La
concentrazione del capitale nella fase imperialistica, escrit
el febrer-març del 1969 i el febrer-març del
1970
Publicat per primera volta a Lotta Comunista,
N°33-34 i 40-41
Trascripció per la internet d'Antonio
Maggio (Primo
Maggio), el febrer del 2002
1
- La concentració del capital
2
- La concentració del capital en l'anàlisi
de Marx
3 - La concentració en l'estat
capitalista col·lectiu
4 -
Concentració i rotació del capital
5
- Concentració i centralització del
capital
6 - Concentració
i procés global de la producció capitalista
7
- La concentració: característica
fonamental del capitalisme
8 - La
concentració del capital en l'anàlisi de Lenin
LA
CONCENTRACIÓ DEL CAPITAL
El
desenvolupament de la concentració capitalista posa una sèrie
de problemes que s'han d'afrontar des del punt de vista de la classe
obrera i de la seva lluita. Hi ha una estret relació entre el
desenvolupament de la concentració i el desenvolupament de la
lluita de classe, ja que a un determinat tipus de desenvolupament
capitalista li correspon un determinat tipus de lluita de classe.
D'aquesta premissa se'n deriva que l'elaboració de l'estratègia revolucionària del proletariat requereix una anàlisi sobre els caràcters destacats d'un aspecte força important de la tendència de desenvolupament del capitalisme com és la concentració del capital. Les tendències de desenvolupament es basen en gran part en taxes de creixement o de regressió, això és, es basen sobre ritmes generals, parcials o diferenciats que contemplen el capital social total a escala mundial o a escala nacional i el capital social per sectors. El desenvolupament o el ritme de la concentració és una component no sols quantitativa sinó sobretot qualitativa de la taxe de desenvolupament del capital social a escala mundial, nacional i sectorial. Això indica el tipus de desenvolupament capitalista que hem d'analitzar per poder tractar les perspectives de la lluita de classe i de la revolució socialista.
Aquests fenòmens socials i polítics són interdependents. Òbviament el grau de concentració és sols un aspecte però com hem dit posa problemes pareguts per l'elaboració de l'estratègia revolucionària, encara que volguen concretar aquesta estratègia en un objectiu europeu.
La tasca del partit leninista és la de traçar les línies estratègiques de la lluita proletària en una visió internacional i la de posar els objectius estratègics a l'esboç polític de la lluita de la classe obrera. L'objectiu estratègica que es mira directament és la via de la revolució socialista a Europa, via en la qual conflueix la lluita per la revolució proletària a Itàlia.
Si no es defineix aquest objectiu estratègic no té sentit parlar de revolució o de lluita pel poder. Quina revolució, quin poder? L'adjectiu «socialista» i «obrer» no és científicament una resposta, si no s'específica el curs, les característiques, les tendència de desenvolupament de les forces socials que són objecte i subjecte de la revolució, això és, del procés en què les forces socials porten llur lluita a la tensió extrema, a les conseqüències extremes, al punt màxim del poder.
Ara, especificar el curs, les característiques, les tendències de desenvolupament del proletariat, de la seva lluita i de la seva tensió extrema és impossible sense l'anàlisi del desenvolupament capitalista.
Sabrem trobar els caracters específics de la lluita obrera sols quan haurem conegut els caràcter específics del capitalisme contra el qual es dirigeix la lluita de classe.
Per conèixer el grau de concentració de la classe obrera hem de conèixer el grau de concentració del capitalisme; per conèixer a quin ritme marxa i marxarà la concentració de la classe obrera haurem de conèixer a quin ritme procedeix i procedirà la concentració del capitalisme. No és un problema estadístic, és un problema polític o, millor dit, és un problema estadístic que es tradueix immediatament en un problema polític. Altrament, de quin capitalisme parlem i de quin proletariat?
Hem de combatre i abatre un capitalisme ben determinat amb una classe obrera ben determinada: la coneixença específica de les forces en lluita són les beceroles de l'estratègia. Això pel que fa a la coneixença específica del camp de batalla i de la posada en joc.
No podem destruir el «poder» capitalista si no sabem com i de quina forma s'ha «concentrat». Vet ací perquè el problema estadístic es tradueix immediatament en problema polític. No és l'únic.
Serà la pròpia anàlisi qui ho demostri.
In altri termini, la concentrazione è lo sviluppo dei rapporti di produzione capitalistici.
Marx analitza el procés de producció del capital i exposa la teoria de la concentració en la descripció del procés d'acumulació del capital. S'apunta un aspecte de la llei general de l'acumulació capitalista, la concentració del capital. Podem veure-ho clarament si seguim Marx quan explica el canvi de la composició orgànica del capital o com precisa Marx en titolar el paràgraf, «Disminució relativa de la part variable del capital durant el procés de l'acumulació i de la concentració concomitants».
Acumulació i concentració són, aquí, dues expressions diverses d'un mateix procés.
Marx n'explica el mecanisme amb la productivitat del treball social: «...el desenvolupament de la productivitat del treball social esdevé la palanca més potent de l'acumulació... el grau social de productivitat del treball s'expressa en el volum de la grandesa relativa dels mitjans de producció que un obrer transforma en un producte durant un temps donat, i amb la mateixa potència de la força de treball». (El Capital, Llibre I, secció 7, capítol 23, 2).
