Índex | Prefaci a la trenta-quatrena edició

August Bebel - «La dona i el socialisme»



PREFACI A LA VINT-I-CINQUENA EDICIÓ

El «llibre completament acientífic» que és, segons H. Herkner (1) «La dona» viu ara el cas altament rar en la literatura alemanya d’arribar a una vint-i-cinquena edició, i esper que en seguesquen d’altres. La recepció extraordinàriament favorable que ha trobat en el públic lector alemany es correspon a les nombroses traduccions en les més diverses llengües estrangeres que ha trobat d’ençà de la primera aparició. Al costat d’haver estat traduïda dues vegades a l’anglès (Londres i Nova York) s’ha traduït al francès, al rus, a l’italià, al suec, al danès, al polonès, al flamenc, al grec, al búlgar, al romanès, a l’hongarès i al txec. D’aquest èxit del meu «llibre completament acientífic» en puc sentir orgullós.

Nombroses lletres, particularment de dones dels més diversos cercles socials, em mostren, a més, com d’especialment ha impactat en el món de la dona i hi ha trobat la recepció més càlida.

Ací he d’expressar especialment els meus cordials agraïments als qui, mitjançant l’enviament de material o mitjançant la rectificació i complementació dels fets indicats, m’han situat en la posició de perfeccionar el llibre. Els partidaris enardits d’una banda es trobem, però, amb una ferotge oposició de la part contrària. Mentre uns afirmaven que el llibre era el més inútil i perillós que apareixia en els temps recents (en aquest sentit parlava un diari antisemita publicat a Berlin), altres declaraven – entre ells dos pastors evangèlics – que és un dels llibres més morals i més útils a l’abast. Em satisfà tant un judici com l’altre. Un llibre que parla de coses públiques és com un discurs que es fa en la tribuna pública, per forçar a prendre partit. Tan sols llavors assoleix el seu objectiu.

Entre les nombroses respostes i intents de refutació que ha provocat el present llibre en el decurs dels anys hi ha dues que, pel caràcter científic dels llurs autors, mereixen una consideració particular. Així el llibre del doctor H. E. Ziegler, professor adjunt de zoologia de la Universitat de Freiburg i.B., que es titular «La ciència natural i la teoria socialdemòcrata, la llur relació a partir de la base de les obres de Darwin i Bebel» (2), i el posterior tractat del doctor Alfred Hegar, professor de ginecologia de la Universitat de Freiburg i.B., que porta el títol «L’impuls sexual» (3).

Tots dos llibres fan la impressió d’haver-se escrit sota la intenció dels autors de menar un «anorreament científic» del meu llibre. És evident que tots dos autors són actius en la mateixa universitat, tots dos llibres foren publicats per la mateixa editorial i totes dues publicacions es fonamentaven en un abast inusualment ampli en la denúncia de les «teories falses i acientífiques» que hi trobaven, exposant-ne una refutació. Però el mutu acord es mostra també, a més, en la divisió del treball entre (segons sembla) tots dos autors. Ziegle intenta de refutar les meues visions d’història de la civilització i de la ciència natural, mentre Hegar es llença essencialment a la caracterització fisiològica i psicològica de la dona tal com es presenta en el meu llibre, per demostrar-ne la falsedat i equivocació. Tots dos, doncs, cadascú des del seu punt de mira, intenten una refutació de la meua visió fonamental econòmica i sociopolítica, una empresa que mostra que entren en un terreny que a tots dos els és com a casa, i de la qual no poden esperar cap corona de llorers que hauria meritat una refutació més fonamentada.

Tots dos llibres tenen també en comú que han de tractar certes àrees que em són igualment allunyades i de les quals no tinc res a dir, especialment pel que fa a Hegar en aspecte on no tinc cap raó per contradir-los. Totes dues obres són, a més, obres tendencioses, que han de demostrar a tot preu que ni la ciència natural ni tampoc l’antropologia no presenten material de cap mena quant a la necessitat i la utilitat del socialisme. Tots dos autors també, treuen sovint de context, tal com no és rar en les polèmiques, passatges de la meua obra, que els plauen i en deixen fora els que els són incòmodes, per la qual cosa tenen certa dificultat en reconèixer què he dit.

En la discussió de tots dos llibres començaré pel tractat aparegut en primer lloc, el de Ziegler.

