Publicat
com a Lotta
leninista al riformismo a Lotta Comunista, núm. 31-32 –
novembre del 1968.
Transcrit per la internet per Antonio Maggio
(Primo
Maggio), el febrer del 2002..
El creixement de les forces productives ha posat a la burgesia el problema de trobar una política adequada per contindre la lluita de classes que expressa tota la societat italiana.
Els grups del capitalisme estatal i els grups del capitalisme monopolístic, és a dir aquells 5 o 6 grups que dirigeixen les branques fonamentals d'un capitalisme altament concentrat, segueixen de fa temps una línia reformista, una línia de caire socialdemòcrata. La gestió convulsa de l'actuació d'aquesta estratègia ocupa els anys del 1960 ença i, si en demostra totes les dificultats contingents no es pot descartar la possibilitat que acabe en un cert arc de temps.
Mentrestant, l'estratègia reformista ha obtingut un primer i gran resultat: ha aconseguit de superar una intensa fase d'industrialització, en la que la classe obrera augmentava considerablement en mantindre baixos els salaris i en limitar les lluites obreres, ha aconseguit de superar una crisi de “recessió” sense desencadenar una reacció proletària corresponent al potencial de classe acumulat pel desenvolupament econòmic, ha aconseguit d'elevar fortament la productivitat del treball en augmentar la producció i disminuir l'ocupació, ha aconseguit a la fi de col·locar Itàlia en el camp de la competència mundial entre les primeres set potències imperialistes. Sense l'actuació d'una política reformista aquest darrer decenni, que ha representat en la història del capitalisme italià i de les classe socials d'Itàlia un gran salt, hauria provat moviments més profunds i enfrontaments socials molt més intensos. El reformisme és, certament, una pràctica social però és també una ideologia amb la qual la burgesia manté el seu domini sobre la classe obrera. I si en la pràctica social el reformisme ha demostrat totes les seues limitacions, en la pràctica ideològica, contràriament, amb la qual la burgesia manté el seu domini sobre la classe obrera ha avançat.
Ha avançat perquè ha perfeccionat i refinat els seus instruments, és a dir els diaris, els grups, els sindicats, els partits anomenats d'«esquerra». Aquests instruments són al centre de la difusió de la ideologia reformista i oportunista en la classe obrera. És la llur funció orgànica perquè sense aquesta funció no podrien existir. En l'estratègia reformista la funció dels partits d'«esquerra» assoleix un paper importantíssim perquè sense la canalització de la lluita obrera dins certs límits faria saltar més d'un cor davant la perspectiva de la seua realització. Avui, a Itàlia, els marges de la pràctica social reformista en els conflictes de la classe obrera són com més va més estrets i ho demostra la primera experiència fracassada basada en la «socialdemocràcia oficial», és a dir el PSI.
Però de mentres hi ha una forta «socialdemocràcia de reserva» basada en l'aparell del PCI i en la seua influència electoral, a més del PSIUP i una sèrie de sectors «maximalistes» i de diferents «dissensions» que omplen el flanc esquerra per cobrir el paper d'«oposició parlamentar» dins el sistema. L'objectiu d'una praxi reformista, i la condició de la seua eficàcia pel bé de l'estabilitat del capitalisme, ha sigut sempre i és el de la creació, manteniment i engrandiment d'un estrat d'aristocràcia obrera, és a dir d'un «estrat superior» de la classe obrera que per les seues condicions puga constituir la base més fidel de les organitzacions oportunistes. L'experiència històrica demostra al capitalisme que aquest estrat d'aristocràcia obrera reïx sempre a predominar (perquè és més organitzat, perquè té una ideologia precisa, perquè sap ço que vol, perquè ha de conservar una posició privilegiada) en els moviments espontanis del proletariat en general.
El maig francès és la darrera confirmació d'una llarga sèrie.
Avui a Itàlia els marges de la praxi reformista són restringits perquè també és restringida l'aristocràcia obrera. Però aquesta existeix i està destinada a engrandir-se amb l'expansió de l'imperialisme italià. L'estratègia reformista del capitalisme italià es basa, de fet, en aquesta perspectiva, igual com s'hi basen els partits oportunistes que saben que, en aquesta direcció, el temps treballa al llur favor. En engrandir-se els beneficis es podran engrandir els estrats obrers implicats i corromputs per aquesta gran operació imperialista i així, s'hi podran engrandir les bases organitzatives de la socialdemocràcia italiana que té en el seu centre el fort aparell burocràtic, administratiu i petit-burgès del PCI.
Quines formes definitives assumirà la socialdemocràcia italiana és una qüestió secundària: probablement es configurarà damunt la base d'un sindicat únic, que és el més important en la praxi reformista, i en una agrupació política, una espècie de «partitot» federatiu que permeta una espècie d'afiliació o d'adhesió de grups, revistes, diferents cercles de «dissidents», d'«antiburòcrates», d'«espontaneïstes».
També és secundària la qüestió d'una participació en el govern de la socialdemocràcia italiana així estructura ja que fet seria govern a l'oposició i ja que en els problemes de fons (crisis, guerres, etc.) assumiria la coparticipació directa.
Si aquest és l'objectiu final de l'estratègia reformista de l'imperialista italià, deure fonamental del partit leninista és combatre a fons tota possibilitat que es realitze. El reformisme passa per una fase en la qual no té encara a la seua disposició tots els mitjans per engrandir la seua aristocràcia obrera. Per això afronta les lluites de classe amb una tàctica de temporització, i colpeja amb extrema violència les puntes més avançades.
