Hal Draper

1969

 

Les beceroles dels moviments d’alliberament nacional

Una guia política

 (Publicat originalment com «The ABC of National Liberation Movements», el 1968).

 

 Nota introductòria

Aquest document - una guia de discussió política - l’escrigueren membres de l’Independent Socialist Club de Berkeley quan la guerra de Vietnam semblava prendre un nou gir, amb l’ofensiva del Tet llençada pel Front d’Alliberament Nacional. Pels socialistes independents, el gir no implicava una atitud diferent envers la intervenció dels Estats Units com a senyor mundial del bloc capitalista. El club feia temps que era al capdavant del moviment contra la guerra de Vietnam de Berkeley.

En la meua opinió, ço que mostrava l’ofensiva del Tet, sense cap possibilitat de dubtes addicionals, era que la guerra de Vietnam no era primordialment una guerra civil entre dos bàndols vietnamites, un dels quals (l’antic bàndol reaccionari) rebia el suport de la importació d’armes dels imperialistes occidentals. L’ofensiva del Tet mostrava concloentment que la majoria aclaparadora dels vietnamites donaven suport al FAN bé activament, bé passivament. El document següent explica com això suposa una diferència, i quina diferència suposa - no per la qüestió del suport a la intervenció americana, sinó a la pròpia interpretació del paper del FAN.

A més, fins i tot a banda d’aquest factor, hi havia la necessitat d’una anàlisi educativa d’una sèrie d’aspectes associats als moviments d’alliberament nacional en general. Molts dels membres de l’Independent Socialist Club eren joves que mai no s’havien enfrontat davant problemes complexos de la política socialista; aquest moviment contra la guerra era la primera vegada on s’enfrontaven a aquestes necessitats. Els socialistes independents destacaven en la combinació de l’oposició més militant al govern americà en la guerra juntament amb el refús de glorificar el FAN i el seu dirigent Ho Chi Minh. Això requeria un gran esforç de reflexió per part llur, ben diferent de cantar peans de lloança a la força política que anava a totalitaritzar la societat vietnamita si guanyava.

Aquesta «guia política» es pensà per l’estudi i la discussió. S’escrigué en la forma de (per emprar la jerga socialista) «tesis». El punt de les «tesis» és afirmar, d’una manera tan clara i distinta com fos possible, una posició en una qüestió més o menys complexa. L’objectiu de les «teisis» no és necessàriament demostrar una opció, sinó principalment afirmar-la en termes inconfusibles. Els joves socialistes del Club han sentit moltes coses sobre la política socialista en situacions d’alliberament nacional: la idea era provar de posar-les totes plegades.

Hal Draper



1. Anti-imperialisme i revolució

Com a socialistes revolucionaris en els EUA el nostre enemic immediat és el capitalisme americà i el seu imperialisme; i desitgem combatre el capitalisme americà a casa i l’imperialisme americà a fora per qualsevol mitjà disponible.

En la base aquesta és una lluita única, ja que qualsevol afebliment de l’imperialisme americà a fora o qualsevol derrota partida a fora també afebleix l’estructura interior del poder capitalista i facilita l’oposició a casa. El mateix és cert pels altres estats imperialistes, ja que un afebliment o derrota de tal o tal potència reverbera a través de l’estructura interconnectada de l’imperialisme mundial.

Per tant, objectivament, la lluita anti-imperialista de qualsevol poble és un ajut a les forces de canvi revolucionari a casa.

Però cal un advertiment: aquest mot «objectivament» representa un famós entrebanc.

  1. Una cosa és analitzar i entendre l’efecte objectiu d’un esdeveniment, i tota una altra cosa és saltar a la conclusió que per tant hem de defendre’l o donar-hi suport. No defenem la recessió, la guerra o la super-explotació pel fet que estimulen la revolució.

  2. Un esdeveniment pot tindtre més d’un efecte objectiu; aquesta és una forma arriscada d’arribar a una política. En el nostre món actual, victòries específiques de l’imperialisme americà poden tindre l’efecte objectiu d’afeblir l’imperialisme comunista, i a l’inrevés; però com a enemics de tots dos, no trobam que això siga una base adient per decidir una política. És una consideració que cal prendre en context. No hi ha cap substitut a la concreció.

Sempre que una resistència anti-imperialista condueix a una lluita armada, la nostra atitud envers aquella guerra es basa en la mateixa consideració fonamental que la nostra atitud envers qualsevol guerra, és a dir:

Una guerra és la política continuada per un altre mitjà, és a dir violent. La nostra atitud envers una guerra ha d’ésser congruent amb la nostra atitud envers la política de la qual és continuació. Això determina la nostra posició fonamentada en la qüestió de si cal donar suport o oposar-se a una guerra determinada - no principalment la nostra opinió dels homes, del govern o de la classe que dirigeix la guerra, no la nostra opinió de crims passats o presents. Les darreres consideracions seran molt relevants quant a com donam suport o ens oposam a una guerra, però no quant a què fer.

Si una lluita armada és decididament la continuació de la resistència a l’opressió imperialista, llavors és decididament una guerra d’alliberament nacional que mereix el suport dels socialistes revolucionaris.

 

 

2. Elements nacionals i elements imperialistes

És cert que una lluita nacional particular pot ésser empassada i enfosquida per un conflicte més general de caràcter imperialista, de forma que és impossible de donar suport a cap bàndol de la lluita nacional sense donar suport a tal o tal bàndol de la guerra general.

El cas de Sèrbia. Aquest cas, en efecte, fou vist ben al començament de la Primera Guerra Mundial, que fou desencadenada per la lluita nacional dels serbis contra l’Imperi hapsburguès.

Si aquest conflicte hagués restat en la base de l’antagonisme entre el poble serbi i el seu opressor imperialista, els socialistes revolucionaris haurien sigut pro-bèl·lics, és a dir, partidaris de la guerra nacional dels serbis. Però de fet la lluita sèrbia s’integrà completament en el camp aliat; i aquest element nacional fou depassat per un de predominantment imperialista.

El cas d’Espanya. Un cas diferent l’exemplifica la guerra civil espanyola. (No la citam com a guerra d’alliberament nacional; volem remarcar un punt comú tant a les guerres civils com a les guerres d’alliberament nacional).