Ziegler ja ha pecat en el títol del seu llibre. Si volia escriure una crítica de les teories socialdemocràtiques en relació a Darwin, no podia fer del meu llibre objecte de la seua crítica, ja que seria pretensiós per la meua part de considerar-me un teòric socialista: hauria d’haver escollit les obres de Marx i Engels – en els muscles dels quals ens trobam els altres. Això ho ha obviat sàviament. Però no podia veure tampoc el meu llibre com una mena de dogmàtica de partit, tal com ho assenyal ja en la introducció, en declarar explícitament que crec que el meu llibre pot rebre el reconeixement dels meus companys de partit. Ziegler no ho podia passar per alt. En l’adopció del títol escollit va estimar-se més un de picant que un de correcte.

Ara he de passar en aquest punt a un greu insult que Ziegler llença contra Engels quan diu que en la seua obra «L’origen de la família, la propietat privada i l’estat» assum acríticament tota la teoria de Morgan. Engels encara té de fet en el món científic un dels noms més respectats com perquè l’afirmació de Ziegler faça cap mena d’impressió. Un estudi objectiu de l’obra d’Engels demostra, fins i tot pels llecs – i això no pertoca en el cas present per Ziegler – com tan sola va adoptar les visions de Morgan perquè coincidien amb les visions i estudis que havien fet ell i Marx en aquesta àrea. I si Engels les adoptà fou per raons pròpies, perquè oposar-s’hi es feia impossible, i no podia lluitar-hi amb perspectives d’èxit. Ço que Ziegler, principalment de la mà de Westermarck i Starcke, té contra les visions de Morgan, Engels i tota la resta, no són cap element essencial per a Morgan i Engels, i seria una opinió falsa i superficial pensar que no tinc un respecte elevat per homes de ciència de l’estil de Ziegler.

Ziegler temia (pàgina 15 de la seua obra) que hom li llençaria les calúmnies que sovint s’han llençat contra una gran part dels estudiosos moderns, és a dir, l’acusació d’utilitzar les llurs posicions científiques en favor de les classes dominants. Protest en contra d’haver-hi calumniat de cap manera. L’acusació que hom calumnia sembla volar força fàcilment des de la ploma dels nostres professors, com demostren també els atacs que m’ha fet Haeckel (vg. pàgina 294 d’aquest llibre). Ço que he escrit en aquest llibre és, en la mesura que expressa la meua pròpia opinió, la meua plena convicció, pot ésser equivocat, però de cap manera s’adreça contra un millor coneixement – i això certament és calumniós. Ço que vaig sostindre per a una gran part dels nostres acadèmics, no tan sols ho crec, sinó que puc demostrar-ho amb nombrosos fets. Coincidesc, juntament amb el judici d’un home com Buckle (pàgina 291 d’aquest llibre) amb el judici d’un Friedrich Albert Lange, que en la pàgina 15 de la segona edició de la seua «Qüestió obrera» parla d’una ciència falsificada, a la qual els capitalistes presten suport. I mentre discuteix les visions predominants sobre la ciència política i l’estatística, continua: «Que aquestes visions (com correspon als monarques) que sostenen els homes de ciència s’expliquen fàcilment a partir de la divisió del treball en l’esfera intel·lectual. Amb la raresa d’un exemple aïllat, els resultats de totes les ciències en un punt focal de filosofia comuna que provenen dels nostres investigadors més instruïts i reeixits, són un cert grau filles del prejudici general, ja que de fet en els seus propis camps poden veure-s’hi molt segurs, però fora d’ells no pas tant. Hom explica d’aquesta forma la malaurança d’una ‘filosofia’ pagada i sostinguda per l’estat, i troba llavors motius suficients per trobar-hi en qüestions científiques els elements directes de les futures revolucions mundials, com és el cas de la llei de la competència."

Aquestes observacions F. A. Lange les ha deixat clares, i no cal afegir-hi res. Ziegler hi dedica extensament el primer i segon capítol del seu llibre. Ziegler diu, a més, que hom li havia aconsellat de deixar de banda els seus escrits contra mi i que finalitzàs un llibre feia temps iniciat sobre embriologia, «que seria més avantatjós per a la seua carrera». Crec també que això hauria estat més prudent, no merament per la seua carrera, sinó també pel seu prestigi científic, que no ha guanyat gens amb el seu llibre contra mi. - No m’és possible ara en aquest moment de tractar les objeccions de Ziegler a partir de les recerques científiques de Bachofen i Morgan quant a les relacions de sexes en els nivells inferiors de desenvolupament humà. No hi ha a dia d’avui cap nova demostració factual més enllà de les aportades en la visió de Bachofen i Morgan, tot i que en la primera secció del present llibre certs fets nous que crec que van camí de mostrar d’una manera irrefutable la correcció d’aquesta visió. Ha aparegut de llavors ençà el tractat de Cunow «Les organitzacions de parentius dels negres australians», de les quals passi a parlar en la primera secció d’aquest llibre, ja que no tan sols aporta una quantitat de nous fets en la mateixa direcció, sinó que s’ocupa particular de les visions de Westermarck i Starcke – els referents de Ziegler – i les refuta des de la base. Per brevetat em centraré en Ziegler.