El desenvolupament de la productivitat del treball social és, de fet, a la base del procés d'acumulació-concentració. Aquest procés determina una disminució relativa de la part variable del capital, o sigui un canvi en la composició orgànica del capital. Marx precisa: «Ja sigui condició o ja sigui conseqüència, el creixent augment del volum dels mitjans de producció en relació a la força del treball en ells incorporada expressa la creixent productivitat del treball. L'augment d'aquest darrer es manifesta en la disminució de la massa de treball en relació a la massa dels mitjans de producció per aquella posada en moviment», (Capital, I, 7, 23, 2).
Marx precisa perquè en aquest procés intervé un altre fenomen en determinar la composició orgànica del capital: la centralització del capital, la qual va separada de la concentració. Així podem dir que és la dialèctica centralització-concentració la que determina aquella tendència històrica del capitalisme que habitualment definem com a concentració. Per copsar aquesta dialèctica convé seguir Marx.
«No es tracta ja d'una concentració simple dels mitjans de producció i del comandament sobre el treball paral·lela a l'acumulació. Es tracta d'una concentració de capitals ja formats. El capital en una sola mà s'infla fins a convertir-se en una gran massa, mentre si és en moltes mans es perd. És aquesta la concentració veritable i pròpia a diferència de l'acmulació i la concentració (...).
Però si bé l'extensió relativa i l'energia del moviment centralitzador són determinats en un cert grau per la quantitat ja aplegada per la riquesa capitalista i per la superioritat del mecanisme econòmic, això, malgrat el progrés de la centralització, no depén de fet de l'augment positiu de la quantitat del capital social. I és això precisament el que distingeix la centralització de la concentració, la qual no és més que una expressió diferent per indicar la reproducció a una escala major.
La centralització pot tenir lloc en virtut d'un simple canvi en la distribució de capitals ja existents, això és d'un simple bescanvi.
L'exemple és donat en el mateix capítol: «Però és clar que l'acumulació... és una procediment lentíssim en relació a la centralització...
El món estaria mancat encara de línies fèrries, si hagués hagut d'esperar que l'acumulació hagués portat alguns capitals individuals al grau de poder afrontar la construcció d'una línia fèrria. La centralització, contràriament, reeixí a fer-lo d'un cop, mitjançant la societat per accions».
Del desenvolupament de la productivitat del treball social a la societat per accions: vet ací el curs de la llei de la concentració en el procés de producció del capital. Amb el desenvolupament de la centralització del capital tenim ja la concentració monopolista.
Però abans d'arribar a aquesta, hem de veure com funciona la llei de la concentració en el procés de circulació del capital i en el procés global de la producció capitalista.
Sense la superació d'aquest sistema de producció, sense la superació de la propietat privada dels mitjans de producció, no és possible el desenvolupament del capital que vé a configurar-se ja no com capital privat sinó com capital social. Per això, ja a l'inici: «...l'acumulació originària del capital significa tan sols l'expropiació dels productors immediats, això és la dissolució de la propietat privada fundada sobre el treball personal...» (El Capital, I, 7, Capítol 24 «L'anomenada acumulació original»).
Dissolució de la propietat privada del treballador sobre els mitjans de producció i concentració del capital són dos aspectes concomitants del mateix procés de producció del capital. Aquesta llei que opera des de la gènesi del capitalisme tindrà conseqüències històriques importants sobre el pla de les relacions socials i ho demostrarà Engels a l'Antidhüring hipotetitzant l'estat com el col·lectiu capitalista ideal, és a dir deliniant el curs històric de la tendència a la concentració en una única organització capitalista concentrada, el capitalisme d'estat.
Escriu Engels, posant ja les bases històriques de l'elaboració leninista de l'imperialisme:
«D'una forma o una altra, amb trust o sense trust, una cosa és certa: que el representant oficial de la societat capitalista, l'estat, ha d'assumir a la fi la direcció.
Però ni la transformació en societat anònima, ni la transformació en propietat estatal, suprimeix el caràcter capitalista de les forces productives. En la societat anònima aquest caràcter és evident. Al seu torn l'estat modern és l'organització que la societat capitalista es dóna per mantenir el sistema de producció capitalista front els atacs bé dels obrers, bé dels capitalistes individuals.
L'estat modern, sigui quina sigui la seva forma, és una màquina essencialment capitalista, un estat dels capitalista, el col·lectiu capitalista ideal.
Com més s'apropia de les forces productives, més esdevé un col·lectiu capitalista, més gran és el nombre de ciutadans que explota.
Els obrers romanen com a assalariats, com a proletaris. La relació capitalista no és suprimida, sinó que contràriament arriba al seu àpex.
Però arribada a l'àpex es rovella. La propietat estatal de les forces productives no és la solució del conflicte, però inclou en el seu si el mitjà formal, la clau de la solució».
El capitalisme d'estat, l'estat com col·lectiu capitalista ideal, la transformació en propietat estatal representa la conclusió del llarg procés de la dissolució de la propietat privada que, com hem vist, és contemporàniament un procés de concentració.