En el cas d’Espanya, els marxistes donaren suport a la defensa militar del règim lleialista, ja que en la llur opinió aquesta guerra civil era una continuació decisiva de la política de defensa de la república democràtica contra un assalt feixista – és a dir, era realment un conflicte entre democràcia i feixisme, i no demagògicament, com ho havia estat la guerra anterior per «fer el món segur per la democràcia». Mentre d’altres aspectes de la política es consideraran després, assenyalam ací que era clar que a Espanya hi havia un element imperialista internacional en aquest conflicte. Unitats militars alemanyes i italianes lluitaren fins i tot al costat de Franco; socialistes i comunistes forasters s’organitzaren per lluitar en el bàndol lleialista; Rússia intervingué no-militar a una gran escala; una xarxa de maniobres diplomàtiques s’estengué durant la tràgica situació. De fet, la guerra espanyola era una guerra calenta localitzada en mig d’una guerra freda imperialista internacional. Era ben possible que la Segona Guerra Mundial hagués sigut desencadenada amb ella, i aquesta eventualitat hauria enfosquit i canviat completament el caràcter de guerra local, com en el cas de Sèrbia. Però no fou el cas i això restà com tan sols una potencialitat, i no un fet; i per tant l’atitud dels marxistes de suport militar no va haver de canviar.

La conclusió és: l’existència d’un context internacional d’antagonisme imperialista (guerra freda) es reflecteix inevitablement en gairebé qualsevol conflicte local concebible, i pot donar lloc a elements imperialistes en qualsevol situació local, però això no determina necessàriament el caràcter d’aquell conflicte local.

 

 

3. Per què els socialistes donen suport a l’alliberament nacional

Com es relaciona el suport a una guerra d’alliberament nacional amb la política bàsica del socialisme revolucionari? De dues formes:

  1. La primera reafirma el punt que tot just hem fet: la política de la qual la guerra és una continuació. Donam suport a una lluita d’alliberament nacional o d’independència perquè aquest objectiu nacional és una demanda democràtica.
    Som favorables a tota demanda democràtica genuïna - per la mateixa raó que som favorables a les demandes i objectius socialistes: perquè el llur acompliment és necessari per un món on les potencialitats humanes poden florir millor. L’autodeterminació nacional és una demanda democràtica fins i tot si suposa una autodeterminació sota un govern nacional no-democràtic, com sovint és el cas. Hauríem de donar suport a aquesta demanda democràtica fins i tot encara que no es relacionàs amb una lluita ulterior per la democràcia socialista.

  2. Però, de fet, és molt difícil, si no impossible, per cap demanda democràtica genuïna no relacionar-se amb la lluita pel socialisme, degut a la pròpia natura del socialisme. L’alliberament nacional (independència) facilita la lluita per la democràcia socialista, si no immediatament llavors en un estadi posterior.

La raó essencial és aquesta: la dominació o opressió des de fora per un imperialisme exterior tendeix a amagar la lluita social, la lluita de classes de la societat indígena, i per tant a distorsionar, obstaculitzar o moderar precisament els antagonismes socials que comporten un potencial revolucionari social. Un poble que no gaudeix de la lliberat nacional tendirà a primar l’atenció a aquella font immediata de dolor; la llur capacitat de lluita tendirà a veure’s-hi dominada; la llur percepció de qui-és-l’enemic tendirà a ésser-hi dominada. Per tant l’opressió imperialista tendeix a fer retrocedir o a endarrerir una plena cristal·lització i clarificació dels antagonismes de classe; i un alliberament de la dominació imperialista tindrà l’efecte a llarg termini d’aportar les condicions d’exacerbació de les tensions internes de classe (fins i tot si l’efecte immediat d’una victòria d’alliberament nacional sembla indicar una altra cosa durant un període inicial). Això no és veu contradit pel fet que, certament, la política revolucionària cerca d’introduir components de lluita de classe fins i tot en el curs d’una lluita nacional.

Ací, com en d’altres sectors de la política, la lluita per la democràcia inclou específicament la reivindicació democràtica de l’alliberament nacional.

 

 

4. Suport militar i suport polític

A banda de la qüestió de si cal donar suport a una determinada guerra, és vital tindre clar com donen els socialistes revolucionaris suport a una guerra. Un tret distintiu de l’enfocament marxista és la distinció entre el suport militar d’una determinada lluita armada i el suport polític a una determinada organització política, govern inclòs, que pot ésser oficialment «al càrrec» d’aquella lluita armada.

Aquesta feixuga distinció es remunta força en el moviment marxista, potser amb el primer exemple prominent del refús de Bebel i Liebknecht a votar fons bèl·lics per la guerra franco-prussiana. Mai no ha sigut més important que avui.

Per la majoria de gent, inclosos els liberals, socialdemòcrates i oportunistes de tota mena, «suport» significa suport, i punt. Pels marxistes mai no ha sigut aquest el cas. Aquesta és una raó per la qual, no infreqüentment, els dirigents polítics d’una lluita nacional s’han mostrat gairebé tan infeliços amb el suport dels revolucionaris com amb la llur oposició. Típicament, els dirigents oficials demanen una «pau civil» a les bases partidàries, la qual vol dir una acceptació sense qüestionament del propi domini; criden a la fi de la «política partidària», la qual cosa vol dir que volen un suport sense qüestionament de la pròpia política partidària.

Però els marxistes no veuen més raons per donar suport polític - a un govern, a un partit, o a qualsevol altra organització política - en temps de guerra que en temps de pau, i no creuen que diferències bàsiques en política social esdevinguen irrelevants just pel fet que la política s’haja de menar per les armes per comptes de per mitjans «normals».

Al contrari, són precisament les diferències bàsiques (específicament, de classe) en política social les que poden marcar la diferència entre la victòria o la derrota en la pròpia lluita armada (com en el cas espanyol), o poden determinar justament què es guanya i què fa el vencedor, una vegada assolida la victòria.

 

 

5. Sis casos

Prenguem tres parells de casos per il·lutrar alguns problemes de suport militar i polític, especialment en guerres nacionals.

 

(1:A) El cas de Jiang Jieshi contra Japó

Ens referim al període anterior a la Segona Guerra Mundial quan l’imperialisme japonès duia a terme una política netament agressiva, apoderant-se de Manxúria i amenaçant de prendre tot Xina.

