Tony Cliff

No tot el que llueix és or

Una resposta a De les beceroles a les lectures actuals: creixement, reviscolament o crisi? de Germain

(Setembre del 1947)


Escrit originalment com a document intern del Revolutionary Communist Party, el setembre del 1947 (All that glitters is not gold).Recollit a Tony Cliff, Neither Washington nor Moscow: Essays in revolutionary socialism, London 1982, pp.24-39.
Baixat de REDS – Die Roten


Indexat per Einde O'Callaghan per Marxists’ Internet Archive.


L'article del camarada E. Germain De les beceroles a les lectures actuals: creixement, reviscolament o crisi? Té com a objectiu, d'acord amb l'autor, el trencament «de la cortina de fum fraccional que ha caigut damunt el debat» de la discussió a Gran Bretanya. L'article, d'acord amb l'autor, s'ha escrit amb una intensió educativa. Però no tot el que llueix és or. Hi abunden els més elementals errors que es presenten com a grans veritats; demostra una gran manca de coneixement de la teoria marxista de les crisis i una concepció mecanicista i superficial del declivi capitalista. Per demostrar-ho, seguirem els arguments del camarada Germain.

 

Germain cita malament Marx

Germain cita aquestes frases de Marx: «El poder enorme, inherent del sistema fabril, d'expandir-se mitjançant salts, i la dependència d'aquest sistema dels mercats mundials, provoca necessàriament una producció emfebrida, seguida del col·lapse dels mercats, i on la reducció dels mercats comporta l'ensulsiada de la producció. La vida de la indústria moderna es converteix en una sèrie de períodes d'activitat moderada, de prosperitat, de floreixement ('essor'), sobre-producció, crisi i estagnació”. [1] (la cursiva és de Germain).

La part més important d'aquesta citació per a l'anàlisi de Germain és la frase en cursiva. Conclou d'aquesta que el sinònim de Marx per «creixement», que no es troba al Capital, és «floreixement» (essor). En veure que aquest és el punt clau de la seua anàlisi, hom esperaria naturalment que Germain com a mínim ho citàs amb una cura meticulosa. En la sentència del Capital de Marx en discussió, no s'esmenten sis, sinó cinc estadis: «... activitat moderada, prosperitat, sobreproducció, crisi i estagnació». El mot floreixement (essor) l'afegeix Germain a la frase de Marx.

No vull deixar entendre que és una falsificació conscient. És probablement el resultat de la manca de cura i de seriositat en el tractament de problemes teòrics. Ho copià tan ràpidament a partir de l'edició de Kautsky de Das Kapital, on per popularitzar l'obra, Kautsky hi afegia mots populars alemanys als anglicismes o als mots difícils emprats per Marx. Els posava entre parèntesis rectes després del mot original. En la frase citada per Germain, després del mot «Prosperität», Kautsky hi afegeix dues paraules entre parèntesis rectes: “Gedeihen” i “Aufschwung”. Germain passà per damunt del parèntesi recte, eliminà arbitràriament un dels dos mots, i del segon en féu una fase especial del cicle econòmic.

Això, per dir-ho finament, no diu gaire de la seua conscienciació científica. [2]

Germain afirma que hom ha d'identificar el creixement amb una única fase ascendent del cicle: altrament «seria duria a a aquest esquematisme: reduir tot el cicle de la producció capitalista a dos estadis: la crisi i el creixement». Aquest arguments, que utilitza per atacar el document del RCP, amb autèntics atacs contra tota la concepció de Marx, Engels, Lenin i Trockij. N'hi ha prou amb recordar al camarada Germain la següent citació de Trockij: «...el capitalisme viu per crisis i creixement, de la mateixa forma que l'home viu per inspiracions i expiracions. Primer hi ha un creixement de la indústria, després una aturada, tot seguit una crisi, continuada per l'aturada de la crisi, aleshores una millora, una altra aturada i així». (El primer pla quinquena de la Internacional Comunista, p.200, la cursiva és nostra).

És clar que aquests dos aspectes bàsics del cicle, l'ascensió i el declivi, es poden separar en dues o tres subdivisions: la represa, l'activitat moderada, el cim d'activitat, l'inici del declivi, el declivi moderat, la fi del declivi, etc. En aquest sentit, podem separar la inspiració i l'exhalació també en dues subdivisions. Sabem que Marx dividí el cicle de vegades en dos, de vegades en quatre i de vegades en cinc parts. Però si tan sols una subdivisió de la corba ascendent ha de rebre el terme de «creixement» com Germain vol fer, aleshores Trockij també ha d'ésser acusat d'«alterar fins i tot les beceroles» i de vulgaritzar el marxisme.

Però no hi ha res més confús que els qui obliden ço que diuen d'un dia per l'altre. El camarada Germain topa amb ço que havia dit en una altra ocasió. Així, d'acord amb el camarada O’Daniel, en el seu document Una anotació quant als mètodes de discussió, el camarada Germain, davant el CEI, deia: la majoria dirigent del RCP féu una cinquena alteració... L'OP... certament no podia haver deixat d'observar que això (el report de Jerome al plenari d'octubre del CEI) descrivia el reviscolament de l'economia britànica com un ‘essor’ – d'alta volada».