Pel que fa a la pròpia recerca de Ziegler per demostrar que la relació monògama entre home i dona deriva «d’un costum basat en la natura» (pàgina 88 del seu llibre), estableix la seua argumentació de forma extraordinàriament fàcil. Una vegada sorgida la relació monògama com a conseqüència de raons purament psicològiques: «amor, desig mutu, gelosia», diu llavors, però, que el matrimoni és necessari, «ja que mitjançant el vincle matrimonial públic l’home reconeix davant de la societat l’obligació de restar fidel a la seua dona, i a tindre cura i educar els seus fills». Primer, doncs, la monogàmia és un «costum basat en la natura», una relació «de base purament psicològica», i per tant gairebé explicable per la llei natural, i unes poques pàgines després reconeix el matrimoni com una institució legal coercitiva, que la societat requereix, perquè l’home reste fidel a la dona, i tinga cura i eduque els seus fill. «Explicau-me, comte Örindur, aquesta dicotomia de la natura». En Ziegler, el bon ciutadà passa davant del científic.

Si el vincle matrimonial públic és necessari per a l’home, perquè siga fidel a la seua dona, perquè crie i eduque als seus fills, per què no diu llavors Ziegler cap mot de l’obligació idèntica de la dona? Suposa instintivament que la dona es troba en el matrimoni actual en una situació de força que imposa a l’home a través de vots particularment solemnes, però que no es compleixen en nombrosos casos. Ziegler no és tan limitat o ignorant com per no saber que, per exemple, en l’Antic Testament, el fonament de la família patriarcal era la poligàmia, que es donà des dels primers pares fins al rei Salomó, sense «un costum basat en la natura», ni «raons psicològiques de la monogàmia» tinguessen cap efecte per desencoratjar-la. La poligàmia i la poliàndria, que existeixen en temps històrics des de fa mil·lennis i que reconeixen encara avui a Orient molts centenars de milions de persones com a institució social, contradiuen de la forma més colpidora les raons «de ciència natural» aportades per Ziegler i dutes a l’absurd. Hom passa llavors, amb estrets prejudicis burgesos, a jutjar costums aliens i a cercar el sosteniment d’institucions socials en raons de ciències naturals, quan predominen únicament causes socials.

Ziegler podia també haver-se estalviat el seu exemple de la vida sexual dels simis antropoïdes per tal de demostrar que la monogàmia és una mena de necessitat natural, en la mesura que els simis no posseeixen com els homes una organització social – ni encara que fos primitiva – que domine pensaments i actuacions. Darwin, pel que m’afecta, fou en el seu judici molt més prudent. Darwin sembla de fet considerar increïble l’existència d’un «matrimoni comunitari» i una situació prèvia de promiscuïtat, però era prou objectiu com per dir que tots aquells que han estudiat la matèria de forma més fonamental no hi són d’acord i que sostenen que el «matrimoni comunitari» (aquesta expressió específica deriva de nosaltres. L’autor) constitueix la forma originària i general de l’intercanvi sexual en tot el món, inclòs el matrimoni entre germans.(4) De Darwin ençà, però, la recerca de les condicions primitives de la societat ha fet un gran avenç; moltes coses que llavors eren encara dubtoses, són ara clares, i Darwin mateix, probablement, si fos encara viu, hauria abandonat els seus antics dubtes. Ziegler dubta de la doctrina de Darwin segons la qual les característiques adquirides poden heretar-se, i combat aquesta concepció emfàticament; però l’opinió posada en dubte pel mateix Darwin que la monogàmia és la relació sexual originària entre els humans, l’accepta com a infal·lible, amb el fervor d’un cristià creient, que veu perillar la salvació de la seua ànima si no creu en el dogma de la santíssima Trinitat o com un catòlic en la immaculada Concepció de Maria. Ziegler es troba en un greu autoengany si creu que pot desconèixer, amb la seua atitud força dogmàtica, però fonamentalment falsa històricament i naturalísticament, fets demostrats de les fases de desenvolupament dels intercanvis sexuals dels diferents nivells culturals de la humanitat.