Els futurs integrants del reagrupament socialdemòcrata unificat es subdivideixen les tasques d'aquesta tàctica de guanyar temps. La ideologia reformista s'obre com un ventall a tots els tons maximalistes i espontaneïstes i, d'aquesta forma, assenyala a l'absorció d'una onada obrera espontània real que sorgeix dels llocs de producció on la productivitat augmenta més que els salaris i on l'opressió de la condició proletària és un presupost pel propi capitalisme per entrar de forma competitiva en el mercat mundial i dur endavant la seua estratègia imperialista. En aquesta fase de desenvolupament de l'imperialisme italià, en aquesta fase contradictòria que veu d'una banda la possibilitat futura d'una praxi reformista a Itàlia i de l'altra la impossibilitat immediata d'una extensa aplicació, cal desenvolupar el partit leninista. El partit leninista s'ha de desenvolupar en aquesta fase transitòria de l'imperialisme italià perquè, una vegada conclosa, el moviment oportunista, ja organitzat, n'eixirà reforçat i amb fortes arrels socialimperialistes.
Cal per això que el partit leninista es desenvolupe organitzativament tot utilitzant aquells sectors de la lluita de classe que l'enemic no reïx a contindre amb el seu reformisme sinó que reïx a controlar perquè romanen encara en un estadi d'espontaneïtat. L'oportunisme ha demostrat i demostra saber controlar l'espontaneïtat obrera i no sols de controlar-la sinó directament d'utilitzar-la pels seus fins. Una vegada més la concepció leninista del partit, el “Què fer”, troba la seua confirmació i la seua plena actualitat. Com més complexes i espinosos són els problemes que el desenvolupament imperialista de la societat capitalista posa a la lluita de la classe obrera, eina més indispensable esdevé l'elaboració teòrica i política del marxisme i del leninisme.
El «Què fer» no és la concepció del partit revolucionari d'una situació d'endarreriment capitalista sinó que és l'anticipació científica del paper del partit marxista en la fase de l'imperialisme madur. Els bolxevics iniciaren l'aplicació d'una sèrie de principis polítics-organitzatius que sols en la més completa generalització mundial de la lluita de classe troben la més completa possibilitat objectiva d'actuació.
La història de l'imperialisme, la història de dues guerres mundials imperialistes, la història del desenvolupament del capitalisme estatal a Rússia, la història de les infinites edicions de l'oportunisme que de mil formes ha aconseguit de mantindre el domini sobre el moviment obrer, han demostrat de manera irrefutable que sense la direcció leninista la pròpia lluita obrera és emprada per les altres classes, des de la petita burgesia fins el capitalisme i les diverses potències imperialistes. L'única garantia de l'autonomia de la classe obrera és la seua direcció leninista que no és ni pot ésser, com sostenen els burgesos i els petits burgesos que volen continuar amb la instrumentalització del proletariat pels llurs fins, un element estrany a la classe sinó la forma històricament més avançada de la seua consciència. El partit leninista és la teoria revolucionària més l'avant-guarda dels obrers conscients dels interessos internacionals i internacionalistes de la llur classe. Partit revolucionaris, des de dalt o des de baix?
Aquesta és una falsa qüestió posada per intel·lectuals aliens al proletariat no tant per l'extracció social petit-burgesa com per les teories que sostenen. Què significa «dalt»? Potser l'anàlisi feta pel partit leninista, és a dir per un òrgan col·lectiu que en la militància i en la continuïtat històrica ha assimilat els instruments de recerca de la situació mundial de la classe obrera, dels moviments internacionals de les lluites de totes les classes, de la natura social d'una sèrie d'estats, de les tendències dels diversos grups imperialistes?
Ningú no reeixirà mai a demostrar que aquesta anàlisi, aquesta experiència internacional, no ha d'ésser introduïda des de l'exterior de la classe obrera. El proletariat, precisament per ésser força de treball emprada en un determinat procés de producció, es troba en una determinada dimensió fabril que la seua experiència directa no pot superar. I és per aquest procés de producció, o dimensió fabril, que sorgeix el contrast incurable entre el proletariat i el capitalisme; però del propi procés sorgeix a més el contrast irresoluble d'interessos entre les diverses fraccions capitalistes i entre les diverses empreses, ja a nivell nacional o a nivell mundial.
I com més complexe esdevé aquesta segona mena de contrasts més indispensable esdevé la tasca de difusió de la «consciència», és a dir de la consciència d'una realitat mundial, duta des de fora de la classe obrera. És per això que el «Què fer» és avui més actual que mai. Avui la necessitat indicada per Lenin de dur la «consciència» des de l'exterior es multiplica per deu, per cent, per mil, perquè s'han multiplicat les pressions dels diversos interessos imperialistes per reeixir a utilitzar els obrers en les llurs lluites competitives.
Sols quan la classe obrera reïx a reunir la consciència internacionalista d'ésser classe internacional és troba en situació de no convertir-se en instrument dels diversos capitalistes i imperialistes, i dels llurs diversos “estats guia” competidors, sinó d'aprofitar els contrastos entre aqueixos per abatre'ls tots d'una. La tasca d'elevar la consciència internacionalista del proletariat és la tasca primordial del partit leninista.
En vincular-se a les lluites econòmiques que sorgeixen de la condició proletària en els llocs de producció, el partit leninista es desenvolupa en assolir el seu deure internacionalista. El partit leninista és ja en el seu programa leninista, és ja en l'organització revolucionària que el du endavant amb coherència i fermesa contra totes aquells corrents que diuen d'acceptar-lo però que després a la pràctica en reneguen. El partit leninista ho és en la seua estratègia revolucionària i en aquesta estratègia s'ha de desenvolupar organitzativament. Aplicar la teoria leninista del «Què fer» contra l'estratègia reformista de l'imperialisme italià significa, en substància, desenvolupar l'organització dels obrers revolucionaris que duen endavant, a Itàlia, l'estratègia internacional del proletariat.