Sota aquest aspecte el «capitalista col·lectiu ideal» és el punt de suport de la llei de la concentració. El capitalisme d'estat és el darrer estadi de la concentració.
La hipòtesi d'Engels s'ha de veure, però, com una tendència històrica, una tendència sobre la qual actuen molts altres factors en funció oposada, com els que provenen de la tendència a la davallada en la taxa de benefici.
Crisis parcials i generals de la producció capitalista, lluites de classe, conflictes imperialistes intervenen ja per accelerar, ja per detindre la tendència del darrer estadi de la concentració, la tendència al capitalisme d'estat. A més, existeix e subsisteix un desenvolupament desigual de la concentració en els diversos sectors. Fins i tot en països on el capitalisme d'estat és més estès existeixen encara gran sectors que no es troben concentrats en l'estat i que no tenen una propietat estatal dels mitjans de producció. Exemple típic és l'URSS, on s'hi pot parlar de l'estat com «col·lectiu capitalista ideal» i en els podem actualment en sectors individuals, però no encara a escala nacional. D'altra banda, la classe obrera no pot i no ha d'esperar, en les tempestes de les crisis i de les guerres imperialistes, que es compleixi el destí de la concentració en el capitalisme d'estat.
Aquesta pot i ha d'abatre el sistema de producció capitalista abans que hagi desplegat tota la seva potencialitat, ja que la concentració i el capitalisme d'estat de la nostra època no representa res de progressita sinó sols el parasitisme, la putrefacció, la violència imperialista. El fet que el procés de concentració en el capitalisme d'estat no hagi arribat a completar-se no significa que la concentració i el capitalisme d'estat puguin tractar-se separadament. Per a la teoria marxista concentració i capitalisme d'estat són aspectes interdependents d'un mateix procés, d'una mateixa tendència. No es pot parlar de concentració sense parlar de capitalisme d'estat.
Sols els apologetes del capitalisme cerquen de fer-ho. Inútilment perquè el procés de concentració que arriben a descriure resulta ésser un fenomen incomprensible, composat per un plegat d'aspectes diversos sense successions, sense interdependències, sense un lligam dialèctic.
En lloc d'una anàlisi científica tenim una sociologia subjectiva.
Típics exemples d'aquest mètode idealista resulten ésser els tractats sobre la concentració de Mandel i de Baran-Sweezy, o sigui és d'exponents clàssics de les variants «trotskista» i «maoista» del capitalisme d'estat.
Però com hem dit a l'inici, el desenvolupament de la concentració posa una sèrie de problemes polítics a l'estratègia revolucionària del proletariat. La concentració en el capitalisme d'estat és un d'aquests i és el més important. Una correcta anàlisi marxista de la concentració esdevé una correcta posició política de classe contra el capitalisme d'estat. I la justa posició estratègica crea immediatament una separació clara d'aquelles posicions que, refutant de fer l'anàlisi marxista sobre la propietat privada, refuten la teoria marxista del capitalisme d'estat i s'erigeixen en defensa dels sistemes capitalistes estatals que presenten com a sistemes socialistes més o menys degenerats.
No és així casualitat que Baran i Sweezy introdueixin la «plus-vàlua» en el procés genètic del capitalisme, a la font de l'acumulació originària del capital. La concentració vé a ésser, en llur teoria, un resultat de la plus-vàlua. Llur teoria de la concentració és la teoria de la concentració des del punt de vista del capitalisme d'estat. En aquesta ideologia llur del capitalisme d'estat el procés històric de la dissolució de la propietat privada dels mitjans de producció que acompanya tots els estadis de desenvolupament del capitalisme, de l'estadi genètic a la centralització dels capitals privats, de la societat per accions als monopolis i al capitalisme d'estat, es deixa completament en segon ordre, quan no passa a ésser capgirat o silenciat.
Veurem de seguida aquesta teoria capitalista estatal de la concentració. Provem, abans, de veure el paper de la concentració en la rotació del capital.
En qualsevol cas és de per si evident que el fet que el capital anticipat a la producció pertanyi o no a qui l'empra no té cap influència sobre la velocitat de rotació i sobre el temps de rotació». (Il Capitale, II, Seconda Sezione «La rotazione del capitale» capitolo 12 «Il periodo di lavoro»).
En aquest cas Marx es refereix particularment al contractista d'obres, figura típica del contractista capitalista sense capital. Però el discurs val per qualsevol tipus de contractista capitalista. Explica de fet Marx que el sistema creditici anticipa el capital a la producció i això és possible, a gran escala, sols a un cert grau de concentració del capital i a un cert grau de centralització del capital, centralizació que és molt més ràpida que la concentració dels mitjans de producció. La centralització del capital es manfesta en el desenvolupament del sistema creditici. El crèdit, com anticipa el capital a la producció i, en la mesura en què la taxa de benefici sobre el capital emprat en la producció, depèn en conseqüència de l'augment del capital constant respecte del capital variable, desenvolupa el paper d'accelerador de la rotació del capital i d'accelerador de la pròpia concentració.
En substància, la centralització del capital permet el sistema creditici d'anticipar el procés de producció del capital i anticipa la reproducció a major escala del capital i, per tant, la concentració del capital i, en particular, de la part fixa del capital, dels mitjans de producció.