Amb Ziegler i amb els qui pensen com ell quant al sentit que Morgan dóna al desenvolupament de les relacions sexuals en els diferents nivells socials, els passa el mateix que a la gran majoria dels nostres acadèmics amb la visió materialista de la història. La seua simplicitat i naturalitat, a través de la qual tota la resta sembla tan contradictori i ambigu quan abans semblar clar i comprensible, no els és gens fàcil; és massa simple com per donar cap espai a l’especulació. A més, temen – sense sovint ésser ells mateixos conscients – les seues conseqüència per a l’estabilitat de l’ordre estatal i social existent; ja que davant les lleis de desenvolupament que valen també per a la societat, com pot sostindre la societat burgesa que no hi pot haver damunt d’ella cap ordre social millor?

Ziegler no copsa la connexió dels ensenyaments de Darwin amb la cosmovisió socialista; també li recoman de llegir els dos primers capítols de la «Qüestió obrera» de F. A. Lange, titulats «La lluita per l’existència» i «La lluita per la posició privilegiada»; potser li quedarà clar ço que en el meu escrit li semblava ambigu. Que, a més, Ziegler s’equivoca quan creu que la visió de Virchow quant al darwinisme condueix al socialisme, quant pot emprar contra meu el que indicava en la pàgina 291 d’aquest llibre.

En considerar la teoria naturalística de Darwin en relació íntima amb la cosmovisió socialista, creu Ziegler que aquesta opinió la pot refutar en referir-se al judici de Darwin quant a la guerra i a la seua visió maltusiana. Abans de res he d’insistir que quan hom em cite, em cité també correctament. Ço que Ziegler cita en la pàgina 186 de la seua obra com la meua opinió sobre la pau eterna és fonamentalment fals i mostra la seua completa incapacitat per poder explorar en el món mental d’un socialista. Que moltes guerres han tingut una influència en l’avenç cultural hom ho pot acceptar sense pensar-s’ho, però que totes les guerres tinguen aquest caràcter tan sols ho pot sostindre un ignorant de la història. I que fins i tot avui, la guerra, amb la mortandat massiva dels homes més forts, la flor de les nacions civilitzades, i amb el massiu anorreament de mitjans culturals, que les guerres presents afavoresquen l’avenç de la humanitat és quelcom que tan sols pot creure un bàrbar. Tota pau duradora seria doncs, segons l’opinió de Ziegler i companyia, un crim contra la humanitat. Ço que diu Ziegle sobre aquest capítol en el seu llibre no s’eleva per damunt del botiguer més curt. No més elevat es troba ço que diu sobre l’adscripció de Darwin al maltusianisme. La mancança completa de Darwin en la ciència sòcio-econòmica el va conduir a postulats molt arriscats quan tracta temes socials; però de Darwin ençà s’han fet en l’àrea social avenços tan poderosos que allò que era encara disculpable per a Darwin, no ho siga ja per als seus deixebles, particularment quan això s’esdevé com en el cas de Ziegler amb la pretensió de tindre un considerable domini en aquesta àrea. Ço que he de dir-hi en contra ho he dit en la secció d’aquest llibre «Població i superpoblació», i allà hi remet. Un dels principals trumfos que Ziegler em juga en contra apareix quant a la meua opinió de la capacitat de desenvolupament de les persones i especialment de la dona sota unes relacions socials raonables i naturals, i de fet mitjançant l’educació i l’herència. Ziegler hi contraposa la seua opinió dissident que l’herència de les característiques adquirides queda descartada o que tan sols seria possible en intervals temporals de longitud inacabable – per bé que s’hi basa en Weismann -, de forma que la seua importància seria independent de la introducció de les idees socialistes. Declara: «Abans que les persones s’haguessen adaptat a la nova organització social, la nova organització hauria desapareguda llargament» (pàgina 19). Aquesta frase deriva d’una opinió particularment ingènua de Ziegler quant als canvis en les formacions socials. No reconeix que els requeriments socials són els que generen noves formacions socials, que les formacions socials creixen així amb les persones i les persones amb elles, que unes i les altres se sostenen mútuament. Un nou ordre social és impossible abans que hi haja persones que el vulguen i el facen factible, el mantinguen en vida i en porten el desenvolupament endavant. Si en qualsevol lloc hi ha una adaptació al discurs és ací. Les circumstàncies favorables que alcen qualsevol nou ordre social contra l’anterior comporten també uns individus en constant maduració.

