat les seues contradiccions. És a dir que la intervenció «conscient» de la burgesia, lluny de permetre-li de dominar el seu mode de producció, prova que és dominada per ell. Fa de l’estat burgès quelcom més que un òrgan de repressió. Intervé en tots els dominis de la vida econòmica, social i política. Però ho fa, contradictòriament, per permetre la supervivència del mode de producció capitalista. La intervenció de l’estat no és pas «tècnica», és carregada de contingut social, que procedeix de la contradicció fonamental del mode de producció capitalista, la que oposa el treball pagat i el treball no pagat, la «socialització de la producció» i l’apropiació dels mitjans d’aquesta producció, la que, segons l’expressió de Marx, fa que el mort (el capital, treball mort acumulat) s’apodere del viu (la força de treball viva). Aquesta intervenció era indispensable per a la realització d’una nova i formidable acumulació de capital, la qual condueix a la necessitat, d’una banda, de trobar eixides als capitals i a les mercaderies així creades, de l’altra de sobreexplotar la classe obrera per mantindre una taxa de benefici elevada. L’automatització multiplicarà aquestes contradiccions amb un coeficient enorme. Cap mitjà «tècnic» no resoldrà aquestes contradiccions, tan sols la lluita de classes.
Mandel sostindrà sens dubte que diu també tot això: «L’augment continu dels salaris és en contradicció flagrant amb la necessitat d’una taxa de benefici elevada... el desenvolupament de l’automatització tendeix a reconstituir l’exèrcit de reserva industrial... la solució d’ordre socio-polític consisteix en exercir una forta pressió damunt dels sindicats, siga amb una política de blocatge voluntari dels salaris, siga en limitar per llei les possibilitat de negociació i el dret de vaga». Però que esdevenen llavors «la creació de poder de compra i la redistribució dels ingressos per l’estat» Escriu també: «La planificació neo-capitalista no va pas en el sentit d’un creixement harmoniós i no serveix pas de profit als interessos de la nació... Mentrestant, si els èxits que el neo-capitalisme ha aconseguit constitueixen un colp segur de tauler brillant, les seues contradiccions, s’afegeixen en certa mesura a les contradiccions generals del mode de producció neo-capitalista – car no són gens eliminades pel neo-capitalisme – no apareixen pas menys amb evidència». Sabem força bé que Mandel té un lloc privilegiat en la tradició pablista de tesis eclèctiques i contradictòries, juxtaposant una concepció correcta a una concepció revisionista. El tot és distorsionar la seua línia real.
Un estat socialment indeterminat
La continuació del seu article ens acabarà d’esclarir. A la programació neo-capitalista, ens diu, els socialistes
«han d’oposar la idea de la planificació socialista, que no se’n distingeix tan sols des del punt de vista tècnic (amb el volum àmpliament crescut dels investiments directes de l’estat, i l’existència d’un important sector públic nacionalitzat i autogestionat que no té per objecte la defensa del benefici privat, ço que permet substituir la planificació indicativa amb la planificació imperativa), sinó que comporta d’entrada diferències qualitatives d’ordre social: una sèrie d’objectius de producció d’ordre prioritari ha d’ésser seleccionada democràticament pel moviment obrer per tal d’oferir a tothom les grans oportunitats de la medicina gratuïta, d’allotjaments convenients i de lleures enriquidors, i per tal de permetre a la classe obrera d’Occident d’aportar la seua necessària contribució a l’emancipació dels pobles colonials en ajudar-los a alliberar-se de l’opressió i de l’explotació estrangeres, del sub-desenvolupament, de la fam, de la manca d’indústria i de la manca d’instrucció».