Al capdavant del govern de resistència xinesa hi havia, oficialment, Jiang Jieshi i el seu Guomindang - que, no feia gaire, s’havia distingit per la fúria contra-revolucionària en una repressió cruenta de la classe obrera de les ciutats. Internacionalment, els socialistes (i d’altres) donaven suport militar al règim de Jiang contra els invasors japonesos - fins i tot revolucionaris xinesos que simultàniament havien de defensar-se més contra els botxins de Jiang que contra els japonesos. I això, per un règim (el de Jiang) del qual no es podia dir que representàs una força social burgesa democràtica, en no ésser gaire burgesa i encara menys democràtica.

 

(1:B) El cas d’Etiòpia contra Itàlia

L’atac obertament imperialista de Mussolini al reialme de Haile Selassie fou un cas similar. La societat dirigida pel negus era increïblement reaccionari (no d’una reacció capitalista sinó precapitalista) - de la qual el tret més qüestionable no era l’esclavitud real. En comparació, fins i tot la Itàlia feixista era una societat més progressiva sense cap mena de dubte. I amb tot els socialistes donaren un suport inqüestionat a la defensa d’Etiòpia contra aquesta «societat més progressiva», i fins i tot els comunistes s’avergonyiren de la venda traïdora de Rússia d’un petroli urgentment necessitat per la maquinària de guerra de Mussolini.

Per què el suport? La societat etíop era tan reaccionària que res del que hem dit de les raons per donar suport a guerres nacionals s’hi pot aplicar. Més concretament, una defensa victoriosa d’Etiòpia amb prou feines es podia considerar com a relevant per «facilitar la revolució social» en aquella país; de fet, es podria argumentar que la conquesta italiana hauria creat probablement elements revolucionaris a Etiòpia més ràpidament.

La justificació essencial s’ha de cercar en dues afirmacions:

  1. La llibertat nacional d’Etiòpia era una demanda democràtica, com ja s’ha explicat; i

  2. una conquesta reeixida d’Etiòpia per Mussolini hauria tingut un significat decididament regressiu per la lluita social a Itàlia, en ajudar a consolidar internament el feixisme, amb un efecte derivat similar arreu d’Europa.

 

(2:A) La guerra civil espanyola

Ens interessa la diferència entre suport militar i polític en aquesta situació.

Els socialistes revolucionaris no podien donar suport polític al govern republicà burgès que Franco havia atacat.

Aquest govern republicà havia abatut brutalment obrers militants ben recentment. A més, era un govern imperialista, tant que ni tan sols la necessitat de guanyar-se les tropes mores de Franco, per tal de salvar-hi el coll, fou prou forta com per declarar l’alliberament del Marroc. Els socialistes revolucionaris no podien tindre cap confiança en la direcció de la guerra pel sector de la burgesia republicana que no s’havia passat a Franco, ni tan sols en la voluntat de combatre Franco fins a la fi, i certament no podien confiar en la capacitat de combatre Franco per l’únic mitjà que se’l podia guanyar, per mitjans revolucionaris. Quan, en un estadi posterior, degut a la pressió russa exercida per l’ajut material, la influència del Partit Comunista en el govern s’enfrotí, fins al punt que la secció espanyola de la GPU podia tindre presons pròpies, l’aparell governamental fou de fet emprat per silenciar i assassinar els opositors revolucionaris.

El suport militar a la lluita per l’esquerra revolucionària prengué la forma de construcció de forces independents de combat (les columnes anarquistes i els batallons del POUM), sota el llur propi comandament, mentre col·laboraven militarment amb les forces del govern.

L’existència d’aquestes forces armades independents de l’esquerra representaven la possibilitat d’una direcció alternativa de la lluita en general; reflectia un objectiu bàsicament diferent en la pròpia lluita (conduir la lluita contra Franco en revolució social, no en un retorn al desacreditat status quo ante burgès). El caràcter contra-revolucionari del govern lleialista i dels seus aliats comunistes s’evidencià quan es giraren contra les forces independents d’esquerres en una repressió cruenta. Això fou un preludi de la derrota de les pròpies forces lleialistes per Franco, ja que tan sols la revolució social podia haver derrotat el feixisme a Espanya.

A Espanya, per tant, veiem que el suport militar d’un camp de la guerra no excloïa la formació de forces armades independents per conduir la lluita militar sense subordinar-la al control polític de la direcció «oficial» del camp lleialista. Similarment, fora d’Espanya, socialistes revolucionaris que simpatitzaven amb l’esquerra enviaren ajut material no a les agències del govern oficial sinó que més aviat intentaren de vehicular-lo tot el que fos possible als destacaments independents, sense oposar-se a d’altres esforços que s’organitzaren per enviar ajut material al govern lleialista.

 

(2:B) El cas d’Algèria

No hi havia cap altra opció pels socialistes revolucionaris que donar suport a la lluita del poble algerià per alliberar-se de l’imperialisme francès. Però durant diversos anys, la situació es caracteritzava pel fet que hi havia dos moviments combatents d’alliberament nacional algerià, cap d’ells «oficial»: el FLN i el MNA. Els partidaris de l’alliberament algerià havien d’elegir entre donar suport a un o a l’altres (o als dos). Ací el suport militar plantejava automàticament un problema de suport polític.

Ací també, com a Espanya, hi havia un element d’influència comunista en el quadre, ja que els comunistes donaven suport al FLN i n’influïen les operacions, per bé que la direcció del FLN no derivava del moviment comunista. Ací també terrorisme i assassinats eren emprats per un moviment (el FLN) contra l’altre. Com sabem, el FLN reeixí en eliminar el seu rival per l’hegemonia en el moviment d’alliberament nacional i, després de la victòria, establí el nou govern algerià. Creiem que els marxistes haurien d’ésser una oposició revolucionària democràtica a aquest govern, no els seus partidaris polítics. La política del nou govern era una continuació de la seua guerra (per altres mitjans). El suport polític al FLN no era de cap manera indicat simplement pel suport militar a la lluita algeriana per l’alliberament nacional.

En aquest cas, com en el cas d’Espanya, hi havia una elecció de bàndols polítics que s’oferia concretament, i per tant també una elecció de com donar suport militar - a través de quins canals polítics.