Segons Ziegler sembla que l’opinió de l’herència de les característiques adquirides ja s’ha rebutjat tant de pla que tan sols hi creuen els retardataris. Com a llec i allunyat dels treballs de diferents menes que s’ocupen del tema ací tractat, no puc deixar de banda la meua pròpia experiència i les constatacions que em fonamenten, però una observació atenta m’ha demostrat que la seguretat tan apodíctica amb la qual Ziegler tracta un tema força controvertit el posa en contra dels representants més reconeguts del darwinisme. Així el doctor Ludwig Büchner publicava en el «Beilage zur Allgemeinen Zeitung», München, 13 de març del 1894, un article titulat «Ciència natural i socialdemocràcia», en el qual discutia l’obra de Ziegler. Büchner parlava no tan sols contra l’opinió de Weismann-Ziegler, sinó que assenyalava alhora que, a més de Haeckel, també Huxley, Gegenbaur, Fürbringer, Eimer, Claus, Cope, Lester Ward i Herbert Spencer parlen en pro de l’opinió darwiniana. Més endavant, Hake, en una polèmica força apreciada pels acadèmics «Disseny i herència. Un mecanisme de desenvolupament de l’organisme» (5), l’emprén contra la posició de Weismann. També Hegar parla així en el tractat que em dedica en contra i ataca alhora Weismann (pàgina 130 i ss.).Completant damunt la base de la teoria de l’herència de les característiques adquirides també s’hi troba el professor Bodel en la seua obra «Moisès o Darwin. Una qüestió acadèmica» (6), pàgina 99 declara textualment: «Són de gran importància, però, els fets de l’herència progressiva o d’avenç. L’essència mateixa de la qual consisteix que també els trets individuals, i per tant els trets recentment adoptats, les característiques de data recent, els pot heretar la descendència». I Haeckel escrivia sobre la mateixa qüestió en una lletra a L. Büchner de data del 3 de març del 1894 – citada en la ressenya esmentada del llibre de Ziegler feta per Büchner -: «A partir del següent article veureu que el meu punt de mira en aquesta qüestió fonamental no ha canviat des de la posició fortament monista (i alhora lamarckiana). Les teories de Weismann i similars que condueixen a nocions dualistes i teleològiques, es redueixen a pura mística. En l’ontogènia condueixen directament a l’antic dogma preformacionista», etc.

En la mateixa posició es troben Lombroso i Ferrero en l’obra «La dona com a criminal i prostituta» (7), en la pàgina 140 de la qual es parla dels instints de preservació i desig que la dona hauria adquirit mitjançant l’adaptació. Igualment Tarnowsky concedeix (8) que sota unes certes condicions s’hereta la perversitat sexual adquirida, i Krafft-Ebing (9) parla del caràcter de la dona, que fou modelat durant innombrables generacions en una determinada direcció. Aquestes posicions demostren que trob suport de la meua opinió quant a l’herència de les característiques adquirides en la societat educada, i que Ziegler sostenia més d’allò que podia demostrar. Ziegler destaca en el seu ofici civil de científic naturalista, però com a zoon politikon – per dir-ho com Aristòtil – és amb alta probabilitat un nacional-liberal. Això traspua la sovintejada indeterminació en la forma d’expressar-se quan du la seua demostració al precipici; també ho traspuen els esforços frenètics que fa per harmonitzar el desenvolupament humà global amb les condicions burgeses actuals, quan cerca de mostrar que les institucions socials i polítiques que regulen actualment el matrimoni, la família, l’estat, etc., valen per tots els temps, que a finals del segle XIX el filisteu no requereix de cap reflexió quant a les aportacions que farà el segle XX.

Passi a Hegar. Aquest qualifica el seu llibre com un estudi de medicina social. Si prescindís de ço «social» i es limitàs a l’altra part del seu tractat, el seu treball hauria guanyat no poca cosa. Ja que la part social és extraordinàriament pobra i mostra un coneixement altament deficient de les nostres relacions i condicions socials. Hegar no s’eleva en cap proposició per damunt de la mediocritat burgesa i, com Ziegler, és completament incapaç d’entendre ni tan sols un pensament que vaja per damunt de la visió burgesa més estreta. Hegar, per tant, amb una sàvia autoconfiança, exposa d’entrada el seu pla originari (vegeu el prefaci del seu llibre) d’emprendre una reelaboració de tota la qüestió de la dona; tria un tema restringit, «per tal de combatre les visions i doctrines falses i profundament perjudicials que... en particular amb ‘La dona i el socialisme’ de Bebel han arrelat en les grans classes». I afegeix a més: Treballs bons que posen els peus damunt d’una base realment científica, com «Higiene sexual» de Ribbings trobem, contràriament, un suport proporcionalment inferior.