Per deixar la posició del tot clar, cal esmentar que el tercer membre del SI que escrigué en relació a les perspectives econòmiques britàniques, Pablo, esmenta amb aprovació en el mateix document, les anàlisis tant de Germain com d'O’Daniel. I encara ell mateix, en una altra ocasió, descrigué el mot “essor” com “creixement”. (Quatrième Internationale, desembre del 1946). És hora que els membres de la majoria del SI es poden d'acord en aquesta qüestió, que, per Germain, constitueix les beceroles!

Ara continuam a llegir i a analitzar els principals trets que Germain considera característics d'un creiement. El primer és que la producció s'engrandeix «en relació al creixement precedent» (cursiva de Germain).

 

Necessita un creiement que la producció s'expandesca més enllà del cim de l'anterior creixement?

La resposta de Germain és afirmativa. Alhora que admet que hi ha una viva activitat econòmica en la Gran Bretanya d'avui (que afirma la perspectiva de la majoria britànica i que contradiu la del SI de fa un any i mig) cerca de trobar un pont des d'on poder atacar el RCP i defendre el SI. Tot plegat es redueix a poca cosa més que un joc de mans. La producció a la Gran Bretanya actual, afirma, és inferior al cim de l'anterior creixement. Per tant, no hi ha creixement.

Però si aquesta afirmació és correcta, i un creixement requereix que la producció s'expandesca més enllà del cim de l'anterior creixement, aleshores els anys del 1924 al 1929 a Gran Bretanya no foren anys de creixement de fet, ja que la producció era per sota del nivell del 1913. En aital cas, Trockij féu una gran falsificació quan definí aquests anys com un període de creixement. És així, camarada Germain?

I encara més. En basar-se en aquesta formulació no demostra que no hi haja cap creixement a Anglaterra. Sense voler, demostra precisament el contrari. La producció industrial britànica del 1937 era superior en un 23,6% a la del 1929. Així el 1937, d'acord amb la teoria de Germain, fou un any de creixement! Ara bé, és la producció britànica actual superior o inferior a la del 1937? D'acord amb Germain és inferior i la prova d'això és, aparentment, el sol fet que Germain ho afirme. No troba necessari adduir els fets com a prova. Possiblement es basa en les mateixes fonts que Pablo quan escrigué: «L'any 1946 acabà amb una població total que s'ha estimat en un 80% de la del 1938».

Estimat per qui? I en base a què? El camarada Pablo deixa que el gat isca del sac quan escriu en la referència (4) a la fi del seu article: «The New York Herald Tribune del 30.3.47, que basa els seus càlculs en els índexs d'importacions de matèries primeres del 1946, dels quals l'activitat industrial de Gran Bretanya depèn per la producció total avaluada en tan sols un 72%».

Pablo oblidà uns factors no poc importants – el canvi del tèxtil al motor, que disminueix relativament la dependència en els recursos exteriors de matèries primeres; el canvi en les exportacions de l'acer a la maquinària; la gran expansió de la indústria química – factors que fan una fal·làcia l'estimació de la producció de Gran Bretanya a partir de les importacions de matèries primeres. Però pel camarada Pablo, com sembla pel camarada Germain, n'hi ha prou amb el fet que les importacions de les matèries primeres a Gran Bretanya siguen del 75% respecte de la pre-guerra per concloure que la producció britànica actual també manté la mateixa xifra en relació a la de pre-guerra!

Un document de la minoria del RCP afirma això encara més clarament. Diu: “A Gran Bretanya avui té lloc un reviscolament de l'activitat econòmica. Ha arribat a un 72% del nivell de producció del 1938 (Herald Tribune, 30.3.47)». (Comentaris a la resposta del PE a la lletra del SI, de la minoria del CC).

Pablo i la minoria britànica com a mínim expliquen com arribaren a la idea que la producció a Gran Bretanya és inferior a la de pre-guerra. Germain no troba que això siga necessari. Les seues declaracions pontifícies, aparentment, són infal·libles.

Quin són els fets? D'acord amb The Economist, Financial Times i altres publicacions econòmiques fiables, l'ocupació és superior a Gran Bretanya que no pas abans, i a més, la productivitat del treball com a promig ha augmentat com a mínim un 10%. És per tant impossible que la producció siga inferior a la de pre-guerra. The Economist del 2 d'agost del 1947 diu: «Hi ha realment ben pocs dubtes que la producció sumada de la comunitat britànica en l'actualitat és d'un 10 a un 20% superior en volum a la del 1938». Un número anterior de The Economist arriba a la conclusió que la renda nacional bruta és superior en un 17% en termes reals, en relació a la de pre-guerra, o que la renda nacional neta és d'un 13-14% (19 d'abril del 1947). Labour Research del maig del 1947 arriba a les mateixes conclusions. Podríem citar conclusions similars de totes les publicacions econòmiques serioses.