 

(3:A) Tito contra Rússia el 1948

Arribam ara a dos casos d’una mena considerablement diferent. En tots dos casos el poder polític que convidava al suport és un govern comunista.

El primer cas d’aquesta nova mena fou la situació creada el 1948 quan la Iugoslàvia de Tito trencà amb Moscou i establí un curs nacional-comunista independent.

Hi havia una expectació generalitzada que Rússia envaïria el país militarment per posar-lo a ratlla (com faria després a Hongria); hi ha tot de raons per creure que això era una possibilitat real, fins i tot encara que mai no arribàs a passar. Era necessari pels socialistes aclarir en la pròpia confusió quina seria la llur atitud en el cas d’aital guerra - que seria clarament una continuació del moviment de Iugoslàvia per la independència nacional de Rússia.

Els socialistes independents afirmaren aviat, llavors, que serien partidaris d’una defensa militar de Iugoslàvia contra aquesta invasió russa. No cal dir que no hi havia cap oportunitat de donar suport polític al règim de Tito.

Tampoc, en aquest sentit, es podia esperar que el règim de Tito toleràs qualsevol força independent dins les seues fronteres ni que fos en suport de la seua lluita; en temps de crisi bèl·lica, una força independent seria encara més perillosa pel seu control totalitari que abans. Si aquesta guerra hagués esclatat de fet, és possible que el seu control s’hagués afeblir per força i malgrat els seus objectius, però això és especulatiu. En qualsevol cas, el suport militar de la lluita iugoslava per la independència nacional no es podia condicionar a aquest desenvolupament.

Per què era obligatori en aquest cas el suport militar al règim de Tito? Per totes les raons abans esmentades, però una d’elles s’ha de reafirmar ara. És la motivació que deia: «l’alliberament nacional facilita la lluita per la democràcia socialista, si no immediatament llavors en un estadi posterior». En quin sentit la victòria del règim de Tito en aquesta guerra hauria facilitat la necessària «segona revolució» a Iugoslàvia? No necessàriament en el sentit que la guerra nacional es fongués en una guerra social, o immediatament li obrís la porta. Però certament en aquest sentit: que l’altre resultat, la conquesta de Rússia, hagués significat el cobriment dels antagonismes socials interns amb la qüestió nacional, i tendiria a esborrar els primers amb els segons, retardant així la conscienciació.

Què vol dir això concretament es va veure vuit anys després a Polònia (1956) quan una incipient revolució combinada nacional i social fou curt-circuitada per Gomulka, essencialment per l’estratègia de contraposar la qüestió nacional a la social. Una Polònia nacionalment independent en aquell punt hauria restat oberta a la revolució social.

La història no pot garantir quan arribarà «l’estadi posterior», però sabem per tota l’experiència anterior que el pes de l’opressió nacional és un pes que milita contra la resolució de la lluita social per mitjans revolucionaris; i això és tan plenament cert dels règims col·lectivistes burocràtics com dels capitalistes,

A més, hem d’insistir que la independència nacional és una demanda democràtica per països sota domini comunista no pas menys que ho és per països sota el domini d’emperadors feudals i botxins del Guomindang.

 

(3:B) El cas de la invasió de Cuba

Mentre el perill el 1948 era la invasió d’un estat comunista per un altre estat comunista, el 1961 veiérem com un estat dominat per comunistes, el de Castro, es trobava sota l’amenaça d’una invasió patrocinada i efectivament organitzada sota l’ègida de l’imperialisme americà. De fet la lluita fou breu, ja que els EUA es feren endarrera després d’una derrota inicial, però és útil considerar aquest cas com si la lluita s’hagués menat durant un període de temps, per tal de subratllar els problemes polítics.

Els socialistes revolucionaris americans tenien el deure de condemnar i desitjar la derrota de la invasió nord-americana de Cuba. Qualsevol vacil·lació o incertesa en aquest punt tan sols es podia considerar com una concessió fonamental a la ideologia del social-patriotisme.

Hem de refusar especialment el raonament que fa de la pervasiva guerra freda EUA-Rússia el determinant polític del caràcter d’aquest conflicte del 1961 que el fa tan sols un incident subordinat a la confrontació EUA-Rússia. Aquesta línia de raonament agranaria gairebé qualsevol cas d’autodeterminació en el món modern - per exemple, la invasió de Guatemala patrocinada per la CIA el 1954 no pas menys que la invasió de Cuba del 1961. És tan curta de mires com sostindre la idea similarment sectària que refusà de donar suport al camp lleialista a Espanya pel fet que la guerra civil era tan sols la primera batalla de la Segona Guerra Mundial; ja que hi havia un nombre substancial de tropes forasteres a Espanya, mentre que no hi havia cap força militar russa a Cuba. El criteri polític decisiu ha d’ésser: concretament, de quina política és continuació aquesta guerra?

El dret de Cuba (o de qualsevol altre país) a l’autodeterminació no té res absolutament a veure amb si nosaltres o algú altre aprova el seu govern. Aquesta és, hem dit, una demanda democràcia fins i tot sota un govern no-democràtic. Voldríem veure el règim de Castro enderrocat pel poble cubà en favor d’un règim de democràcia socialista, però aquesta tasca no es pot subcontractar a l’imperialisme americà, que s’interessa tan sols per instal·lar un règim sotmès al capitalisme mundial.

La conquesta de Cuba pels EUA tan sols hauria servit per confirmar l’imperialisme americà en la seua convicció que no tan sols té el dret de policia del món en favor del capitalisme, sinó que ho pot fer exitosament i amb impunitat; i aquesta convicció tan sols podria conduir a «accions policial» més i més extensives com la de Vietnam. La conseqüència d’aquest desenvolupament tan sols podia augmentar la reacció a casa - és a dir, si els EUA aconseguissen de fer la seua.

Finalment, tant en el cas de Cuba com en el cas de Tito, la independència nacional «facilita la lluita per la democràcia socialista, si no immediatament llavors en un estadi posterior». La conquesta pels EUA no hauria convençut el poble cubà que Castro era un dictador totalitari, sinó que que l’hauria fet heroi revolucionari nacional en defensa de la integritat de Cuba contra el colós americà. Aquesta és exactament la forma com Ho Chi Minh assolí l’estatus d’heroi nacional del poble vietnamita en la lluita contra els francesos.