El darrer llibre m’és bén conegut, i l’autor és un senyor que reposa en un terreny estrictament religiós. El llibre és, però, en justícia, d’un valor inferior i porta explicitada la seua tendència conservadora. D’una tendència corresponentment marcada és certament també la refutació d’Hegar de la meua obra. En el seu afany de refutar, demostra més que el que pot demostrar com a acadèmic. Emprén en general la protecció de la classes afavorides, que presenta com a model de moralitat, i contràriament llença pedra rere pedra a les treballadores, de forma que hom creu en nombrosos passatges que es tracta d’un burgès amb consciència de classe i no pas un home de ciència. Que Hegar és un home de ciència ho mostra de forma realment objectiva la seua presentació, i la seua obra conté una sèrie de missatges didàctics, que hom tan sols pot desitjar que es propaguen. Per contra, hom cerca debades en la seua obra punts de mira grans i generals i mesures d’higiene social que tan sols pot aportar una societat educada per l’estat, una vegada haja reconegut la necessitat d’educar tots els sexes en el terreny del coneixement científic més avançat.

En la societat burgesa s’hi donen dues classes que no pertanyen al proletariat, però que si poguessen emancipar-se de la forma de pensar estrictament burgesa, haurien d’adherir-se amb joia al socialisme: són els mestres i els sanitaris (higienistes, ginecòlegs, metges). Hom hauria d’esperar, doncs, certament d’homes com Hegar i dels seus semblants, que per posició professional coneixent els innombrables mals que pateix la gran majoria de les persones i particularment de les dones com a conseqüència essencialment de les nostres relacions socials, que defensassen mesures socials de gran nivell en l’àmbit sanitari i educatiu, que poguessen realment ésser d’ajut. Però això no es dóna. Sostenen més aviat que les condicions no són innaturals en elles mateixes, i cobreixen amb la llur autoritat un ordre social podrit i corcat d’una societat que diàriament demostra de quin poc seny gaudeix front d’uns mals de natura física i moral que es fan sempre més grans. Aquesta és la conducta escandalosa de tants homes de ciència, part dels quals tenen únicament com a disculpa el medi social en el qual viuen, i fan dels seus prejudicis una segona natura que els fa impossible un pensament superador; resten amb tota la cientificitat «pobres d’esperit».

Hegar té com Ziegler una manera particular de citar; també pren aspectes no essencials i deixa fora d’essencials i construeix d’aquesta forma la refutació. La gran importància que concedesc a la satisfacció normal del desig sexual per a les persones adultes, el du particularment a polemitzar contra meu com si jo hagués emprat l’expressió en un sentit de desmesura. Assenyala que faig referència a Buda i Schopenhauer, i refereix les expressions de Hegewisch i Busch com a envellides, però oblida que autoritats com Klencke, Ploß i Krafft-Ebing, que s’expressen en el mateix sentit que els anteriors, i per tant a favor meu. En la present edició cit a més l’estatística moral conservadora d’Öttingen (pàgina 130 i ss.), que arriba sota la base dels seus estudis estatístics a resultats completament similars als meus. Contra tot això Hegar no té res millor a contraposar que una estatística de Decarpieux sobre la mortalitat dels solters a França dels anys 1685 a 1745 (!!!) i la dels casats segons Bauer, que es refereix als anys de 1776 a 1834. Totes dues estatístiques es prengueren en una època on l’estatística encara era en una situació força deficient, i no es poden veure com a concloents.

Però Hegar s’embolica també en una forta contradicció. A la pàgina 9 de la seua obra aporta com a demostració de la inocuïtat de l’abstinència sexual de les persones adultes el clergat catòlic, tants dels membres dels ordres masculins i femenins, com dels que assumeixen de lliure voluntat el celibat. Combat l’argument que aquestes persones no visquen plenament; que se’ls force a sortir dels deures d’una posició pública, on cada pas en fals podria ser víctima de la tafaneria general i arribar aviat a les orelles dels superiors. Però en les pàgines 37 i 38 del seu llibre afirma textualment: «Un dels fets sòlids Druruy (citat a Bertillon) parla d’una forma ben decidida de la influència negativa directe del desig sexual reprimit en la generació d’aquesta categoria de delictes (violació, abús d’infants, etc.). Druruy ha confrontat durant trenta mesos les infraccions morals escaigudes en escoles dirigides per llecs o per religiosos. 34.873 escoles laiques reconeixien 19 faltes i 8 delictes, 3.581 escoles congregacionals reconeixien 23 delictes i 32 faltes. Els instituts mantinguts per congregacions religioses numeren així quatre vegades més faltes i dotze vegades més delictes contra la moralitat!» Vull dir que es refuta tant ell mateix, que no em cal refutar-lo.