Si acceptam la definició de Germain d'un creixement arribarem, per dir-ho així, a unes conclusions ben estranyes: el 1913 hi hagué un creixement; el 1929 no hi hagué cap creixement; el 1937 hi hagué un creixement; i amb tot el 1947, quan la producció és superior al «creixement» del SI del 1937, Germain diu que no hi ha cap creixement! A més, entre dos períodes de creixement hi ha de vegades dos cicles, i de vegades un de sol! Però no importa si es contradiu, fins i tot quan acceptam la seua definició i ens basam no en els seus «fets» o en els de Pablo, sinó en els fets reals, la majoria britànica és en el cert. Hi ha un creixement a Gran Bretanya.

 

És l'abundància de matèries primeres i la llur assequibilitat una condició pel creixement?

Germain escriu:

Durant el període d'estagnació i de represa, s'han acumulat prou estocs de matèries primeres com per crear una abundància en aquest camp. Els preus de les matèries primeres – el principal constituent del preu total de la producció d'una mercaderia capitalista – es troben a un nivell relativament inferior que els preus de les mercaderies acabades, la qual cosa permet un augment molt accentuat en la taxa mitjana de benefici, que constitueix la base d'aquest impuls extraordinari rebut per la indústria durant el període de creixement. (cursiva de Germain).

Hi ha com a mínim quatre error en aquest únic paràgraf.

Error No.1. És fals dir que «els preus de les matèries primeres» són «el principal constituent del preu total de la producció d'una mercaderia capitalista». Per tal de no malbaratar massa espai, citaré tan sols una xifra que respon Germain amb fets. Als Estats Units el 1929, les matèries primeres constituïen un 32,8% del preu de la producció de tota la indústria. (L. Corey, The Decline of American Capitalism, p.114.)

Error No.2. És fals dir que és una condició pel creixement que al principi del reviscolament els preus de les matèries primeres «es troben a un nivell relativament inferior que els preus de les mercaderies acabades», o que a la fi siguen relativament més valorades. De vegades aquest és el cas, però és igual de sovint que no ho siga. N'hi ha prou amb afirmar que en els anys 1866, 1873, 1890 i 1900, que foren tots anys de màxima ocupació, foren cims de creixement, i els preus de les matèries primeres foren els més baixos de tot el cicle en relació als preus de les mercaderies acabades. D'altra banda, en els anys 1825, 1839, 1847, 1857, 1882, 1929 i 1937, també anys de cims productius, els preus de les matèries primeres foren els més alts de tot el cicle en relació als preus de les mercaderies acabades. (Veieu The Conditions of Economic Progress, Colin Clark, 1940, p.454.)

Per deixar del tot clar que aquesta segona pretesa condició necessària pel creixement, que per Germain és una condició sine qua non, és absurda, hi afegim un diagrama que deixa perfectament clara la qüestió (Veieu figura 1).

United States Group Prices
(Wholesale)

Diagram 1

(Joseph A. Schumpeter, Business Cycles, Vol. II, New York, 1939, p.478.)

* Inclou els preus de 30 mercaderies bàsiques, productes agrícoles, minerals, tèctils, i similars.

Una mica de coneixement de la història del capitalisme, una mica de seriositat en relació a aquesta, i més cura en no fer afirmacions sense fonament, haurien evitat que Germain fes de la qüestió dels preus una qüestió de màxima importància. Les fluctuacions en els preus depenen de les desproporcions fonamentals que sorgeixen en el capitalisme, però són sempre un factor secundari. Així podem trobar el fet interessant que hi haja floreixements vinculats a preus constants (1873, 1893), en augment (1907, 1920), i de nou constants (1929). (Lewis Corey, op cit., p.186.)

Error No.3. És fals dir que necessàriament al principi de l'ascensió econòmica d'un cicle hi haja reserves abundants de matèries primeres. De nou, una mica de coneixement de la història del capitalisme demostraria la incorrecció d'aquesta afirmació. Marx tractà de la situació de la indústria teixidora a Anglaterra que, malgrat la seua manca aguda de fil de cotó per l'endarreriment de la indústria filadora, experimentà un enorme creixement. La guerra civil americana, que provocà una «crisi del cotó» - una manca aguda de cotó – no evità que Gran Bretanya experimentàs alhora, un enorme creixement fins i tot en la indústria filadora (Capital, I, Modern Library Edition, p. 457.)