Un veritable bocí triat en una antologia de discursos electorals social-demòcrates. Hi és tot: «Allotjaments, escoles i estadis»; la parella clàssica sobre les «nacionalitzacions», els «investiments de l’estat»; s’hi afegeix el «sector autogestionat» i «la planificació imperativa en el lloc de la indicativa» cara a la C.F.D.T. i als homes del «contra-pla» del P.S.U. Qualques línies més avall, llegim: «Combatre profitosament la incapacitat del neo-capitalisme per reformar l’estructura autocràtica de l’empresa, que és una de les causes principals de l’alienació del treball en la indústria moderna». Vet ací doncs la democràcia al nivell de l’empresa, batejada per les necessitats de la causa «control obrer... única resposta eficaç que hom pot oposar a la programació capitalista», car que ve a fer ací aquesta clàusula d’estil: «(això) és el primer pas vers la gestió obrera en una economia socialitzada (els treballadors haurien de refusar tota forma d’associació amb responsabilitats, mentre l’economia resta una economia capitalista)»? O la de les «contradiccions del neo-capitalisme, que se sobreafegeixen a les contradiccions generals»; clàusules d’estil, i de més atrapa-necis. En efecte, al llarg de tot el seu article, de principi a fi, Mandel ha «omès» el problema de L’ESTAT i de la seua natura social. És «l’estat», res més!
Germain, Pablo, Frank, quan parlen d’«estats obrers» obliden els qualificatius «degenerats o deformats». Mandel, en tractar del «neo-capitalisme» i del rol capital jugat actualment per l’estat en l’economia capitalista, al llarg de tot un article de 17 pàgines, «omet» el qualificatiu «burgès». Ni l’un ni l’altre d’aquests fets es deuen a l’atzar. Recordam ço que Trotski escrivia a «Els sindicats en l’època de la decadència de l’imperialisme»: «Als ulls de la burocràcia del moviment sindica, la tasca essencial consisteix en alliberar l’estat de l’empresa capitalista en afeblir la seua dependència envers els trutsts i en tirant-lo del llur costat». No són els buròcrates del moviment sindicals els que actuen així. Mandel, en el seu domini, s’hi dedica igualment. Reprenem la idea de la «planificació socialista», versió Mandel: «l’estat» - L’ESTAT BURGÈS – augmenta els seus investiments i constitueix «un important sector públic nacionalitzat i autogestionat que no té pas per objecte la defensa del benefici privat, la qual cosa li permet de substituir la planificació indicativa per la planificació imperativa», per tal d’assolir «una sèrie d’objectius de produccions prioritàries... seleccionades democràticament pel moviment obrer». La «tasca» consisteix en alliberar l’estat de l’empresa capitalista en afeblir la seua dependència envers els trusts i en tirar-hi des de la banda dels buròcrates. Però, a partir del moviment que l’estat realitza «grans nacionalitzacions», un «sector autogestionat», i la «planificació imperativa en el lloc de la indicativa», ja no és l’estat burgès, dirà Mandel. Ja hi som: la seua natura social muda des de l’interior gràcies a reformes d’estructura.
L’estat burgès, en condicions donades, podria ésser forçat a realitzar «grans nacionalitzacions» (veure França) i la «planificació imperativa». Això pot ésser el cas en particular per fer front a una crisi econòmica, social o política de vasta envergadura. En actuar així, l’estat burgès defensaria sempre els interessos fonamentals del capitalisme. Seria una demostració esclatant de la necessitat d’expropiar la burgesia. Però la burgesia, en tant que classe, no pot ésser expropiada més que si l’estat burgès és destruït i substituït per un estat eixit del proletariat. Però el «sector autogestionat», la «sèrie d’objectius prioritaris seleccionada democràtica pel moviment obrer»? Aquest és certament un dels aspectes més perillosos de les teories de Mandel. No hi pot haver «sectors autogestionats» ni «objectius prioritaris seleccionats democràticament pel moviment obrer» independentment de la conquesta del poder polític pel proletariat. A això s’aferra aquesta altra posició de Mandel: «reformar l’estructura autocràtica de l’empresa». En la situació actual, això significa participar en «reformes d’estructures», que s’inscriuen en el marc de l’estat burgès, que tendeix a instituir la «comunitat d’empresa» i la «planificació democràtica», amb el tot sagrat: «control obrer».
La funció política del neo-capitalisme
Fins i tot si diu ací i allà el contrari, la idea clau en Mandel és la següent: el capitalisme ha reeixit a superar les seues contradiccions gràcies a la intervenció de l’estat que «regularitza la producció». És cert que «garanteix la racionalització dels investiments dels oligopolis» (quin savi, tanmateix, aquest Mandel) «per la sola defensa del benefici privat», cosa que és molt dolenta de la seua part. Alhora, en actuar com un factor de regulació de l’economia, pot utilitzar-se altrament. Cal «contestar» a tots els nivells de l’economia i de l’estat (burgès) les «tècniques de planificació econòmica», per usar-les un mateix. Les «reformes d’estructura» substitueixen així la revolució, o més exactament hi són identificades.