La lluita a Cuba per una democràcia revolucionària sota el socialisme ha de tindre lloc sota condicions d’independència si s’ha desenvolupar en un «estadi posterior»; tan sols es pot veure interrompuda pel domini nord-americà. Fins i tot després del fracàs de la invasió dels EUA i encara avui, el règim de Castro empra el perill i la por a la intervenció nord-americana per promoure el suport del poble per raons patriòtiques.

Érem i som per tant a favor del suport militar del règim de Castro contra la invasió dels EUA però, com abans, això no suposa raó de cap mena per convèncer-nos de donar suport polític a Castro, més que no pas fem ara. Restam com a opositors polítics de la dictadura de Castro.

 

 

6. Un resum de la política

El suport polític a una organtizació o moviment o govern (que vol dir, a la seua direcció) és equivalent a votar per aquesta direcció si es fés una elecció.

El suport polític a una organització o govern que encapçala una lluita nacional és decidit essencialment per les mateixes consideracions que si hi hagués una lluita política desarmada (com pot ésser el cas abans que la fase armada de la lluita esclate). No podem prendre una atitud d’oposició política en la fase anterior i canviar a suport polític simplement perquè la guerra política s’ha continuat per altres mitjans.

No donam suport polític simplement perquè una organització o govern demostre que té un suport de masses. No donam suport polític simplement perquè una organització o govern siga un enemic del nostre enemic. Certament no donam suport polític a un govern simplement perquè és en el poder o arriba al poder. No donam suport polític a un moviment o govern simplement perquè adopte un programa polític formal que siga superficialment impecable. No donam suport polític a un moviment simplement perquè reïsca a aplegar el suport d’elements polítics millors que la seua direcció. Podem donar suport polític tan sols en base a allò que analitzam com el caràcter polític real i el programa polític real d’aquesta formació, com en qualsevol altre cas.

 

 

7. Suport militar

Suport miltiar vol dir que preferim la victòria militar d’un bàndol en una lluita armada i la derrota militar del bàndol contrari. Aquesta és tant una posició política com ho és una atitud de suport polític, és a dir, vé determinada per consideracions polítiques, no militars. Ja hem resumit quines eren les causes polítiques i les hem aplicades a diversos casos, allà on preferim la victòria militar d’un camp al qual no donam suport polític.

Com que la qüestió de suport militar és una qüestió de posició política, posa la qüestió de com donar suport militar i a qui - és a dir, aplicar la qüestió de les formes de suport material. No cal dir que no tota posició política que prenguem es podrà aplicar alhora. Fins i tot sovint no podem aplicar posicions polítiques que prenem (com quan diem que som partidaris d’un partit del treball), el punt de prendre-les és propagandístic, més que no pas qüestió d’agitació o acció.

Respecte a l’aplicació de suport militar, un paper cabdal el juga òbviament no tan sols la nostra atitud sinó la d’ells, és a dir, la direcció de la lluita nacional en qüestió. És aquesta lluita nacional dirigida per un moviment democràtic de cap mena, o per dirigents nacionalistes autoritaris o totalitaris?

Un exemple senzill: es preocupen els dirigents d’aquella lluita nacionalista de matar-te tant com de matar l’enemic imperialista? En la majoria dels sis casos considerats era de fet impossible per les forces revolucionàries d’establir una relació de coexistència i col·laboració pacífiques amb els dirigents oficials de la lluita nacional, i en certs casos aquests donarien una prioritat superior a la tasca de l’extermini físic d’una alternativa revolucionària a la pròpia direcció que a lluitar contra l’enemic comú.

Això significa que és impossible pels revolucionaris d’establir obertament una força combatent independent per dur a terme la lluita militar, o que tan sols ho poden fer en àrees no controlades per la direcció oficials. Segons la política de la situació, «suport militar» pot restar simplement una qüestió de posició política si no hi ha cap forma d’aplicar-la sense lliurar l’esquerra revolucionària als botxins.

 

8. Tres situacions

La concreció del suport militar es condiciona per quina de les tres menes de situacions existeix en relació a l’escena de la lluita real:

  1. Un moviment en el país oprimit.

  2. Un moviment en el país opressor, o en un aliat de l’opressor.

  3. Un moviment en un país no implicat.

És tan sols en situació A que els socialistes revolucionaris s’encaren concretament al problema tàctic de si és factible o no, i en quina forma, organitzar un suport militar a través de forces independents, legals o il·legals.

En la situació B - típics pels revolucionaris americans - tenim primordialment la tasca d’aplicar política la posició de derrotisme que és l’altra cara de la moneda del suport militar de la lluita d’alliberament nacional.

Tant en B com en C, els socialistes revolucionaris provaran de determinar si és possible o desitjable donar ajut material a cap força combatent particular en la situació, i com fer-ho. Però la importància primordial del suport militar consisteix en la forma que condiciona la propaganda política del moviment.

 

 

9. La combinació vietnamita

La situació vietnamita en el seu desenvolupament representa una combinació de dues menes de situació: una guerra civil, i una intervenció imperialista.

Com hem vist, hi ha hagut abans combinacions d’aquesta mena; a la guerra civil espanyola, hem dit, hi havia també un element d’intervenció imperialista; però l’atitud dels socialistes revolucionaris a la guerra civil espanyola es determinà decisivament pel caràcter de guerra civil, no per l’altre element, que hi restà subordinat. En la lluita algeriana contra l’imperialisme francès, hi hagué també un element de guerra civil, però cap bàndol d’aquesta guerra civil (FLN i MNA) era en el poder o lligat amb la intervenció imperialista.

La combinació d’aquests dos elements a Vietnam ha sigut sui generis i requereix una anàlisi única.

 

 

10. L’element de guerra civil

Si retrocedim al punt següent a l’expulsió dels francesos, trobam una situació que és prou clara (des del punt de mira del nostre problema actual): un govern indígena al Vietnam del Sud, sota Bao Dai i després Ngo Dinh Diem que, si bé manipulat en el poder per l’imperialisme americà que li donava suport té una base en tots els sectors socialment reaccionaris de la societat i s’enfronta a una amenaça revolucionària de masses des de dins i des de sota.