Error No.4. No és cert que l'assequibilitat relativa de les matèries primeres en relació al preu de les mercaderies acabades siga una condició necessària per una taxa alta de benefici. L'augment de la taxa d'explotació, l'ús de tota la capacitat productiva, una taxa baixa d'interès, la ràpida circulació de capitals, la retallada del valor del capital – mitjançant aquests i altres factors la crisi prepara el terreny per l'augment de la taxa de beneficis i el creixement. L'assequibilitat relativa de les matèries primeres en relació a les mercaderies acabades fou un factor important en molts cicles. Però no és l'únic factor, ni el principal, i certament no és una condició sine qua non d'una alta taxa de benefici. Si ho fos, molts cicles econòmics del segle dinou haurien passat sense experimentar cap creixement, i aquesta conclusió es massa fantàstica, fins i tot per Germain.

Germain escriu:

Lluny d'ésser el resultat del creixement la manca de carbó és un factor que limita el reviscolament i fa impossible el desenvolupament cap a un creixement.

Aquesta conclusió podria tindre un cert fonament si no fos pel fet que ja avui el consum de carbó de la indústria britànica és més gran que mai. Així la crisi de subproducció del carbó és una altra prova de la correcció de la caracterització del període actual de Gran Bretanya com de creixement. [3]

 

El creixement i les reserves de força de treball

La tercera característica d'un creixement que estableix Germain també sorgeix d'una malinterpretació de Marx: «Cal que hi siguen presents prou reserves de força humana», escriu, «per tal de permetre una expansió seriosa de la indústria. D'acord amb Marx, la base essencial del creixement és la superpoblació proletària» (cursiva de Germain).

És cert que Marx diu que el procés d'acumulació capitalista troba «un obstacle en els límits natural de la població treballadora explotable» (Capital, I, p. 694). Però això no vol dir que si no hi ha grans reserves de desocupats no hi puga haver un creixement. No és impossible, contràriament, (fins i tot si hom accepta la primera caracterització de Germain que en un creixement la producció és superior a la de l'anterior creixement) aquest desenvolupament cap a un creixement per la manca de força de treball. És ben fàcil de demostrar. Consideram el percentatge de desocupats entre els obrers industrials d'Alemanya [4] entre els anys 1887 i 1913. Era la següent:

Year

%

Year

%

Year

%

Year

%

Year

%

Year

%

1887

0.2

1892

6.3

1897

1.2

1902

2.9

1907

1.6

1912

2.0

1888

3.8

1893

2.8

1898

0.4

1903

2.7

1908

2.9

1913

2.9

1889

0.2

1894

3.1

1899

1.2

1904

2.1

1909

2.8

1890

2.3

1895

2.8

1900

2.0

1905

1.6

1910

1.9

1891

3.9

1896

0.6

1901

6.7

1906

1.2

1911

1.9

(Una breu història de les condicions laborals a Alemanya, del 1800 a l'actualitat,
de Jurgen Kuczynski, Londres, 1945, p.163.)

Fins i tot Germain no podria dir que durant aquests 27 anys, degut a que el percentatge de desocupats fou superior a un 3% en tan sols 4 casos, l'economia no podia arribar al nivell de creixement. El seu argument resulta clarament ridícul quan ens adonam que l'any 1887 que fou l'inici de l'ascensió del cicle econòmic, mostrà una desocupació de tan sols un 0,2%, i que en altres anys situats de forma similar en el cicle mostraren: el 1893, un 2,8% de desocupació, el 1902, un 2,9%, el 1908, un 2,9%. Com dimonis assolí un creixement el cicle productiu si des del principi hi havia gairebé una plena ocupació?

Ha sentit Germain parlar del procés de racionalització, de l'augment de la productivitat del treball, etc.? A Gran Bretanya en l'actualitat hi ha un 2% de desocupació. Això no ha impedit un augment de la producció.

Germain escriu que «...el nombre d'homes actius ha davallat en 211.000 en relació al 1939». I afegeix: «realment és una forma divertida de creixement de la força de treball...» (cursiva de Germain).

Ço divertit és que Germain no esmente alhora que el nombre de dones actives augmentà en 671.000. A banda d'això, pot passar que durant un creixement el nombre d'homes i de dones ocupats no sols no augmente, sinó que fins i tot davalle. Això té lloc si el volum de producció augmenta menys ràpidament que la productivitat del treball. Així, per exemple, en els anys de 1920 a 1929 el nombre d'obrers de les manufactures, ferrocarrils i mines de carbó d'Amèrica disminuí en 1.003.000. (L. Corey, op. cit., p.227.)

Dir que la manca de força de treball prova o bé que no hi ha creixement a Gran Bretanya, o que no hi pot haver un gran augment de la producció fins a nivells superiors ni tan sols als actuals, és ridícul.

Al principi de l'actual creixement a Gran Bretanya hi havia 5,2 milions de persones en les forces armades. Ara el nombre és de tan sols 1,2 milions, i d'altra banda vora un milió de dones deixaren la feina després de la fi de la guerra. Això suposa que uns 4 milions servien com a reserva de força de treball. Germain ho oblida. Però encara que aquesta reserva no existís, el creixement a Gran Bretanya no hauria sigut impossible.