Kautsky, ell tampoc, no pretenia pas que el super-imperialisme pogués ésser guiat per altra cosa que la recerca del benefici. Suggeria (suggeria solament) que el dit «super-imperialisme» podia arribar a una explotació més racional del món. D’allà suggeria (solament) que les contradicció podrien ésser afeblides, i certs «objectius socials» assolits. Escrivia: «La política imperialista actual no pot ésser pas suplantada per una política nova, ultra-imperialista, que substituiria la lluita entre els capitals financers nacionals amb l’explotació de l’univers en comú pel capital financer internacional? Aquesta nova fase del capitalisme és en tot cas concebible. És realitzable? No existeixen pas encara premisses indispensables per permetre’ns de tancar la qüestió». (Citat per Lenin, o. c., p. 105). Amb això n’hi havia prou perquè Lenin fes aquest comentari:
«...El molt savi Kautsky, per calmar els obrers i reconciliar-los amb els social-xovinistes passats al costat de la burgesia, separa dos anells d’aquesta mateixa cadena; separa la unió pacífica (i ultra-imperialista, és a dir ultra-ultra-imperialista d’avui) de totes les potències per «pacificar» la Xina... amb el conflicte no pacífic de demà, el qual prepararà per demà passat una nova aliança universal «pacífica» en vistes de repartiment, per exemple, de Turquia, etc. En lloc del vincle viu dels períodes de pau imperialista i dels períodes de guerres imperialistes, Kautsky ofereix als obrers una abstracció morta, per tal de reconciliar-los amb els llurs caps morts».
El molt savi Mandel, ell, afirma que «la repetició d’una crisi del tipus del 1929 hauria esdevingut una qüestió de vida o de mort per al capitalisme... l’estat recorre més i més àmpliament a les tècniques anti-cícliques, així com a les tècniques de creació de poder de compra i de redistribució d’ingressos... Que no coneixerà més noves crisis del tipus del 1929». Dissimula així el fet que, de tota manera, amb independència de la forma amb les quals es produesquen es preparen noves crisis econòmiques, socials i polítiques encara més agudes que, gràcies a la intervenció de l’estat burgès, el capitalisme ha pogut sobreviure «en la prosperitat» des de fa vint anys. Dissimula sobretot el fet que la natura de classe de l’estat burgès no fa més que afirmar-se amb el desenvolupament del seu rol econòmic i social. La teoria del «neo-capitalisme» juga en Mandel el mateix rol que la teoria del «super-imperialisme» jugava en Kautsky. Ofereix als obrers «una abstracció morta, per tal de reconciliar-los amb els llurs caps mort»: la d’un estat asexuat, utilitzable, avui pels capitalistes, demà pel proletariat, amb les mateixes «tècniques de planificació».
De les «reformes d’estructura» a la destrucció del moviment obrer
Tot això és una vella història, en el sentit que el reforma clàssic prengué el seu auge en el curs del període ascendent del capitalisme, mentre que actualment, tots els problemes del moviment obrer condueixen a l’alternativa: destruir l’estat burgès o fer-se destruir per ell. Fer-se destruir no significa pas necessàriament, encara menys en el primer estadi, la desaparició formal, sinó la integració a l’estat. Veiem una vegada encara com Trotski abordava aquests problemes:
«...En l’època actual, els sindicats no poden pas ésser simples òrgans de la democràcia com en l’època del capitalisme lliure-canvista, i no poden pas restar políticament neutres, és a dir limitar-se a la defensa dels interessos quotidians de la classe obrera. No poden pas ésser gaire més temps anarquistes, és a dir ignorar la influència decisiva de l’estat en la vida dels pobles i de les classes.
No poden pas ésser gaire més temps reformistes, perquè les condicions objectives no permeten ja reformes serioses i perdurables. Els sindicats de la nostra època poden o bé servir com a instruments secundaris del capitalisme imperialista per a subordinar i disciplinar els treballadors i impedir la revolució, o bé al contrari esdevindre els instruments del moviment revolucionari del proletariat».