Encara conté més contradiccions similars l’obra de Hegar. A les pàgines 18 i 19 dóna taules de mortalitat de França, París, Bèlgica, Holanda, Prússia, Baviera, que proporcionen informació del nombre de defuncions en les diferents classes d’edat per cada 1.000 casats o solters. Aquestes taules expressen gairebé completament la meua visió ja que mostren que la mortalitat dels solters, excepte la classe d’edat més jove de 15 a 20 anys, és de mitjana més alta que la dels casats. Certament mor una part gens menyspreable de les dones casades en el part o com a conseqüència del part en les edats de 20 a 40 anys, i Hegar conclou d’aquest fet i de les nombroses malalties que afecten les dones després de la maternitat, que la satisfacció de les necessitats amoroses augmenta significativament la mortalitat femenina. Passa per alt, però, que no moren per les relacions sexuals sinó per les conseqüències, i únicament atribueix les condicions físiques d’un gran nombre de dones a les dificultats de l’acte de parir. I aquestes feblesa física és l’efecte de les nostres miserables condicions socials: formes roïnes de nutrició, habitatge i de vida, les menes d’ocupació, l’educació psíquica i física, la indumentària (corset), etc. També ha de saber Hegar com a expert en quins nombrosos casos una assistència insuficient o fraudulenta en el part o el contagi degut a la responsabilitat del marit comporten difícils patiments a les paridores. Tots aquests defectes es podrien superar mitjançant futures institucions socials i mètodes educatius, i les conseqüències que avui es presenten no es donarien. Hegar m’acusa a més d’exagerar els efectes nocius del desig sexual insatisfet, i ell cau en l’altre extrem; descriu els perjudicis del desig sexual satisfet en la dona per tal de donar la raó a l’apòstol Pau que, com és conegut, ensenyava que casar-se és bo i no casar-se és millor.

Hegar disputa a més la correcció de la meua visió que en els no-casats la insatisfacció del desig sexual té influència en el nombre de suïcidis. M’hi referesc a les informacions estatístiques de la pàgina 130 i ss. del meu llibre. Hegar ha d’admetre, però (pàgina 23): «En línies generals la freqüència de suïcidi dels solters és més elevada.» Per què doncs disputar-ho?

A més, Hegar combat la meua visió que la repressió del desig sexual en la dona condueix sovint a malalties mentals, a satiriasi i a nimfomania. Però també aquesta refutació de la meua visió l’erra completament. En la pàgina 80 declara que: «El sexe femení és en general més procliu a l’embogiment que el masculí; però la diferència no és important. Per contra s’hi troba una diferència força gran entre solters i casats, per la qual entre els primers aproximadament la dobla. La relació apareix encara més pronunciada, quan hom descompta els infants i limita l’observació de les malalties mentals als individus de quinze anys en endavant. Hom obté llavors una taxa de bogeria quatre vegades més alta per als solters respecte dels casats». Hegar cerca les raons per explicar aquesta gran diferència desfavorable als solters, i no puc deixar d’atribuir una part d’aquestes raons fàcilment, perquè en cap cas he sostingut que el desig sexual reprimit constituesca l’única causa de condicions patològiques en els solters; però així encara Hegar arriba a la conclusió (pàgina 31): «És, però, la diferència entre solters i casats tan gran com per poder explicar-la tota (a partir de les raons per ell proposades) Em deman de nou. Per què, doncs, disputar-ho?

Diu, a més, en la pàgina 23: «La nimfomania i la satiriasi sorgeixen de vegades en alteracions anatòmiques força notòries de l’aparell sexual o també de l’aparell nerviós central.» Però d’on provenen aquestes transformacions, tan sols en dóna una explicació força poc satisfactòria. Admet que la insatisfacció constitueix una contribució a l’aparició de patiment. «La primera i principal, però, en general, és l’agitació induïda artificialment i violenta.» (!) Però aquesta agitació es fonamenta, però, en la natura sexual dels humans, altrament seria impossible. Que, a més, l’aparició de la histèria s’atribueix ja en el temps antics a la repressió del desig sexual, Hegar ho concedeix, però no vol que s’aplique sovint aquest fonament; amb tot, declara en la pàgina 35: «En els temps antics i també, si bé rarament, en els nostres dies hom ha observat sovint malalties d’histèria, psicosi histèrica, corea en institucions tancades com convents de monges, pensionats de noies, que són atribuïdes en molts casos a la repressió del desig sexual». Hegar no contradiu això, tan sols cerca d’explicar-ne les causes, que jo no hauria explicat més que ben poc i que tan sols hauria examinat parcialment. «El quadre clínic guanya, especialment en la dona, quan se li facilita una perspectiva sexual», afegeix Hegar, que jo accept de nou. A més diu: «En quina mesura en l’aparició del quadre de perspectiva sexual de patiments nerviosos i de trastorns emotius s’explica encara per la repressió violeta d’un desig sexual adequat a la capacitat i a l’edat biològica del pacient, és difícil d’escatir». Fins i tot en tinc prou amb aquesta concessió.