 

La taxa de benefici i el creixement

Germain escriu:

Ens hem limitat a aquests quatre punts, però és obvi que el creixement té encara una altra característica que cal tan sols fer una ullada a les obrers de Marx per resoldre-la. Assenyalam aquest punt essencial: És el moviment de la taxa mitjana de benefici... la que determina el desplegament del cicle de producció capitalista. (cursiva de Germain).

De les quatre característiques donades per Germain com condicions sine qua non del creixement, com a mínim tres, com he vist, són incorrectes. És el punt que hi afegeix de la taxa de benefici qui és realment el factor que caracteritza el creixement. Com que el benefici és la força motriu del capitalisme, no hi pot haver cap creixement sense una taxa alta de benefici. L'extracció de plus-vàlua i la seua transformació en capital, són per tant atributs necessaris per un creixement capitalista. En són, de fet, la base. Si, per tant, si s'hagués pogut provar que la taxa de benefici a Gran Bretanya és baixa o que la taxa d'acumulació és baixa, aleshores podríem haver dit que no hi ha cap creixement a Gran Bretanya. Com és habitual, Germain troba que n'hi ha prou amb afirmar ço que li ve al cap, sense aportar-hi cap fet. Escriu:

La taxa mitjana de benefici (a Gran Bretanya – TC ) es manté a un nivell tan baix i les noves inversions ofereixen una esperança tan petita de beneficis immediats i abundants que una enorme massa de capital refusa de convergir cap a la indústria – el fenomen exactament oposat al que té lloc durant un període de creixement. (cursiva de Germain).

Quina ignorància abismal! Que la taxa de benefici és molt alta, i que la taxa d'inversió és extraordinàriament alta, esdevé massa clara i tot a partir d'uns pocs fets freds. De tota la renda nacional del 1947, d'acord amb la publicació blanca del govern Economic Survey of 1947, un 20% es dedicà a l'equipament i al manteniment del capital, i un 13% tan sols a l'equipament de capital. Això constituiria la inversió més alta en volum feta en els darrers cent anys. (veieu Colin Clark, op. cit., p.396.) Això representa l'enorme suma de 1.700.000.000 lliures respecte les 600.000.000 que caldria haver-hi dedicat per la devaluació i pel manteniment, la qual cosa deixa una formació neta de capital de 1.100.000.000 lliures. En relació amb això, les inversions anyals a Gran Bretanya en el 1860-69 foren com a promig de 150 milions de lliures; el 1907, de 246 milions de lliures; el 1924, de 327 milions de lliures; el 1929, de 314 milions; els 1932, de 29 milions; el 1935, de 325 milions; el 1937, de 354 milions (inclosos els 60 milions de lliures de producció armamentística).

Si tenim present els canvis de preus que han tingut lloc, no hi ha pas dubte que les inversions britàniques de l'actualitat són les més altes en volum dels darrers cent anys. (veieu Colin Clark, op. cit., p. 396.)

 

Unes poques males herbes més del jardí d'en Germain

Germain posa la qüestió: «hi ha un 'impuls emfebrit de la producció a totes les branques de la indústria' (Marx) a Gran Bretanya?».

Hi respon simplement: a Gran Bretanya avui «no hi ha res que s'hi assembli». És difícil de comprendre com entén Germain aquesta referència a Marx. És una gairebé plena ocupació un signe d'aital «impuls emfebrit de la producció a totes les branques de la indústria»? En són un signe enormes inversions? N'és una prova un augment ràpid de la productivitat del treball? Hom és forçat a repetir de nou, camarada Germain, que amb declaracions pontifícies no n'hi ha prou.

La manca d'or i d'una forta moneda forastera tampoc no ho és, com pensa Germain, una prova que no hi ha creixement a Anglaterra. Tan sols cal esmentar el creixement d'Alemanya els anys 1924-29 on no es podria haver aconseguir l'equilibri en la balança de pagaments si no hagués sigut pels prèstecs americans.

Les dificultats que Gran Bretanya experimenta per assolir un balanç de pagaments no són ni una prova ni una refutació del creixement. Recordam que al principi de la crisi del 1929-33 la balança de pagaments de Gran Bretanya es girà contra ella, i era un reflex de l'enorme augment de les importacions degut a la disposició dels productors forasters a inundar el mercat britànic de mercaderies de preus més barats. Després d'un temps, però, i especialment després d'haver abandonat el patró-or, les condicions de l'ensulsiada es reflectien en un canvi en els termes del comerç en benefici de Gran Bretanya i en una facilitat més gran per aconseguir l'equilibri de la balança de pagaments. De les dificultats de Gran Bretanya per aconseguir l'equilibri ara, per tant, ningú amb coneixement d'economia no afirmaria que això és una prova que no hi ha cap creixement.

Hom podria continuar a arrencar males herbes del jardí d'en Germain. Però em tem si hom ho fes, no hi restaria res a la fi.