El 1956 l’amenaça revolucionària es manifesta amb un aixecament dels comitès revolucionaris que porta el Vietnam del Sud a les portes d’un capgirament social. En aquest punt no hi ha dubte que els socialistes defensen la victòria política d’aquest moviment revolucionari (suport polític crític), per bé que la seua victòria el dividiria immediatament en un sector de dretes i un d’esquerres. Però Diem reïx a vèncer aquest aixecament, i després a dur a terme un regne d’intimidació i terror que condueix molts dels elements revolucionaris a posar-se sota la direcció dels comunistes, la qual cosa forneix part del context de l’aixecament del FAN sota direcció comunista però amb el suport de no-comunistes.

En aquest estadi, la situació és decididament la d’una lluita social interna, que va cap a una guerra civil mentre la direcció FAN-comunista mobilitza els enemics de la dictadura de Diem per formar-ne els seus quadres combatents. En una tercera cantonada hi ha encara els enemics del règim de Diem organitzats amorfament que es resisteixen a veure’s empesos als braços dels comunistes, dels quals coneixem millor l’ala budista militant.

Com que la lluita armada comença entre el govern de Saigon d’una banda i la direcció FAN-comunista de l’altra, ço que tenim és una guerra civil. És una guerra civil entre dues forces polítiques reaccionàries.

D’una banda hi ha el govern de la colla terratinent-usurera-compradora-militarista d’autoritaris, que accepta el paper de client de l’imperialisme americà però que insisteix en els seus drets d’autonomia per dur a terme les seues pròpies polítiques socials regressives i opressores fins i tot encara que molesten les relacions públiques dels EUA.

De l’altra banda hi ha una oposició que és decididament dirigida i controlada pel partit comunista – un fet que no canvia políticament per molt ben intencionats que siguen els no-comunistes empesos per la revolta contra Saigon, i amb independència de quantes posicions de palla siguen lliurades als fronts no-comunistes.

Sabem que el programa polític i social real d’aquesta direcció comunista és idèntic al ja establert al Vietnam del Nord, o el que hi ha a Xina, que permet diferències en els estadis de consolidació del col·lectivisme burocràtic. Sabem que aquesta és la mateixa direcció, essencialment, que la que s’assegurà l’assassinat d’opositors revolucionaris en el passat (per exemple, l’assassinat sistemàticament organitzat de trotskistes) fins i tot abans de combatre els francesos o els col·laboracionistes. Sabem que en el llur ordre de prioritats són més disposats a fer tractes amb els imperialistes que a practicar una col·laboració amb els socialistes revolucionaris; que per ells l’acomodació a l’imperialisme és un mal menor en relació amb l’acomodació amb el moviment democràtic revolucionari.

Sabem, en breu, que tenim una direcció en pugna pel control de la nació que representa un nou sistema d’explotació social basat en el col·lectivisme totalitari; que pugna pel poder no per un reformisme nacional sinó per la seua pròpia revolució social, que substituirà l’explotació terratinent-usurera-compradora del poble per l’explotació d’una nova classe de dirigents burocràtics.

En una guerra civil entre aspirants d’aquestes antigues i noves classes explotadores, els revolucionaris no poden donar suport a cap de les dues sinó cercar l’organització de forces independents amb la possibilitat de donar un suport crític als elements democràtics revolucionaris com les corrents religioso-polítiques d’esquerres peculiars de Vietnam.

 

 

11. Col·laboració militar

En d’altres situacions a tres bandes que han existit hi ha hagut sempre la possibilitat d’una relació, fins ara no esmentada, que no implica ni suport polític ni militar, és a dir la col·laboració militar, en una base purament pràctica o tàctica, amb qualsevol força militar que, en un moment determinat, lluita contra el vostre enemic.

Ens referim a col·laboracions militars com l’establerta pel govern de la revolució russa el 1918 amb elements aliats contra les forces alemanyes que envaïen Rússia; o, posam, la col·laboració militar de partisans francesos independents amb forces gaullistes contra l’ocupació alemanya en la Segona Guerra Mundial; o fins i tot la mena de col·laboració militar contemplada pels revolucionaris irlandesos amb els subministradors alemanys d’ajut material del 1916; tots aquests casos no implicaven ni suport polític ni suport militar vers el bàndol amb el qual s’establia aquesta col·laboració temporal ad hoc.

Podem estipular per tant que, amb les complicacions de la situació de Vietnam, aquesta col·laboració militar seria sens dubte una possibilitat clara en diverses contingències; però, com que això caldria suposar-ho per qualsevol ocasió, no cal esmentar-ho de nou.

Això val per l’element de guerra civil de Vietnam. Mentre la intervenció americana restava en el pla financer, material i d’un nombre relativament petit d’«assessors» militars, l’aspecte de guerra civil era clarament i indiscutiblement dominant en la situació – com era a Espanya fins i tot encara que Alemanya i Itàlia tinguessen més tropes en el camp que no pas tenien els EUA a Vietnam fins el 1965.

Però la dimensió de la intervenció nord-americana en qualsevol estadi no té res a veure amb la nostra atitud vers aquesta intervenció. Respecte la guerra de Vietnam, nosaltres, com a socialistes americans som en la situació B. Des de la banda dels EUA, quines són les polítiques de les quals la seua intervenció militar és continuació? La nostra resposta és: aquesta guerra, per la seua part, és una continuació de la necessitat dels EUA de fer de policia del món en benefici del manteniment del capitalisme mundial i del seu imperialisme, tant contra la revolució popular com contra la potència rival del camp comunista en el món. Des del punt de mira dels EUA, és per tant una intervenció imperialista sense rebaixes.

Som contraris intransigents a aquesta intervenció, i a tota la política nord-americana a Vietnam, sense condicions. Per tant, hem presentat coherentment la nostra reivindicació de la retirada immediata i incondicional de les forces nord-americanes.

 

 

12. La transformació de la situació

Però mentre la dimensió de la intervenció nord-americana no té res a veure amb la nostra atitud vers aquesta intervenció, és òbviament la clau a una qüestió ben diferent, que cal plantejar davant l’escalada de la intervenció nord-americana en el moment present. És la mateixa qüestió d’anàlisi fonamental que plantejàvem pel que feia a la guerra civil espanyola; el pes relatiu de l’aspecte de guerra civil i de l’aspecte imperialista d’una situació combinada.