Si seguim aquest esquema de Marx, podem concebre que en una fase de desenvolupament capitalista, la del capitalisme financer i de l'imperialisme, el procés de concentració es realitza completament en la centralització del capital i en el crèdit abans encara que la concentració dels mitjans de producció. Tindrem per tant l'empresa capitalista sense capital i tot el capital anticipat pel crèdit. En aquest cas el grau de concentració dels mitjans de producció de cada empresa aïllada no sols és inferior al grau de centralització del capital financer o de crèdit, com és natural, sinó que es pot tenir el màxim de centralització del capital financer o de crèdit (un únic centre financer-creditici, un únic banc) i el mínim de concentració d'empresa. Una banca i milions d'empreses, per exemple.
No és únicament el cas de l'agricultura: pot ésser també el cas de la indústria. El capitalisme d'estat i en alguns aspectes el capitalisme d'estat de la URSS, dóna un exemple d'un aital desenvolupament de la concentració. El capital per anticipar es concentra en un únic centre creditici estatal i l'empresa funciona sense capital seu i amb el capital anticipat pel crèdit estatal. Com tot el capital vé anticipat, fins i tot la part fixa del capital, els mitjans de producció, anticipats i reproduïts a gran escala pertanyen al crèdit estatal, això és, a l'estat. Tota la plus-vàlua pertany simplement al crèdit estatal, això és a l'estat, i constitueix un capital addicional per anticipar un nou cicle de producció de capital.
Aquest esquema d'empresa sense capital és perfectament coherent i es dóna, com hem dit, en certes formes del capitalisme d'estat rus. En molts aspectes ajuda a comprendre certs graus bàsics de concentració de certes empreses en alguns sectors russos.
Però en general i sempre en referència a l'exemple rus, sorgeix un problema important per a la interpretació de l'esquema, i és allò que fa referència al temps de rotació del capital. Diu Marx:
«Mentre el crèdit afavoreix, accelera i augmenta la concentració en una sola mà, això contribueix a abreujar el període de treball i per tant el temps de rotació». (Il Capitale, II, 2, 12).
Si el crèdit augmenta la concentració serà, a la fi, la que determin l'augment de la productivitat del treball i, en definitiva, d'augmentar la massa del benefici que aflueix tota, com hem vist en l'esquema d'una empresa sense capital, cap al crèdit. A fi que hi hagi un augment de la productivitat del treball, d'una banda per compensar la caiguda de la taxa de benefici i de l'altra per accelerar la rotació del capital anticipat pel crèdit, cal fer que la concentració dels mitjans de producció de l'empresa augmentin de forma paral·lela. Altrament si la composició orgànica del capital continués baixa frenaria la caiguda de la taxa de benefici, però alhora cotinuaria baixa la productivitat del treball i la rotació del capital.
La màxima centralització del capital no assegurarà de per si el màxim de rotació del capital. El crèdit retornarà el capital anticipat a una massa d'empreses amb baixa concentració. Es donarà un retard notable entre la centralització del capital i la concentració de l'empresa, si bé la tendència serà sempre cap a l'augment de la concentració dels mitjans de producció en l'empresa. El retard que repercutirà en els ritmes de la rotació del capital, serà així entre el ritme de la centralització del capital i el ritme de concentració de les empreses.
Tenim així una crisi particular del capitalisme d'estat. L'experiència russa demostra com el capitalisme d'estat es debat en contradiccions que veuen, d'un costat la propietat estatal dels mitjans de producció per alguns sectors i centralització financera en la Banca Estatal i de l'altra baixa concentració empresarial i baixa productivitat del treball. L'anomenada reforma econòmica i el paper de l'empresa són en el centre de les actuals contradiccions. Òbviament aquests són sols alguns aspectes de la concentració en el capitalisme d'estat, aspectes que demostren que junt a la màxima centralització estatal el capitalisme no reix a superar les seves contradicions, ans les agreuja.
Naturalment, el capitalisme d'estat és caracteritza per molts altres aspectes però a nosaltres ens interessa revelar-ne sols aquells connectats a la concentració, sobre la fallida de la hipòtesi formulada per Engels.
«D'altra banda, contràriament, aquesta particular facilitat de trànsit i la rotació del capital així accelerada (en tant que aquesta vé condicionada pel temps de circulació) opera una concentració accelerada dels centres de producció d'una banda, i del seu mercato, de l'altra... Amb la concentració així accelerada de masses d'homes i de capitals en punts donats, progressa la concentració d'aquestes masses de capital en poques mans». (El Capital, II, 2, 14).
Quan s'analitza el procés de concentració i s'hi posa el problema de valorar el grau de concentració no cal amagar aquest aspecte. L'anàlisi de la centralització del capital no és suficient per comprendre tot el procés de la concentració i, per tant, de tots els factors que l'acceleren, com ara el desenvolupament dels mitjans de transport, la concentració dels centres de producció i del mercat, com recorda Marx.