(Els sindicats en l’època de la decadència de l’imperialisme).
És estrictament així que els aparells sindicals actuen. Com a prova, aquest extracte d’una conferència de premsa celebrada per la Federació nacional de ferroviaris C.G.T. el 24 de febrer del 1964, en el curs de la qual els responsables proposaren un «pla de gestió democràtica»:
«L’estat adquireix la totalitat dels títols de propietat de la S.N.C.F. i, en conseqüència, els representants de les antigues companyies són expulsats del consell d’administració. Un consell d’administració tripartit és instaurat i comprèn: representants de l’estat democràtic, representants del personal elegits per ell, representants dels usuaris designats pels mitjans de la indústria, de l’agricultura i del comerç, per les associacions d’usuaris populars.
Li és atribuït un poder de control damunt de la gestió als representants de les organitzacions sindicals representatives i això a tots els nivells: direcció general, direcció dels grans serveis i de les regions, direccions de districte i d’establiment.
Aquests representants tenen accés a tots els dossiers: tresoreria i comptabilitat, acords comercials, investiments, projectes de modernització, compres, etc.
A més, representants del personal S.N.C.F. són delegats al consell d’administració de cada societat filial de la S.N.C.F.
En el marc de les orientacions generals fixades per l’estat democràtic, la S.N.C.F. disposa de l’autonomia financera, comercial, tarifària i salarial compatible amb el seu rol de servei públic.
El pressupost d’explotació de la S.N.C.F. és establert segons el principi entre ingressos i despeses, exclou tota previsió de dèficit».
La qual cosa significa en clar: «Feu-nos participar en la gestió (la co-gestió) i disciplinarem els treballadors en les orientacions generals fixades per l’estat democràtic», en ésser «l’estat democràtic», ben entès, l’estat burgès. Els dirigents sindicals entren així en el joc de les discussions sobre la «planificació democràtica», i formulen així a la llur manera el «control obrer». Són «reivindicacions» «reformistes», presentades a la manera «reformista», defensades a l’estil «reformista»; deixen totes les possibilitats a l’estat burgès de «satisfer»-les parcialment: «un consell d’administració tripartit, l’estat democràtic, els representants dels sindicats, els representants d’usuaris designats pels mitjans de la indústria, de l’agricultura i del comerç (encantador eufemisme per designar els trusts) i aplicant les orientacions generals fixades per l’estat». Tenen com a contrapartida obligatòria la desmobilització i desmoralització de la classe obrera, la qual cosa permetrà finalment «l’estat democràtic» de procedir a la destrucció del moviment obrer.
D’entrada, hi ha l’edificació de l’estat totalitari, que tendiria a destruir la classe obrera en tant que classe social capaç d’actuar i de resoldre a la seua manera les qüestions econòmiques, socials i polítiques. Llavors, potser, les contradiccions acumulades en vint anys de «prosperitat» trobarien una «solució» diferent que una crisi del tipus de la del 1929. Car hi ha sempre «solucions» per al capitalisme, si pot, en la lluita de classes, esclafar la classe obrera. Una d’elles és, siguen quins siguen els mètodes, la destrucció de l’economia planificada a l’U.R.S.S., a Xina i a Europa oriental.
Però Mandel no ho veu pas. Kautsky tampoc no volia pas l’hitlerisme ni la segona guerra mundial. Mandel té circumstàncies atenuants? Sí, car Kautsky fou en la seua jovenesa, fins a la vetlla de la primera guerra imperialista, un dels més grans coneixedors del marxisme i dels seus més brillants defensors. Al final de la seua vida, no era més que un «marxòleg». Mandel, ell, és lluny d’haver acabat la seua...
«Neo-capitalisme», «neo-trotskistes», «neo-programa»
Mentrestant, hom crida violació, a l’assassí. No heu comprès res! Estafau! Falsificau! Tant Pierre Frank com Mandel, que li forneix el seu nodriment teòric, no cessen de repetir: «reivindicacions de transició», «qüestió del poder», etc. Força bé. Per què no posen pas en el centre de tota la llur línia la ruptura amb la burgesia, la denúncia de l’estat burgès, el problema de l’estat? Per què volen, del programa transició, ja no contemplar (Frank, article citat, p. 49) més que «les coses (encara) valuoses per a les capes més desafavorides de la classe obrera europea» (quines?) i «completar-lo (revisar-lo) amb una sèrie de reivindicacions noves que resulten dels progressos que han aparegut mentrestant com a conseqüència d’un període excepcional d’alta conjuntura» (quines?)