 

L'anàlisi de Germain del cicle de producció sota les condicions del capitalisme decadent

Després de mostra una manca tan lamentable de comprensió de la teoria dels cicles, Germain prova d'aplicar-la a les condicions del capitalisme en declivi. En dóna quatre característiques. La primera és gairebé una citació de Trockij, i és, per tant, correcta. Tota la resta es basa en una interpretació mecànica de les beceroles del marxisme, i en una malinterpretació completa de les realitats del capitalisme en declivi.

Escriu:

El mercat mundial deixa d'expandir-se globalment. Ja no hi ha creixement a escala mundial. La divisió del mercat mundial o la destrucció violenta d'un competidor són les úniques formes de desenvolupament de creixement emfebrits de certs països capitalistes. (cursiva de Germain).

És difícil d'imaginar una concentració més gran d'errors en tan poques paraules. Per comptes d'explicar que el declivi del capitalisme suposa històricament que les forces productives s'expandeixen més ràpidament que el mercat, que, sense aturar-se encara, resta molt endarrera de les possibilitats productives potencials, que més i més capacitat productiva es deixa sense ús, que la producció és com més va més desviada de la producció de mitjans de producció i de mitjans de consum cap a mitjans de destrucció – per comptes d'això Germain presenta la vulgarització citada del marxisme. Uns pocs fets simples demostraran quina manca de cura té en escriure.

Començam amb la comparació de la producció industrial a escala mundial del cim d'un cicle al següent.

Producció industrial mundial
(1913: 100)

1891

  33

1900

  51

1906

  73

1913

100

1920

102

1928

148

(Weltproduktion und Welthandel in den letzten 100 Jahren
de Jurgen Kuczynski, Libau 1935, pp.20-21).

Mentre que immediatament després de la primera guerra mundial i certament després de la segona guerra mundial la producció europea era inferior a la d'abans de la guerra, no hi ha cap dubte que a escala mundial la producció ara, en relació a la situació posterior a la primera guerra mundial, és considerablement més gran que abans de la guerra. El 1929 tots els països d'Europa llevat de Gran Bretanya depassaren el nivell de producció de l'any del cim, 1913. Seria incorrecte ni tan sols dir que el mercat mundial s'encongeix absolutament durant el període de declivi del capitalisme. Com que l'acumulació del capital determina el mercat, el construeix, el limita, i l'afebleix, parlar d'un declivi absolut del mercat mundial com a fenomen permanent, i no com un estadi del cicle, és equivalent a declarar que l'acumulació del capital deixa de tindre lloc en el període de declivi del capitalisme. Aital teoria no pot tindre lloc entre els marxistes revolucionaris, sinó entre els IKD i la llur «teoria de la regressió».

Consideram uns pocs fets del desenvolupament del mercat mundial des del moment de la transició del capitalisme industrial ascendent al capitalisme monopolístic decadent fins als nostres dies.

Volum del mercat mundial
(en milers de milions de francs suïssos, preus del 1913)

1870

  45.5

1880

  68.8

1890

  94.2

1900

118.7

1913

197.8

1920

193.3

1929

261.7

(Ibid.)

Durant el cicle del 1929-37 el mercat mundial davallà enormenent al principi però després augmentà, nogensmenys, sense arribar ni tan sols al cim de volum del 1929; era un 4% inferior. No hi ha estatístiques en relació al mercat mundial actual.

Germain escriu:

Ja no hi ha desenvolupament global de les forces productives a escala nacional. Fins i tot durant el període de «prosperitat» es desenvolupen certes branques tan sols a expenses de les altres branques. Els avenços tecnològics ja no s'incorporen, o ho fan molt parcialment, a la producció.

Si entenem això relativament, i no com Germain ho considera, absolutament, és correcte. Simplement repeteix en altres paraules ço que Lenin escrigué a Imperialisme: «Seria un error entendre que aquesta tendència de decadència impedeix la possibilitat d'un ràpid creixement del capitalisme. No és així. En l'època de l'imperialisme, determinades branques de la indústria, determinats estrats de la burgesia i determinats països demostren, en major o menor grau, una o altra d'aquestes tendència. En general, el capitalisme creix més ràpidament que abans. Però aquest creixement no tan sols es fa més i més desigual en general; la seua desigualtat també es manifesta, particularment, en la decadència dels països que són més rics en capital (com Anglaterra». (Little Lenin Library, p.109).

A partir d'això ningú, llevat potser de Germain, conclouria que els desenvolupaments tecnològics s'incorporen tan sols parcialment, o ni tan sols això, en la indústria actual. Que això no és així queda clar amb una comparació dels canvis en la productivitat del treball a Anglaterra en els cinquanta anys anteriors a la segona guerra mundial, quan aquest país mostrava trets de decadència molt més grans que no pas cap altre país capitalista. Aquests són els fets.

Productivitat per obrer i per hora
(1913: 100)

Cicle comercial

Productivitat per obrer i per hora

1880-86

  71

1887-95

  75

1895-1903

  80

1904-08

  87

1909-14

  93

1924-32

105

1933-39

119

(Jurgen Kuczynski, A Short History of Labour Conditions in Great Britain
and the Empire to the Present Day
, London 1942, p.96.)