La centralització del capital, ja permesa per l'augment de la productivitat del treball, posa en moviment un procés que recolza sobre lleis objectives però que es desenvolupa dialèctica en una influència recíproca de diversos factors. El grau de concentració serà després el resultat mai estàtic i sempre dinàmic, de l'acció combinada de tots els factors. Això explica per què el grau de concentració és extremadament variable a cada país i a escala mundial i com el desenvolupament desigual del capitalisme es manfiesta fins i tot a través de la variabilitat dels graus de concentració. La concentració és l'aspecte del desenvolupament capitalista, un aspecte que nosaltres abstraiem aplicant determinats criteris científics i sols sobre la base d'aquests criteris podem establir una comparació coherent entre empreses, entre sectors, entre economies de diversos països. Però quan de la comparació passem a l'anàlisi de tot el procés hem de tenir en compte tots els factors i tenir present que llur acció dialèctica determina en definitiva una situació donada.
Polemitzant el 1895 amb Struve, Lenin traça una clara distinció entre objectivisme i materialisme:
«L'objectivisme parla de la necessitat d'un determinat procés històric: el materialisme constata amb precisió que existeixen una determinada formació econòmica i social i les relacions antagonistes que aquesta genera.
L'objectivista, en voler demostrar la necessitat d'una determinada successió de fets, s'arrisca sempre a caure en el terreny de l'apologeta d'aquests fets – el materialis posa llum sobre els antagonismes de classe i d'aquesta forma defineix la seva concepció.
L'objectivista parla de "irresistibles tendències històriques"; el materialista parla de la classe que "gestiona" un determinat ordre econòmic, que crea certes formes de resistència de part d'altres classes. D'aquesta forma el materialista, d'una banda és més coherent que l'objectivista i aplica el seu objectivisme de forma més aprofundida i completa.
No es limita a indicar la necessitat del procés, sinó que aclara amb precisió quines formacions econòmico-socials dóna contingut a aquest procés, quina classe precisament determina aquesta necessitat.
En aquest cas, per exemple, el materialista no seria content de constatar les "irresistibles tendències històriques", sinó que hauria indicat l'existència de determinades classes, que determinen el contingut dels ordres existents i que exclouen la possibilitat d'una via de sortida fora de l'acció dels propis productors.
D'altra banda, el marxisme D'altro lato, il materialismo recolza en, per dir-ho així, el caràcter de partit, imposant, en la valoració de cada esdeveniment, l'acceptació directa i oberta del punt de vista d'un determinat grup social».
(Lenin – El contingut econòmic del populisme i la seva crítica al llibre del senyor Struve – Obres Completes, I).
L'objectivista modern és aquell que demostra la necessitat de la concentració del capital, el materialista i el leninista revolucionari que aclareix amb precisa quina classe determina aquesta necessitat i la valoració des del punt de vista del proletariat.
«Es comprenc com gaudirien si dins del sistema creditici tots aquests capitals potencials conseqüència de llur concentració a les mans dels bancs, etc, esdevinguessin capital disponible, enable capital (capital que es pot prestar), capital monetari, i precisament ja no capital passiu...» (El Capital, II, 3, 21).
L'altre aspecte tractat per Marx contempla el procés global de la producció capitalista. En el Llibre Tercer, la concentració és vista no ja en la producció i en la circulació del capital sinó en el procés global i en el paper que desenvolupa en la transformació de la plus-vàlua en benefici i en la transformació de la taxa de plus-vàlua en taxa de benfici.
Marx veu com la concentració dels mitjans de producció i la concentració dels obrers intervé en l'economia feta amb l'ús del capital constant:
«En una gran fàbrica amb un o dos motors centrals la despesa relativa a aquests darrers no creix en la mateixa proporció que l'esfera respectiva d'acció... La concentració dels mitjans de producció aporta a més un estalvi en tota mena de construccions, no tan sols pel que fa al propi establiment, sinó també pels locals de dipòsit, etc.
Tota aquesta economia que deriva de la concentració dels mitjans de producció i de llur utilització en massa, presuposa, però, com a condicions essencials l'aplegament i l'acció dels obrers, val a dir, que de la combinació social del treball. Aquella té el seu origen, així, del caràcter social del treball de la mateixa forma que la plus-vàlua prové del treball excedentari de cada obrer considertat aïlladament». (El Capital, III, 1, 5).
L'economia en l'ús del capital constant deriva, doncs, del fet «que l'augment de la taxa de benefici d'una branca de la indústria és el resultat del desenvolupament de la productivitat del treball d'una altra branca».
Marx posa l'exemple del desenvolupament de la productivitat del treball en la producció del ferro que ha disminuït el cost dels mitjans de producció per la indústria tèxtil, permeten així a aquesta d'augmentar la taxa de benefici.
És un fenomen invers a aquest que pretenen certs teòrics «antimonopolistes», des de Stalin amb la seva teoria del «màxim benefici monopolístic» fins Baran i Sweezy amb llur teoria del monopoli.
L'exemple aportat per Marx pot ésser aplicat fins i tot en l'actual situació de concentració monopolita. Per a Itàlia n'hi ha prou a pensar en el treball del ferro (siderúrgia) i la indústria automobilística (FIAT): el desenvolupament de la productivitat del treball en la siderúrgia (que ha arribat a igualar la productivitat siderúrgica dels EUA) ha disminuït el cost dels mitjans de producció de la indústria automobilística.
