EL SOCIALISME I EL PROBLEMA DE CATALUNYA



Rafael Campalans




VII. La nostra posició de socialistes i nacionalistes



I bé, quina deu ésser la posició dels internacionalistes davant el problema de Catalunya? Quina és a tot arreu la de les figures cabdals de la Internacional davant el problema de les nacionalitats?

Només n’hi ha una de digna i possible: la resposta no pot ésser més senzilla. Faré un raonament de batxiller:

Els socialistes proclamem els principis de llibertat. És així que el nacionalisme català és un problema de llibertat col·lectiva. Els socialistes de Catalunya, doncs, al costat de tots els principis substantius del programa del partit—lluita de classes, socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi, etc.—al costat mateix, ni damunt ni dessota, hem d’afegir-hi un nou principi, «substantiu» també per a nosaltres: el de la llibertat total i absoluta de Catalunya.

No té cap sentit el dir que el nacionalisme sigui una doctrina avençada o reaccionària. És absurd confondre el nacionalisme, germen d’universalitat, amb el «chauvinisme» agressiu. El nacionalisme, com les doctrines econòmiques, com la moral, com la filosofia, d’uns homes avençats, serà progressiu. El nacionalisme d’uns conservadors, serà conservador; el d’una burgesia reaccionària i ultramuntana, serà ultramuntà i reaccionari.

Però si no pot dir-se que, en si mateix, el nacionalisme sigui avençat o deixi d’ésser-ne, pel contrari, l’antinacionalisme, com la representació d’un imperialisme agressiu i dominador—en el cas d’Espanya, l’imperialisme de Castella—l’antinacionalisme, com l’expressió contrària a una llibertat, és sempre fatalment antilliberal.

Quan el dimarts darrer es parlava contra la llibertat de Catalunya als Ateneus de Madrid i de Barcelona—allí per boca del senyor «Conde de Santa María de Pomés», aquí per la del meu company—ambdós conferenciants eren representats del mateix esperit reaccionari.

I que no es posi massa cofoi el meu bon camarada pel públic nombrós que va anar a escoltar-lo. Pensa que cada vegada que torni per parlar d’aquestes coses tindrà aquí un públic més gran. Aviat, el catòlic «Conde de Santa María de Pomés» i el meu revolucionari amic, seran els dos darrers catalans que no faran de l’ofici. Penseu llavors si n’hi haurà d’empentes de gent tafanera que voldrà veure una estranyesa tan fenomenal: N’hi haurà per llogar-hi cadires

* * *

Fixat en un article recent l’únic sentit que pels socialistes catalans pot tenir el nacionalisme de Catalunya, no caldrà que m’hi aturi gaire.

Els joves socialistes radicals d’aquí, que ens creiem pensar per compte propi, som gent que mirem cap endavant. Això vol dir, que ens interessen molt poc les interpretacions històriques, tant del marxisme com del nacionalisme, que tant enterneixen altres persones.

L’ànima afinada de Karl Marx, plena de santa indignació per la vengonyosa injusticia social del modern règim capitalista, va tenir el bell somni d’una humanitat millor, i per arribar-hi, va proclamar la lluita de classes, per assolir la igualtat entre els homes i la solidaritat universal de tots els oprimits.

I quan deia aquelles sis paraules que han fet tremolar la terra, que faran tremolar la terra:—«Treballadors de tot el món, uniu-vos!», no donava als mots, ell mateix ho ha dit i repetit, llur sentit estrictament filològic. Dintre d’aquests treballadors de tot el món han d’ésser compresos tots els que produeixen, distribueixen i canvien, riqueses materials o espirituals, tots els homes de bona voluntat que prefereixen, el regne de la pau, el de la justícia, tots els qui aspiren sincerament, cordialment, a una societat millor que la nostra.

Tots aquests impulsos generosos, com flames reals, devien, arborar el cor de Marx, i volent fonamentar els seus principis cordials sobre l’estructura objectiva d’unes bases científiques, va establir la seva teoria del valor i la doctrina del materialisme històric.

En els precursors del nacionalisme hi trobem una autèntica gènesi doctrinal. Els homes de sensibilitat més aguda que de primer sentiren la vergonya de la seva subjecció a un poble foraster, varen tenir el bell somni d’una pàtria deslliurada, i per justificar les seves reivindicacions nacionals, van cercar les anomenades «raons històriques».

Nosaltres, tan del marxisme com del nacionalisme, en prenem només allò que mira cap endavant; tota la doctrina justificativa no ens interessa. M’explicaré: quan dic que no ens interessa, vull dir, que nosaltres pensaríem tal com pensem, encara que se’ns pogués mostrar, històricament, que no tenim cap dret a les llibertats dels nostres somnis.

Així, encara que la doctrina del materialisme històric—recordeu la crítica del Jaurés—es pugui considerar per molts com fracassada—el Croce, per exemple, en fer la crítica de l’obra del Antonio Labriola considera que el materialisme històric, com a filosofia, s’ha de donar per liquidat, restant-li solament un valor de «cànon» en la historiografia, com el d’una suma de noves dades, de noves experiències, que s’incorpora a la consciència dello storico—encara que realment hagués fracassat del tot, tant se’ns donaria.

Per nosaltres, com pel mateix geni progressiu Marx, el marxisme és una evolució, no una permanència. El determinisme no el dóna directament la història, sinó que és la voluntat dels homes, obeeix als eventuals determinismes psicològics inconeguts que dicta les planes de la història; de la mateixa manera, que, en un altre camp, no són pas les lleis de la ciència les que tenen sotmesos els fets de la natura, sinó el món dels fenòmens el que s’imposa en l’ordre de les idees científiques.

De Marx cap ençà, com d’En Valentí Almirall ençà, el món ha fet molta via, i ha presenciat el més gran cataclisme de la història. Les idees directrius de les teories econòmiques, històriques, científiques i filosòfiques, han estat renovades totalment en un període de vint-i-cinc anys.

Només dues columnes s’han aguantat fermes: els principis de la Llibertat dels homes i dels pobles. Només un ideal s’ha mantingut intacte en les consciències: l’aspiració a l’assoliment de la Justícia Social. Només una fe han servat pura les ànimes pecadores: la fe incommovible en els alts destins de la Humanitat! Només una esperança ha pogut amoixar el plorit dels homes: l’esperança en l’adveniment d’una societat millor.