Es pot il·lustrar millor la concepció de Germain de l'ascens i del declivi del capitalisme amb les següents figures:

Volume of Production

Productivity of Labour

Diagram 2

Diagram 3

En realitat les figures haurien de tindre un aspecte així:

Volume of Production

Productivity of Labour

Diagram 4

Diagram 5

 

El nivell de vida de les masses en el període del declivi del capitalisme

Germain escriu:

Ja no hi ha cap millora global del nivell de vida dels obrers industrials d'un reviscolament fins a un altre.

El capitalisme ascendent no suposava una millora general del nivell de vida dels obrers d'un creixement a l'altre. La prova d'això es troba en les pàgines del primer volum del Capital, que descriu les condicions laborals d'aquest període i que assenyala no tan sols l'empobriment relatiu de la classe obrera, sinó també el seu empobriment absolut, no tan sols pel declivi de la porció dels obrers en el producte total, sinó també pel declivi absolut dels salaris reals. Una prova excel·lent d'això es troba a La situació de la classe obrera el 1844, d'Engels, escrita en un any de creixement. La connexió entre la situació econòmica general i el nivell de vida de la classe obrera el determinen molts factors diferents: el ritme d'acumulació de capital; la relació entre l'augment de la producció i l'augment de la productivitat del treball que influeix en l'ocupació; el grau de proletarització dels estrats petits-burgesos (camperols, artesans i altres) després de la industrialització, que influeix en el subministrament de treball; l'estructura general de preus influïda per factors nacionals i internacionals, etc., etc.; i, com a més important de tots, la relació de les forces de classe.

Aleshores que fins als anys 60 i 70 del segle dinou el nivell de vida de la classe obrera davallà, no hi ha pas dubte que en tots els països desenvolupats durant les darreres dècades del segle dinou el nivell absolut de vida dels obrers augmentà. Ara, amb el capitalisme en declivi, l'augment general i continu que tingué lloc en aquelles dècades no tan sols s'aturà sinó que fins i tot es revertí durant certs períodes en determinats països. Passar d'això a la conclusió extremadament simplificada de Germain no seria menys erroni que inferir que durant l'ascens del capitalisme hi havia una millora general i contínua del nivell de vida dels obrers. És molt important previndre la subestimació de la influència de les relacions de forces de classe en la determinació del valor i del preu de la força de treball. Per demostrar que el declivi del capitalisme britànic no s'ha acompanya fins ara d'un declivi en el nivell de vida dels obrers entre els cims dels cicles, fem una ullada a les xifres donades per A.L. Bowley a Wages and Income in the United Kingdom since 1860, (Londres, 1937):

Salaris reals a Gran Bretanya
(1914: 100)

1880

  69

1890

  93

1900

103

1914

100

1924

111

1929

118

(ibid., p.30)

Aquest augment en salaris reals, és clar, no impedeix un declivi en els salaris en relació a la producció total, és a dir, un augment de la taxa d'explotació. Així els salaris relatius a Gran Bretanya foren:

Salaris relatius del cicle
(1900: 100)

1859-68

124

1869-79

111

1880-86

  96

1887-95

  95

1895-1903

  94

1904-08

  91

1909-14

  88

1924-32

  76

(Kuczynski, ibid., pp.64, 301)

Germain escriu que tot i que «ja no hi ha cap millora general del nivell de vida dels obrers industrials d'un reviscolament fins a un altre», això «no exclou una 'millora' relativa entre la crisi i el reviscolament, o una millora relativa de la situació dels desocupats o camperols, etc., transformats durant el 'reviscolament' en obrers industrials».

Ja hem explicat que no s'exclou una millora del nivell de vida dels obrers entre dos reviscolaments fins i tot en el període de declivi del capitalisme. Ni tan sols s'exclou que la situació dels desocupats durant la depressió no siga pitjor que la situació dels desocupats de la depressió anterior, o que de fet ni tan sols que la situació dels obrers ocupats d'un creixement anterior.

Colin Clark, qui féu excel·lents recerques estatístiques en la renda nacional britànic i la seua distribució, assenyala: «durant els darrers anys de baixos preus dels aliments, ha sigut gairebé cert dir que un homes desocupat amb dona i dos fills que viu de subsidis viu més còmodament que un treballador no qualificat a temps complert el 1913». (National Income and Outlay, Londres 1937, p.270.) [5]

Aquests pocs fets ens són un advertiment per no interpretar mecànicament i en l'esperit del «tercer període» els mots de Trockij quan deia que en l'«...època del capitalisme decadent... en general, no s'hi poden discutir reformes socials sistemàtiques i l'elevació del nivell de vida de les masses... qualsevol reivindicació seriosa del proletariat i fins i tot qualsevol reivindicació seriosa de la petita burgesia depassa inevitablement els límits de les relacions de propietat capitalistes i de l'estat burgès». (Programa de transició).