La concentració monopolista no es caracteritza certament pels aspectes de «monopoli tècnic», «benefici màxim» i «preus de monopoli» subratllats pels «antimonopolistes», sempre a la recerca d'una indústria «no-monopolista» per defendre's o d'una bandera que aixecar per salvar una nació del «monopoli estranger».
Coherentment amb la teoria marxista sobre la concentració monopolista, Lenin negarà que el monopoli provoqui l'estagnació econòmica i tecnològica i dirà en el seu lloc: «La concurrència es transforma en monopoli. En resulta un immens procés de socialització de la producció. En particular se socialitza el procés de millora i de les invencions tècniques».
Això és s'obté una major plus-vàlua «...en la forma més econòmica possible... amb els costos més baixos possibles». (El Capital, III I, 5).
L'economia de capital constant que es verifica amb la concentració dels obrers actua com a causa contrarestant de la tendència a la caiguda de la taxa de benefici. Però aquest no és més que un aspecte del procés de concentració del capital i, per tant, de la tendència general a l'augment relatiu de la part constant en la composició del capital i de la caiguda de la taxa del benefici.
En la Tercera Secció del Llibre Tercer, Marx analitza la llei de la tendència a la baixa de la taxa de benefici. Un capítol, el 15 és dedicat de fet al «Desenvolupament de les contradiccions intrínseques de la llei». Veiem en aquest capítol sols aquell aspecte que ens interessa i així la relació entre la concentració del capital i la llei de la caiguda de la taxa de benefici.
Marx precisa aviat aquesta relació amb l'ecuació:
«La caiguda de la taxa de benefici i l'acceleració de l'acumulació són simplement expressions diferents d'un mateix procés, ambdues expressen el desenvolupament de la força productiva».
Aquesta equació vé a completar la feta en el Llibre Primer (concentració = reproducció a una escala major) per la qual tindrem: concentració = accumulació = caiguda de la taxa de benefici. Seguim encara el texte:
«L'acumulació accelera la caiguda de la
taxa de benefici, ja que determina la concentració del treball
a gran escala i en conseqüència una composició
superior del capital. D'altra banda la disminució de la taxa
de benefici accelera, al seu torn, la concentració de capital
i la seva centralització mitjançant l'expropiació
de petits capitalistes, dels darrers productors directes que hem vist
abans... L'acumulació com a massa vé amb això
accelerada, mentre la taxa d'acumulació disminueix juntament
amb la taxa de benefici.
D'altra banda quant a la taxa de
revalorització del capital global, la taxa de benefici, i
l'estímul de la producció capitalista (de la que la
revalorització del capital en constitueix l'únic
objectiu), la seva caiguda ral·lenteix la formació de
nous capitals independents i apareix com una amenaça pel
desenvolupament del procés capitalista de producció:
afavoreix de fet la sobreproducció, l'especulació, les
crisis, un excés de capital acompanyat d'un excés de
població». (El
Capital, III, 3; 15).
Veiam de caracteritzar, adés, les tres principals contradiccions intrínseques a la llei i de quina forma estan lligades a la concentració:
«La taxa de benefici disminueix, no perquè
el grau d'explotació de l'obrer sigui menor, sinó
perquè s'empra una quantitat de treball menor en relació
amb el capital invertit.
Si, com s'ha demostrat, la disminució
de la taxa de benefici coincideix amb l'augment de la massa del
benefici, en resulta que el capitalista s'apropia de més
quantitat del producte anual del treball en forma de capital (per
substituir el capital consumat), i una quantitat relativament menor
en forma de benefici... A mesura que el capital acumulat creix, el
benefici, encara que disminueix com a taxa, augmenta com a massa.
Això implica a més al mateix temps una concentració
de capital, per bé que ara les condicions de producció
requereixen una inversió de capital mort fora: i per
conseqüència la centralització, val a dir
l'absorció dels petits capitalistes per part dels grans i llur
"descapitalització"». (El
Capital, III, 3, 15).
La primera contradicció, per això, resulta clara: el benefici, si bé disminueix com a taxa, augmenta com a massa i això implica una concentració del capital. La segona contradicció resideix en el fet que:
«Contemporàniamente
a la caiguda de la taxa de benefici augmenta el mínim de
capital que és necessari perquè el capitalista
individual posi en funcionament productiu el treball...
I al
mateix temps s'accentua la concentració perquè, fins a
uns certs límits, un gran capital amb una baixa taxa de
benefici s'acumula més ràpidament que un capital petit
amb una elevada taxa de benefici. Aquesta concentració
creixent provoca al seu torn, apenes hagi arribat a un cert nivell, a
una nova disminució de la taxa de benefici». Es
determina així, un "munt de capital", o sigui una
excedència, "per la qual la caiguda de la taxa de
benefici no és compensada per la seva massa". (El
Capital, III, 3, 15).
El capital amb la seva concentració arriba a ésser, així, una potència social que domina la societat, una potència de la que el capitalista no és més que un agent. Marx ho aclara nítidament:
«S'ha vist que una intensificació de
l'acumulació implica una concentració creixent del
capital. Augment de tal forma la potència del capital,
s'accentua la personificació en el capitalista de les
condicions socials de producció per davant dels productors
reals.
