Publicat originalment com a «How the Revolution Began in America», dins la sèrie «Fables for Proletarian Children», a «The revolutionary age», el dissabte 25 de gener del 1919.
Transcrit per Sally Ryan.
Una fria i solitària nit del gener, en l'actual any del Nostre Senyor del 1919, seia prop de la meua petita llar de foc i llegia incomptables estrafets i absurds relats de la difusió del moviment bolxevic d'Amèrica, les bombes trobades a Filadèlfia, la revolució alemanya, l'anarquia, el terror vermell i històries sentimentals de la visita del senyor Wilson al rei d'Itàlia... Esgotada a la fi després de provar de trobar qualsevol veritat en aquest teixit de mentides, em vaig adormir damunt el diari.
Em va semblar que era a Moscou, per bé que era un segle després de l'època actual i jo, o el meu esperit, semblava encara preocupat de cercar notícies i interpretacions dels esdeveniments. Caminava afanyada al llarg dels carrers entortolligats i em vaig aturar al costat d'una cabana coberta de nou a l'extrem de l'antiga i bella ciutat, una llum amiga brillava des de la finestra i m'impulsà encuriosida a mirar-hi endins.
Els besnéts de Nikolaj Lenin seien al voltant de la llar de foc i el nét d'Scott Nearing, que era aleshores de visita a Moscou com a delegat de la República Soviètica Panamericana havia arribat a la cambra dels infants per dir «bona nit». Els infants no tenien son i no volien anar al llit, i demanaren al nét d'Scott Nearing que els relatàs una rondalla. «Digue'ns», li pregaven, «com començà la revolució a Amèrica!».
El visitant s'assegué en una petita banqueta i els infants s'hi aplegaren còmodament al voltant d'ell. «Sembla que han passat eres senceres», començà, «tot i que en realitat la gent gran del meu país encara se'n recorda».
«Quan Nikolaj II, el darrer tsar de Rússia fou deposat, els obrers americans ho celebraren amb la resta del món, però uns pocs mesos més tard quan els soviets arribaren al poder s'hi allunyaren estranyament. Els obrers americans eren aleshores i ho serien encara per un temps els més crèduls i els de més poca consciència de classe de tots els obrers del món i se'ls hi deia que tot a Rússia havia embogit i que el terror vermell era una orgia de gent depravada i degenerada. També tenien por de l'internacionalisme».
»El següent monarca en perdre la corona fou l'altiu Wilhelm d'Alemanya. Karl d'Àustria el seguí una setmana després i tots els caps d'aquells petits països que eren sota el llur domini. França, Anglaterra, Itàlia, Espanya, Japó i altres països capitalistes encara floreixien i encara planejaven de fer una conferència a Versalles i de crear una Societat de Nacions, que en realitat era un pla intel·ligent per fer una política internacional per aturar el progrés de la revolució. I encara parlaven confiats de proseguir la invasió de Rússia i la destrucció dels soviets.
»Tot això fou aturat sobtadament per l'esclat de la revolució a Itàlia en el mateix moment que el president Wilson celebrava un banquet amb la família reial. Aquest aixecament italià fou d'una natura tan violenta que el president Wilson es veié forçat a fugir disfressat i en el curt termini que hi esmerçà en embarcar-se per anar a casa, els països oprimits sota el domini britànic, Irlanda, Índia i Sud-àfrica es revoltaren i reberen el suport del laborisme britànic. Després d'això els governs d'Espanya, França, Grècia i Romania s'ensorraren en bloc, en ràpida successió. El bolxevisme difongué i cobrí Finlàndia, Noruega, Suècia, Xina i fins i tot Japó. En un any tot el món havia acceptat el nou ordre. És a dir tot, llevat d'Amèrica. Romania sola, aïllada i reaccionària.
»A mesura que tots els països europeus i asiàtics acceptaven el socialisme, els senyors Creel i Sisson, que recordareu en les vostres històries com dos dels més ridículs personatges de l'antic ordre, ajudats per un gran consell de corresponsals especials, produïen documents per provar que cada nova revolució era obra d'agents alemanys i que tots els dirigents eren pagats amb or alemany. Per un edicte especial del govern, els diaris foren forçat a oferir la meitat del seu espai per la impressió diària d'aquestes falses proves».
»El sentiment era alt a Amèrica entre els pocs que encara no havien sigut empresonats, qui encara volien creure en una mena de llibertat. La intolerància es manifestava des de totes bandes. Un dia una companyia de militants sufragistes assaltà la seu de l'executiu i tractà tant durament el president Wilson, que li trencaren el rellotge amb incrustacions de diamants que li havia regalat la reina d'Anglaterra. S'hi avingué fins al punt que cometé el primer i únic acte impulsiu de la seua vida i s'oferí per acompanyar les dames davant el Congrés, sense ni tan sols la formalitat d'aturar-se per posar-se el seu alt barret de seda».
»Ni la Cambra ni el Senat tenien res a fer amb ell. Eren ocupats en aprovar resolucions d'una natura molt diferent. Informaren el país, a través de la premsa del matí següent, que no tenien cap intenció d'estendre el sufragi; d'altra banda, emprenien una actuació dràstica i immediata per restringir-lo. I culpaven el president Wilson de fer bandera del mot democràcia fins al punt que la xurma s'ho havia pres seriosament. Amb aquest mètode els republicans esborraren els demòcrates del mapa a les següents eleccions...
Ací un dels infants l'interrompé per demanar quina era la diferència fonamental entre els republicans i els demòcrates.