Reivindicacions que tenen per eix «el control obrer (que) és una iniciació a la planificació socialista i democràtica, l’única resposta eficaç que hom pot aportar a la programació capitalista» responen a cor Frank i Mandel, plagiant Trotski i deformant-lo. Si es tracta de control obrer no hi ha necessitat, hom hem vist, de «completar» (de revisar) el Programa de transició. El contingut revolucionari del control obrer tendeix a allò que és vinculat als «comitès de fàbrica», instruments indispensables de lluita. I, diu encara el programa de transició: «Des del moment de l’aparició del comitè en la fàbrica, s’estableix de fet una dualitat de poder. Per la seua essència mateixa és quelcom de transitori, car referma en si dos règims irreconciliables: el règim capitalista i el règim proletari». (Nouvelle édition, p. 17.)
Dos poders en l’empresa no poden coexistir més que dos poders polítics. No es pot fer, ja no, que coexistesquen el poder d’estat burgès i el poder «econòmic» obrer en l’empresa. Hi ha un lligam indissoluble entre el control obrer i la constitució d’organismes del poder polític proletari, que s’oposen a l’aparell d’estat burgès, que tendeixen a destruir-lo i a substituir-lo.
El programa de transició és precisament d’una ardent actualitat, és extremadament concret, perquè és l’expressió programàtica d’aquesta necessitat. Vet ací per què P. Frank i Mandel volen «completar»-lo (revisar-lo). El llur «control obrer, iniciació a la planificació socialista» se situa en el marc de l’estat burgès – és «l’aprenentatge de la gestió», com diuen els socialdemòcrates. Tal concepció ha estat sempre un engany; però avui, és a més posar el dit en l’engranatge de la domesticació de la classe obrera per l’estat burgès, la integració dels sindicats a l’estat.
«Els comitès de les diverses empreses han d’elegir, en conferències corresponents, comitès de trusts, de branques d’indústria, de regions econòmics, en fi de tota la indústria nacional en el seu conjunt». El control obrer no pot desenvolupar-se realment més que a nivell de l’economia tota sencera, i no gens limitat a una fàbrica, un trust, etc. «Així, el control obrer esdevindrà L’ESCOLA DE L’ECONOMIA PLANIFICADA». (Idem, p. 20.) Els comitès de fàbriques constitueixen organismes de combat per als treballadors. Són els òrgans embrionaris del poder de la classe obrera. La lluita pel control obrer és inseparable de la lluita pel poder del proletariat. És així que el Programa de transició concep el mot d’ordre del control obrer.
No existeix pas el neo-capitalisme. Els trets de l’imperialisme s’han accentuat particularment en allò que concerneix el rol de l’estat. Cada lluita important de la classe obrera desemboca immediatament en la qüestió de l’estat. En altres termes, les contradiccions econòmiques i socials del mode de producció capitalista s’expressen més i més directament sota una forma política. Mai no ha aparegut tan clarament que «la política és l’economia concentrada» (Lenin). És això el que dóna al Programa de transició, «la tasca del qual consisteix en una mobilització sistemàtica per a la revolució proletària», la seua plena significació.
Els trets nous o accentuats de l’imperialisme no fan més que expressar «les propietat essencials del capitalisme» amb més agudesa. El «neo-capitalisme», expressió presa de la terminologia dels «savis» petit-burgesos, serveix ací una temptativa de donar una base «objectiva» al «neo-trotskisme». El revisionisme havia de posar en qüestió la definició científica donada per Marx i Lenin de l’estat. Els estalinians revisen obertament Lenin amb la llur «teoria» del passatge pacífic del capitalisme al socialisme. Els «neo-trotskistes» revisen Trotski i volen un «neoprograma». Tots s’uneixen al reformisme més acabat... Però a l’hora que «el capitalisme monopolitzador... reclama de la burgesia reformista i de l’aristocràcia obrera... que siguen totes dues transformades en la seua policia política al si de la classe obrera». (Els sindicats en l’època de la decadència imperialista).