El capital es manifesta per sempre més com una
potència social – de la que el capitalista és
l'agent -... com una potència social, estranya, independent
que es contraposa a la societat com a entitat material i com a
potència dels capitalistes a través d'aquesta entitat
material». (El
Capital, III, 3, 15).
Hem dit a l'inici que hi ha una estreta relació entre el desenvolupament de la concentració i el desenvolupament de la concentració i el desenvolupament de la lluita de classe i que el problema de la concentració és un problema polític perquè cal saber de quina forma es concentra el capitalisme per poder combatre'l.
L'anàlisi de Marx recondueix cap a aquella premissa. L'oportunisme, en totes les seves variants des de les socialdemòcrates a les trotskistes i maoistes, cerca el capitalista i necessita del capitalista per trobar el mode de producció i la natura social d'un país. Volen veure el capitalista personificat en les condicions socials en lloc de veure les condicions socials personificades en el capitalista. Impregnat d'idealisme, l’oportunisme es basa sempre en l'individu, fa de l'individu una potència social i de la societat un agent.
Marx ha ensenyat a capgirar els termes de la qüestió, a posar els peus a terra.
Cercarem el capitalisme en el seu mode de producció i el descobrirem com a potència social i en les condicions socials de producció. Identificar després els seus agents com a individus, és, per tant, un problema secundari i més fàcil. Si és té el capital com a potència social, es tenen els seus agents, es tenen els capitalistes. Necessàriament els trobarem en els mecanismes de la reproducció a major escala del capital social, els trobarem a l'empresa, en el crèdit, en el comerç, és a dir en la producció i en la distribució. Llur col·locació de classe i llur pertinença a la classe capitalista serà determinada, com diu Lenin, pel lloc que ocupen en el procés global de la producció capitalista més que no pas en llur posició jurídica sobre la propietat dels mitjans de producció, propietat que pot ésser totalment de l'estat.
Fins i tot sota aquest perfil Marx és inequívoc quan defineix "les tres característiques fonamentals de la producció capitalista" que són:
1) «La concentració en poques mans dels
mitjans de producció...
2) L'organització social del
treball mitjançant la cooperació, la divisió del
treball i la unió del treball amb les ciències
naturals.
En conseqüència a la concentració
dels mitjans de producció i a l'organització social del
treball, el sistema de producció capitalista suprimeix, de
forma més o menys clara, la propietat individual i el treball
privat.
3) La creació del mercat mundial». (El
Capital, III, 3, 15).
Concentració, divisió del treball, supressió de la propietat individual, creació del mercat mundial: vet ací els aspectes interdependents del procés dialèctic del desenvolupament capitalista, vet ací el moviment de l'evolució històrica que parteix de la propietat privada i del treball individual i s'aproxima al capital social, negació de l'una i de l'altre.
A un cert nivell, el capital social tindrà un nom específic: imperialisme.
L'anàlisi de Lenin sobre la fase imperialista del capitalisme no és res més que l'anàlisi de la concentració del capital a nivell mundial, això és l'anàlisi de la tendència de desenvolupament en la concentració que opera en una fase en la qual el grau assolit per aquesta defineix com imperialista.
No és casual que el primer capítol de l'Imperialisme de Lenin està dedicat a «La concentració de la producció i els monopolis»: els altres capítols no seran més que l'anàlisi sobre les conseqüències mundials derivades de l'acció de la llei de concentració.
En el primer capítol, Lenin analitza a quin grau ha arribat la concentració en el darrer decenni dels Vuit-cents i en el primer decenni dels Nou-cents, això és en el període que ha seguit la publicació de «El Capital» i de l'Antidhüring.
«Un dels trets més característics del capitalisme és constituït per l'immens increment de la indústria i del rapidíssim procés de concentració de la producció en empreses sempre més àmplies».
Aqui Lenin reconfirma la primera de les tres característiques fonamentals indicades per Marx, i col·locant-la com la primera de les cinc senyals principals de l'imperialisme (capítol VII) indica el grau de desenvolupament al qual s'hi ha arribat:
«La concentració de la producció i del capital, que ha arribat a un grau tan alt desenvolupament com per crear els monopolis amb funció decisiva en la vida econòmica...».
La llei de la concentració s'exposa així històricament:
«D'això resulta que la concentració, en un cert punt de la seva evolució, porta per així dir-ho, automàticament al jou del monopoli».
Però això no vol dir que tot el procés de concentració s'ha transformat en monopoli. Roman com a procés en el qual el desenvolupament desigual de la concentració en els dos sectors de la producció, en els diversos rams industrials i en les diverses empreses determina el monopoli d'algunes d'aquestes i en alguns rams industrials.
Lenin precisa:
«Al
mateix temps els monopolis, que sorgeixen de la lliure concurrència,
no l'eliminen, sinó que coexisteixen, originant així
una sèrie d'aspres i imprevistes contradicció d'acords
i conflictes».
En altres paraules, el procés de concentració que té graus desiguals de desenvolupament en sectors, en rams d'indústria i en empreses crea el monopoli i estimula la concurrència.
El procés, que per la seva natura és internacional, projecta a nivell mundial les seves aspres i imprevistes contradiccions, el monopoli i la concurrència estimulada.