«Hi havia dos grans partits a Amèrica» explicava el nét de Nearing, «tots dos creien exactament en els mateixos principis—repartiment privat de la propietat pública. Els republicans eren dominats per les grans empreses i els demòcrates eren dominats pels petits botiguers». Aquesta explicació era és clar del tot clar per aquests infants amb consciència de classes. M'havia adonat des del principi que eren excepcionalment precoços.
«Amèrica aleshores», continuava «era en una situació ben trista. Tots els prèstecs exteriors havien sigut cancel·lats i èrem absolutament privats del comerç amb tot el món exterior. Fins i tot Canadà no tenia cap tracte amb nosaltres. Les fàbriques tancaven i els pobres patien inefablement».
»Fou precisament aleshores que els dirigents expulsats de l'antic món començaren a percebre's com una influència en la nostra vida quotidiana. Una vesprada el tsar i la tsarina i el tsarevic i les quatre precioses gran-duqueses aparegueren amb tot el luxe real en un palc del Century Theatre de Nova York, i s'obligà al públic a aixecar-se entre actes com a senyal de respecte.
»Ja se sabia des de feia un temps que el tsar no havia sigut assassinat. Tota la reialesa del món s'havia aplegat a Amèrica. Nova York havia sigut sorpresa un matí amb l'arribada de George i Mary d'Anglaterra i de tots els llurs familiars en avió. Volaren en cercle per tota la ciutat i aterraren en el sostre del millor hotel. I poc després s'instal·laren en ço que es coneix vulgarment a les petites ciutats com la suit nupcial. Uns altres reis i hostes els seguiren amb els llurs familiars. Vivien amb el malbaratament que els hi era acostumat, i com eren la reialesa no es preocupaven de pagar les factures. És clar que els hotels feien fallida un rere l'altre. De fet, la càrrega produïda pels potentats forasters entre els nostres amables milionaris nadius fou penosa de suportar. Gairebé tothom amb més d'un milió de dòlars es veié forçat a encarregar-se d'un cap coronat.
»Durant un cert temps la família del kàiser fou un problema difícil, ja que hi romania encara un antic prejudici contra ell. William English Walling, John Spargo, Jim Duncan i altres lleials socialistes vingueren al rescat i publicaren un pamflet on explicaven com fou enganyat pels traïdors bolxevics per entrar en la guerra, mentre que el seu cosí George d'Anglaterra féu una declaració pública d'acord amb el seu estil, el resultat de la qual fou un gran banquet de reconciliació a càrrec de la Ciutat de Nova York de 100.000$.
»A mesura que passava el temps i els monarca deposats començaven a afartar-se de la manca d'acció, molts d'ells començaren a fer negocis. Els llurs antics escuts d'armes apareixien en les seus de tot consorci important. Però ni tan sols això els satisfeia. Fletaren trens especials i anaren per tot el país, de visita pels diferents estats i mantinguts pels magnats i la gent de societat en general.
»Tot el problema sembla haver sigut el resultat d'aquests viatges. I el fet que ja eren cansats d'ésser hostes; desitjaven tornar a ésser els dirigents...:.
»El rei Albert de Bèlgica, un home extremadament pràctic, concebé la intel·ligent idea de canviar els estats americans en quaranta-vuit regnes separats. D'aquesta forma seria fàcil trobar un regne per cada ex-governant, amb els grans i rics comtats dividits en feus, per així satisfer tothom.
»Els reis celebraren una convenció a Nova York i adoptaren unànimament la proposta d'Albert; però quan es tractà de decidir qui dirigiria els estats més grans, l'harmonia desaparegué i la convenció esclatà. Com no es pogué arribar a cap decisió, el resultat fou que tots anaren a pressionar el Congrés per les llurs reivindicacions individuals.
»El Congrés en aquells dia era tan penosament fatigat que tan sols tenia esma per deixar les seues responsabilitat damunt l'esquena de qualsevol altre. Es veié forçat a captar grans contribucions públiques anomenades prèstecs reials, per tal de fer-se càrrec dels nostres hostes autoconvidats, i malgrat el fet que aquests prèstecs no eren populars, el congrés es veié forçat a anar més enllà. El resultat fou una davallada dels salaris i un augment del preu dels aliments. Arreu hi havia fam i malcontentament. Fins i tot la classe mitjana s'agitava. La Cinquena Avinguda una vesprada de diumenge oferia una vista sorprenent: reis i reines i princeses i dames d'honor, engalanades, anaven amunt i avall. Passaven revista a les nostres tropes al llur plaer. Els americans de totes les classes foren ordenats per ucasa imperial a baixar de la vorera i a treure's el barret en presència de l'aristocràcia forastera. També s'hi parlava molt de retirar les estàtues dels nostres pares revolucionaris i substituir-les per grans defensors del dret diví com Napoléon, Bismarck i Piotr el Gran.
»Fou mentre el Congrés debatia el pla més adient de separació dels estats en regnes que començà la nostra revolució. El vostre il·lustre avi Nikolaj Lenin vivia encara i quan els revolucionaris americans li cablejaren les grans notícies, els hi envià la seua resposta jovial: Amèrica era certament dura de trencar! Per nosaltres hi havia prou amb un tsar però vosaltres teníeu al davant quaranta monarquies regulars i 2.500 familiars. Però recordau que deposar un monarca és tan sols el primer pas en una revolució real. Ara per la gran emancipació final! Camarades que tant heu patit i durant tant de temps oprimits, benvinguts a la Societat de la Fraternitat Internacional!»
Hi hagué un gran esclat. Seia en la cadira, quan un gat del carrer va topar amb mi, corrents per anar qui sap on o per sortir del pas de qualcú, i que s'havia escolat inadvertidament per la finestra del meu apartament i posat fi al meu somni. Ara mai no sabré com s'assolí finalment aquella revolució d'opereta a Amèrica.