L’element imperialista del qual parlam ací és la intervenció militar directa americana. Certament, les mans russes i xineses es barregen també en la situació, però ara tindre més d’una ocasió per posar aquests factors en el lloc que els hi pertoca. Seria grotesc posar la implicació russa i xinesa, limitada principalment al subministrament de materials de guerra, en el mateix pla que una invasió militar a gran escala per imposar una força armada aliena. Fer això seria exactament el mateix que feren els apòlegs comunistes quan els tancs russos imposaren el llur poder a Budapest i els falcons periodístics de la premsa pro-comunista igualaven això amb la interferència de la CIA o la influència de Mindszenty al rerafons. En aquest cas també vam haver de refusar ben fermament la mena de raonament polític esteril que subordina tota situació al pervasiu antagonisme de la guerra freda que existeix de fons.

Llavors doncs, quin és ara el pes relatiu de l’aspecte de guerra civil i de l’element imperialista a Vietnam? No tenim pas dubte en dir que el 1956 l’element dominant era la guerra civil. Però el 1968 tothom sap que els EUA ha pres el pes de la lluita; ningú no pretén realment que la implicació militar americana és simplement una assistència auxiliar a l’exèrcit patriòtic del Vietnam del Sud que defensa la seua pàtria contra invasors; és un lloc comú dir que és ara «la guerra d’Amèrica».

Traduït al nostre llenguatge, ço vol dir que l’aspecte d’intervenció imperialista ha depassat l’aspecte de guerra civil, i presenta la qüestió de fins a quin punt obliga decidir que allò que començà predominantment com una guerra civil és ara predominantment una situació d’invasió imperialista.

Hi ha dos punts en aquest sentit:

  1. Aquesta decisió mai no ha estat i no és ara la nostra prioritat més gran pel que fa a l’aspecte polític, ja que ens hem concentrat justament, i mai més que ara, la nostra feina pràctica i la nostra atenció en combatre la intervenció nord-americana en la guerra; i que res que es puga decidir en aquest punt no podria augmentar de fet la nostra activitat antiguerra o intensificar la nostra política antiguerra. Ço que afectaria és tan sols certs aspectes de què diem propagandísticament en el curs d’aquesta activitat antiguerra i com ho explicam. Això fa valuós aclarir la qüestió sense inflar-ne la importància.

  2. No és part del nostre problema fer una determinació exacta de quina hora de tal dia una mena de situació canvià a una altra. Com que l’escalada era un continu, això és tan impossible com inútil (com el problema clàssic de quin instant esdevens «calb» si t’arrenques els cabells d’un en un, o el de quin moment Rússia deixà d’ésser un estat obrer).

El problema real a posar-se és simplement aquest: en un punt determinat - suposa, just ara - és possible esbrinar que el punt nodal de canvi ja ha passat, i demostrar políticament que l’aspecte de guerra civil de la situació ha sigut enfosquit o superat?

 

 

13. El canvi qualitatiu

Si és possible fer això no és tan sols perquè l’augment quantitatiu de les operacions militars de WAshington ha comportat clarament un canvi qualitatiu en la guerra que ens mena a parlar-ne com de «guerra americana». El mateix quadre l’indica un test social, tan diferent d’un criteri simplement militar - un fenomen social que ha crescut en els darrers dos anys i que s’ha manifestat definitivament en l’ofensiva del Tet.

És un fet que el FAN ha reeixit a aconseguir un suport aclaparador, actiu o passiu, de la població sud-vietnamita – no simplement «suport de masses» o fins i tot suport majoritari – com per fer difícil o impossible de considerar el govern de Saigon ni tan sols com el govern d’un sector minoritat de la nació en una situació de guerra civil. L’ofensiva el revelà com una colla governamental separada de qualsevol sector popular i que existeix tan sols gràcies als EUA.

Quan un «enemic» pot moure milers de tropes a una capital, i organitzar dipòsits de munició i destacaments militars durant setmanes abans de l’atac, amb tot un sector de la població necessàriament conscient que quelcom hi passa, i sense cap home, dona o infant denunciants la massiva operació al govern oficial, ja no és possible de creure que una situació de «guerra civil» descriu l’estat de la qüestió. Aquest és un fenomen que tan sols pot esdevindre en mig d’una població que veu la qüestió com una entre el seu «propi» poble i d’un d’aliè - com haurien fet a la França de Vichy.

L’ofensiva de Tet ho revelà; no ho comportà; òbviament un estadi anterior s’havia vist marcat per unes eleccions fraudulentes, per exemple; però en cap cas ens interessa en aquest punt únicament assegurar-nos que aquest punt nodal s’ha passat.

No ens cal canviar la nostra visió política de cap manera: tan sols ens cal aplicar-la de nou a allò que percebem com un nou estadi de la situació vietnamita, l’estadi on l’element de la intervenció imperialista americana ha estat decididament superada per la guerra civil i ara en determina la natura de la guerra. En efecte, el FAN ja sembla haver aconseguit el poder polític entre el poble sud-vietnamita. Fa temps que ha gaudit si més no d’un poder dual en la majoria del territori; però ara sembla que l’altre poder, el de la colla militar de Saigon, es pot considerar més acuradament a la mateixa llum que el règim francès de Vichy en associació amb l’ocupació alemanya. Havíem esperat que una tercera força revolucionària sorgís a Vietnam abans que això s’esdevingués; hem de constatar que aquesta esperança sembla no haver-se acomplert.

Mentre la situació de Vietnam passa a aquest nou estadi, la situació tendeix a semblar-se a la invasió de Cuba més i més.

Deixem qualque boira en la nostra formulació tan sols per una raó: no afirmam saber tots els fets rere el seguit d’esdeveniments de Vietnam, particularment si hi ha o no elements revolucionaris d’esquerra, oposats al govern de Saigon, i que no han entrat a la desesperada en un cert grau de col·laboració amb el FAN; en altres paraules, si un aixecament d’elements revolucionaris independents és tancat o no. No proposam cap resolució sobre fets, especialment fets que no podem conèixer. No discutim història passada sinó realitats ràpidament canviants. Tot el que podem provar és assenyalar la direcció en la que es mou la situació, i aplicar-hi la nostra anàlisi política. No tenim cap necessitat de provar de fer més.