Tot i que el segle dinou fou el segle de les reformes, això no evità que l'efímera Comuna de París hi aparegués. De la mateixa forma, el fet que el segle vint siga el segle de la revolució socialista no exclou la possibilitat de la introducció de determinades reformes o semi-reformes. Però aquestes reformes no poden ésser de natural general i duradora, han d'ésser ben magres en relació a les enormes potencialitats de la producció. [6]

 

Unes poques remarques per acabar

És fora de l'abast d'aquest article fer una anàlisi exhaustiva i una elaboració de la teoria marxista de les crisis. Tampoc no prova de demostrar com la teoria de les crisis s'aplica al capitalisme mundial en general, i a Gran Bretanya en particular; ni prova d'analitzar la influència de la guerra en el cicle econòmic. Amb tot, si aconsegueix d'il·luminar part d'aquestes qüestions haurà acomplert ço que havia de fer.

Davant el fet que el camarada Germain escriu extensament i prolíficament de moltes qüestions teòriques i polítiques que requereixen un estudi considerable, és molt necessari pel benestar de la Quarta Internacional que prepare els seus escrits amb conscienciació científica. L'anàlisi del seu article demostra que la confiança agranadora i les declaracions pontifícies quant a fets i a generalitzacions teòriques no són un substitut del treball científic real. I això és cert no tan sols per les lectures actuals, sinó també per les beceroles.

 

Notes

1. Capital I, Trans. Samuel Moore & Edward Aveling, Modern Library, p.495. Capital, I, Trans. Samuel Moore & Edward Aveling, Swan Sonnenschein & Co. Ltd, p.455.
Capital, I, Trans. Eden and Cedar Paul, Everyman’s Library, p.486.

2. Els jocs de paraules de Germain constitueixen una part tan important del seu article que, tot i que no volem expurgar tots els errors que fa, aquest en particular mereix atenció, ni que siga en forma de nota.

Diu que hi ha «dos termes amb els quals Marx caracteritza el període que anomenam 'creixement': el terme 'floreixement' (essor) i el terme 'producció a gran pressió'». Arriba a aquesta conclusió després de citar dos fragments de Marx on es descriu el cicle. Encara que el passatge de Marx no el citàs malament, la forma amb la qual Germain en deriva les definicions és del tot arbitrària.

En el primer passatge (malament citat) el cicle es divideix en sis parts: activitat moderada, prosperitat, floreixement, superproducció, crisi i estagnació. En la segona, es divideix en quatre: activitat moderada, producció a gran pressió, crisi i estagnació.

Ara bé, amb l'eliminació dels termes comuns d'aquestes dues formulacions, ens restaria en la primera formulació: prosperitat, floreixement i superproducció. En la segona ens resta la producció a gran pressió. Si la producció a gran pressió és, per Germain, igual al creixement, per què exclou els termes de Marx de prosperitat i de superproducció com a part del creixement?

3. La idea que els camarades de la majoria del RCP consideren la manca de carbó com a «resultat del creixement» és ràpidament contrarestada amb una anàlisi de les llurs resolucions durant diversos anys i especialment de l'article que respon Germain.

4. Seria possible d'establir els mateixos fets en relació a altres països industrials, però amb aquest exemple n'hi ha prou.

5. A la llum de les xifres citades de salaris reals, i d'una comparació de les condicions actual de Gran Bretanya, amb les descrites per la gent que vivia abans de la primera guerra mundial, és clar que els autors de l'editoral de Fourth International de març del 1947, no eren molt ben informats quan escrivien: «Les perspectives a Anglaterra s'estreten quant al retorn als nivells de vida del 1939, i ja no diguem als assolits abans del 1914». D'acord amb això el nivell de vida de l'obrer britànic d'avui és inferior al del 1939, i el del 1939 era inferior al del 1913!

6. Per tal d'evitar cap malinterpretació, cal assenyalar-hi que si bé Germain s'equivoca quan parla de la inevitabilitat de la disminució del nivell de vida de cim en cim del cicle en el període de capitalisme decadent, no se segueix que cada creixement comporte un nivell de vida a les masses superior al del precedent creixement. No, definitivament no. Les lleis econòmiques marxistes no tenen aquest caràcter esquemàtic. Si les perspectives de la majoria del RCP parlen de reformes i de semi-reformes en l'actualitat, no poden derivar aquest pronòstic del simple fet que Gran Bretanya siga en un període de creixement econòmic. Hi hagueren molts creixements que no s'acompanyaren d'un augment del nivell de vida de les masses. Les perspectives del RCP eren condicionades, i cal condicionar-les, per tres factors: primer, l'existència d'un creixement; segon, la relació vigent de forces a la Gran Bretanya; tres, un prèstec americà que cobresca el gran dèficit de la balança comercial. Com Trockij ho formulava: «cada pronòstic històric sempre és condicional, i com més concret és el pronòstic, més condicional és”.