«La possibilitat de l'exportació de capitals s'assegura pel fet que una sèrie de països endarrerits són atrets a l'òrbita del capitalisme mundial...», diu Lenin vinculant així internacionalització del capital i graus desiguals de concentració, o sigui graus desiguals de desenvolupament capitalista, pel qual l'excedència de capitals de les empreses monopolistes d'alguns països és un fenomen connectat al desenvolupament del capitalisme en tots els països, dels exportades de capital cap als endarrerits. Així:
«L'exportació de capitals influeix sobre el desenvolupament del capitalisme en els països als quals aflueixen, accelerant aquest desenvolupament».
Marx ho havia ja aclarit: la concentració del capital accelera el desenvolupament del capitalisme i accelera, per tant, la maduració de les seves contradiccions i de les seves crisis. Lenin veia l'acció d'aquesta a nivell mundial, en la fase imperialista. Vé aquí a propòsit la natura ideològica i burgesa de les teories «sots-desenvolupistes», tipus Baran-Sweezy, les quals afirmen que l'exportació dels capitals dels països imperialistes frenen o, més ben dit, bloquen el desenvolupament dels països endarrerits. La prova que porten per demostració és el desenvolupament desigual entre els països imperialistes i els països endarrerits. Però aquesta prova no pot contestar mínimament la tesi de Lenin ja que: 1) l'exportació imperialista de capitals és precisament la demostració del desenvolupament desigual del capitalisme: 2) aital exportació accelerant el desenvolupament capitalista del país endarrerit incrementa el desenvolupament desigual del capitalisme a escala mundial, això és comporta el desenvolupament desigual de nous sectors, de nous rams, de noves empreses; 3) el problema no afecta, per això, sols la relació entre dos països o entre dos grups de països, sinó totes les relacions entre totes els sectors, tots els rams de la indústria, totes les empreses del capitalisme mundial, ja sigui a les seves zones avançades o a les endarrerides: 4) sempre que un país abans endarrerit tingui un ritme de desenvolupament més accelerat que l'obtingut anteriorment, això influirà en determinar una nova situació de desenvolupament desigual, i una nova gradació de països avançats i països endarrerits.
Tota la història del desenvolupament capitalista demostra la seva profunda desigualtat en el propi fet que no hi han països establement avançats i països establement endarrerits.
La tesi de Lenin sobre l'exportació imperialista de capitals com a factor accelerador del desenvolupament dels països endarrerits es basa sobre tot en el procés de concentració a nivell mundial. Aqueixa afirma que el desenvopament capitalista té una dimensió mundial, i que l'exportació de capitals accelera aquest desenvolupament que, per natura, és desigual. Per tant no és el problema del desenvolupament desigual el que s'ha de posar en discussió: en tot cas l'anàlisi s'haurà de concentrar en les formes que aquell assumeixi.
Sobre aquest punt l'anàlisi de Lenin capgira totes les tesis dels «sots-desenvolupistesi»: l’exportació dels capitalis pot determinar una estasi en els països imperialistes. Lenin ho afirma clarament:
«Per tant si aital exportació, si més no en un cert punt, pot determinar una estasi en el desenvolupament dels països exportadors, de qualsevol forma no pot més que donar origen a una més elevada i intensa evolució del capitalisme en tot el món».
La concentració del capital a la fase imperialista accelera el desenvolupament del capitalisme en tot el món. Seguint el desenvolupament de la llei de la concentració arribem així a enquadrar-lo en una visió orgànica de l'estratègia revolucionària internacional. Com hem dit l'anàlisi de la concentració no és sols un problema estadístics sinó que és un problema eminentment polític per les conclusions a les que condueix.
De cap forma s'hi pot limitar, com ho fan els teòrics oportunistes de totes les corrents, a analitzar la concentració a alguns països imperialistes sense veure el procés mundial de desenvolupament capitalista del qual la concentració en els països imperialistes no és més que un aspecte, com a molt, macroscòpic. Fer això significa fer un simple exercici estadístic.
En lloc d'això cal afrontar el desenvolupament del capitalisme a escala mundial, que veu cada país avançat o endarrerit com una component d'un sistema capitalista internacional, amb una estratègia revolucionària de la classe obrera internacional.
La classe obrera de tots els països avançats i endarrerits, ha de lluita contra el capitalisme internacional que es composa dels capitalismes de cada país.
La classe obrera ha de lluita, per això, contra el propi capitalisme ja sigui avançat o endarrerit. Les relacions imperialistes que s'instauren sobre el mercat mundial, des del punt de vista de la classe obrera internacional comprenen la lluita entre les diverses fraccions capitalistes, ja sigui entre les dels països imperialistes i les dels països capitalistes en desenvolupament, ja sigui entre les dels propi països imperialistes, pel repartiment de la plus-vàlua.
L'estratègia proletària internacional ha de tenir en compte aquestes relacions amb l'objectiu d'aprofitar les contradiccions que determinen les crisis que poden transformar-se en crisis revolucionàries, o sigui en ruptures dels anells més febles del sistema mundial pels qual pot tenir el seu inici la marxa de la revolució internacional de la classe obrera.
Ultima modifica 27.2.2002