Si el cas del FAN s’assimila de fet amb el del règim de Castro sota la invasió dels EUA, llavors se segueix que la qüestió del suport militar es presenta automàticament, exactament de la mateixa forma que ho discutírem en relació a Cuba.

Si decidim que això és definitivament establert, hi ha poc de concret que s’hi veja afectat en la nostra polític. Per damunt de tot, no hi ha el més mínim efecte en la nostra posició d’oposició política revolucionària a tots aquests règims, sigui quins siguin els seus èxits.

La victòria del FAN és un fet dur, però la victòria de ningú en canvia la nostra opinió política. Restam oponents revolucionaris tant del FAN com del règim de Castro, i no ens fem il·lusions de cap dels dos. Combatim la glorificació del FAN, tal com la trobam entre qualcuns oponents d’esquerres a la política nord-americana al Vietnam que pensen que l’oposició a l’imperialisme americà implica la lloança acrítica de les seues víctimes, i que utilitzen forassenyadament el FAN (per exemple) com a símbol de la lluita per l’autodeterminació vietnamita. Aquesta glorificació política del FAN sorgeix de dues fonts ben diferents: (a) elements conscientment pro-comunistes que inflen el FAN perquè és el camí del poder comunista. (b) Elements innocents, bàsicament liberals, que identifiquen el FAN políticament amb l’anti-imperialisme a través de la mateixa ingenuïtat desinformada que abans promovia l’argument que Mao era tan sols un reformador agrari. Exageren l’aspecte no-comunista del FAN com a argument contra la política nord-americana, amb la qual cosa concedeixen de fet amb part del principi de l’anticomunisme nord-americà.

Dir la veritat sobre el FAN ara és també una preparació política per la possible etapa següent, quan la lluita contra el règim col·lectivista burocràtic passe a la capçalera de l’agenda.

L’èxit del FAN a Vietnam no es deu al poder atractiu del comunisme pel poble vietnamita sinó malgrat ell; és el regal de l’imperialisme americà, que una vegada i una altra que treballa colze amb colze amb el seu rival comunista per convèncer un poble que la dominació comunista indígena és un mal menor envers la dominació forastera tan bon punt la tria es restringeix a aquestes dues. Els Diem i els Ky treballaren dur, amb l’ajut dels llurs patrons americans, per eliminar l’oposició revolucionària i les alternatives democràtiques. Són els comunistes els qui recullen els fruits d’aquesta política reaccionària.

Però hem dit abans, en anticipació a aquesta eventualitat, que fins i tot la victòria definitiva del FAN a Vietnam no seria la fi del món pel poble vietnamita, sinó únicament el començament d’un nou capítol en la lluita per la llibertat social. Hi ha si més no tres reptes visibles des d’aquest punt fins a la consolidació del poder comunista, si assumim l’eliminació definitiva dels americans i dels llurs clients.

 

(1) La crisi de consolidació

Tant si un govern de postguerra pren la forma de «govern de coalició» o de govern directament del FAN (la diferència entre aquestes alternatives no és profunda), la primera crisi arribaria amb una demostració entre la direcció comunista i els elements nacionalistes que s’hi havien vist impulsats per les armes dels imperialistes.

No tenim cap coneixement específic de les forces implicades i per tant no podem tindre cap seguretat en el resultat. Tan sols, a la llum de l’experiència passada, tot el que sabem assenyala a la capacitat dels comunistes davant d’aquests elements per dur a terme la mateixa mena de «tàctica de salami» contra els companys de coalició com l’aplicada a l’Europa oriental, amb la probable consolidació eventual d’un règim comunista monolític tan bon punt els companys hagen sigut digerits i eliminats. Encara això deixa la possibilitat, fins i tot en aquest estadi, d’una resistència popular significativa al totalitarisme.

 

(2) Comunisme nacional

En tot cas, les pròpies forces comunistes s’enfrontarien immediatament als problemes de les relacions nacionals amb el Vietnam del Nord (d’acord amb els compromisos del FAN), Xina i Rússia. Davant dels indicis que el propi règim de Ho, una vegada alliberat de la pressió militar, es convertiria plenament en un règim nacional-comunista sim més no tan independent com Romania o Corea del Nord o potser Iugoslàvia, és possible que una crisi amb unes forces més pro-moscovites o pro-Beijing no fos lluny. Hi ha més d’una qüestió quant a les relacions entre un govern del FAN al Sud i el règim de Ho al Nord, amb una possibilitat més gran de crisi deguda a les diferències entre tots dos.

 

(3) La propera revolució

Més important el desenvolupament segur d’una oposició revolucionària al propi totalitarisme comunista, si no en l’estadi immediat de postguerra, quan els vencedors són plens d’èxit i de prestigi nacional, llavors en l’estadi següent. Un poble que ha mostrat una tenacitat tan extraordinària en la resistència revolucionària durant dècades a l’imperialisme occidental no anirà darrera del poble polonès en covar forces rebels tant contra els nous amos com contra els antics.

Aquest desenvolupament revolucionari es pot curt-circuitar principalment per una cosa: una pressió imperialista continuada des dels EUA, com la que fa que la gent encara mire als comunistes com a escut contra els opressors de l’antic món. Així, un dels punts més forts de Castro contra el malcontentament a casa fou el grau de por que encara provocaven les amenaces dels EUA; i aquella por d’un resurgiment reaccionari de l’Alemanya occidental fou hàbilment emprat pel règim de Gomulka a Polònia per aturar el dinamisme de la revolució polonesa del 1956. El poder comunista encara s’alimenta dels crims de l’imperialisme occidental en el seu imperi, de la mateixa forma que la reacció nord-americana s’alimenta dels crims del món comunista per mantindre a ratlla els disgustats amb el seu anticomunisme reaccionari.

Per tant una sine qua non per qualsevol desenvolupament revolucionari en el món és el vinclament de l’imperialisme americà i dels seus companys i aliats; i la millor inspiració que es podria donar als pobles oprimits pel sistema col·lectivista burocràtic és la lluita revolucionària i l’exemple de les masses de la nostra banda de la lluita pel món. El nostre enemic immediat és a casa com abans.

Hal Draper
Berkeley  
1969