Rafael Campalans

Socialisme i federalisme


Article publicat a «Justícia Social», 1 de desembre del 1923.


Socialisme i federalisme, més aviat que doctrines convergents, s’han de considerar com a doctrines complementàries, per tal com si la primera és normativa per a la vida individual de les nacionalistats dins els Estats complexos, la segona ens mostra el camí formal per anar-les agermanant dins d’Estats units d’amplitud més gran cada dia, fins que arribi a assolir el magne ideal d’aplegar la humanitat sencera en una gran i única família. Aquesta manera de sentir la doctrina del més alt polític català del segle darrer –del més alt pel seu cor i per la seva intel·ligència– és la que està d’acord amb el pensament democràtic modern.

Acceptant, així, els socialistes les directrius bàsiques del federalisme, ¿per què s’obstinen debades els federals que es diuen avançats, del camp productor, en la tasca exhauridora de voler infondre un sentit socialista als elements burgesos que integren el federalisme com a partit polític? ¿No veuen que és aquí on rau l’origen de la crisi que travessen? Clarament tenen el lloc assenyalat al costat nostre i una hora o altra l’hauran de venir a ocupar col·lectivament, tal com individualment han fet homes selectes que avui són ja estimats companys dins la Unió Socialista.

Hem de desenganyar-nos. Només hi ha una divisió política substantiva: paràsits i productors. D’una banda, l’egoisme conservador –que l’etiqueta federal no pot redimir– dels interessats que perduri la iniqua «explotació de l’home per l’home», contrària a totes les ètiques i a totes les religions, i de l’altra, la idealitat generosa dels homes de bona voluntat, de l’estament que es vulgui –remarqueu-ho bé–, que aspiren cordialment a l’adveniment de la pau a la terra amb la instauració de la igualtat veritable i de la justícia social.

Federals per sentiment i convicció –i molts de nosaltres fins per origen–, no hem d’amagar, per raons d’oportunisme tàctic que repugnen a la nostra impolítica sinceritat, l’íntima convicció nostra que la instauració eventual a les terres ibèriques d’una república federal burgesa, fóra un simple episodi, una pura anècdota en el camí ascendent de les humanes reivindicacions. L’ideal permanent i categòric es pot trobar només en la lliure federació de les repúbliques socials dels diferents pobles de la terra.

El federalisme, com l’ideal que polaritza avui l’anhel de les joves generacions, són formes polítiques continents, són com àmfores buides –belles àmfores, si voleu– dins les quals, però, cal vessar les perfumades essències espirituals del socialisme alliberador. I és per la valor d’allò que contenen que assoleixen llur plenitud i formen unitats perfectes: un cos continent, escultural argila, i una ànima vivificadora, claror dels déus.

Així, coneixem tots –i no és aquest sortosament el cas dels federals de Catalunya– pobres d’esperit que prenen el federalisme com una simple estructuració administrativa dels pobles, com un celler fosc i endreçat d’àmfores buides, i es rebel·len quan els federals de bo de bo volen omplir l’argila morta d’essències humanes: el costum, la llengua i el fervor socialista d’una ànima nacional plena i perfecta.

Així, coneixem tots també pobres d’esperit que, gairebé sempre moguts inconscientment pel prejudici imperialista de la pàtria burgesa, prenen el socialisme com una freda organització casernària de la societat, per endreçar en rígids prestatges un tipus quimèric, inhumà i abstracte d’home cosmopolita –braços, estómac, òrgans genètics–, i es rebel·len quan els socialistes veritables volen dotar aquesta malaventurada criatura primària de totes les superiors diferenciacions concretes, infonent-li un cor arrelat a les sucositats de la terra i un esperit volant per l’atzar sense fites. Aquests pobres d’esperit somien amb l’externa igualtat mecànica dels pobles i dels homes, assolible només arrencant-los l’ànima que els aguanta i els dóna valor, sentit i impuls de perfectibilitat. En llur suprema ignorància, mai no s’han adonat que dos homes iguals, a llur manera, només comptarien per un, i no veuen que llur somni monstruós, realitzat en els graons primaris de l’escala zoològica, vol dir l’estàtic automatisme de l’instint, el renunciament a tota possible superació, el pur conservadorisme, la fi de tot progrés. Les abelles, totes iguals, destil·len encara la mateixa mel que en les verges boscúries de l’Himet gustaven els déus primitius dins les mateixes bresques d’exagonalitat perfecta d’on extreien la certa perfumada els sacerdots de la litúrgia ancestral...

* * *

Entre tràgiques rojors d’incendi i denses boires d’albada, encara una volta rebem aquí la claror d’Orient: Rússia, Rússia...

Esperant la llum pura del migdia, nosaltres laborem ara amb la serena confiança que ens infon creure que si fos viu avui l’apòstol del federalisme –tan sensible al fluir tumultuós de la vida–, el geni immarcescible de Pi i Margall, ens faria costat per guiar-nos amb el seu humaníssim mestratge.