En la sisena secció de la seua obra Hegar tracta dels mals de les dones en madurar a l’edat reproductiva. Com ja s’ha indicat abans, Hegar mostra perills i mals molt més grans per a les dones casades que per a les no-casades, per bé que no ha negat completament els inconvenients de la insatisfacció. I això, malgrat tot el que ensenya l’exàmen de les donzelles d’edat, anomenades verges frans, fins i tot als llecs sobre els mals de la manca de matrimoni. Això tampoc no ho pot amagar Hegar, que declara així en la pàgina 30: «S’hi dóna, però, també una altra classe de donzelles, que són del tot sanes o que si més no, no mostren cap alteració d’importància en el desenvolupament corporal i que resten de forma similar en edats avançades, sense casar-se. Ara bé, aquestes rarament no ofereixen d’una forma més o menys pronunciada cap quadre comú amb les cloròtiques; sensació de feblesa i fragilitat, manca de goig pel treball, depressió, gran irritabilitat, aspecte pàl·lid, emmagrament, alteracions de les funcions genitals, etc.» Aquesta frase conté per tant igualment una altra concessió valuosa. I, tot i així, en sóc un lladre i assassí contra meu, perquè jo tan sols dic, tan sols que amb menys parèntesis, les coses pel nom just.

De ço que Hegar diu en la setena secció del seu tractat sobre la desmesura en el gaudi sexual i les conseqüència de l’anomenat amor salvatge, no malgastaria ni un mot. Una vegada més, perquè, en la mesura que polemitza contra meu, únicament m’ha malinterpretat, intencionadament o no, i em deixa indecís de si parla o no de la meua opinió en general.

A més, a Hegar li passa, com a tots els ideòlegs burgesos, que posa l’efecte en el lloc de la causa i, per exemple, l’alcoholisme deriva d’un «defecte ètic» per comptes de causes socials. M’he dedicat en aquest llibre tan fonamentalment als efectes de les condicions socials sobre tots els aspectes vitals de les persones, que no vull malgastar en aquest punt cap mot més.

Força molest es troba Hegar pel fet que m’afany a mostrar que sovint les «classes posseïdores i educades» seduïen les filles dels pobles als quals pertanyien. Que no era cert, que gairebé sempre els culpables eren soldats, treballadors, jornalers, sirvents, i que rarament hi figuraven persones que pertanyessen als estrats afavorits, i que era doncs un error sostindre que hi tenien una participació destacada. Una afirmació tan desvergonyida com aquesta és amb prou feines possible. Certament, que els pares dels aproximadament 170.000 fills extramatrimonials que neixen de mitjana cada any a Alemanya, pertanyen tan sols en part a les «classes posseïdores i educades», però percentualment suposen un contingent inusitadament gran. Malaurada passa massa sovint que empleats, treballadors i, en general, servidors en cases acomodades són a l’abast per assumir els pecats dels llurs senyors. Hegar ha de fer, amb tot, tan sols una vegada, la corresponent investigació en la clínica maternal de Freiburg, i n’esdevindrà en aquest punt en particular instruït com el millor. També l’anim a llegir l’obra del seu jove col·lega, el doctor Max Taube de Leipzig, «La protecció dels infants extra-matrimonials», que arriba en la discussió d’aquest capítol a conclusions completament oposades a les de Hegar. És el defensor cec i parcial de la societat burgesa el que parla per Hegar en la valoració particular dels aspectes socials. També és així, quan s’eleva a un panegíric formal per al sistema de dos infans que domina a França, que segons la seua opinió s’alça com una mena de condició ideal. De les causes i efectes d’aquest sistema he parlat prou en la segona secció d’aquest llibre. Hegar, que es presenta com a defensor d’aquest sistema, ignora una vegada més completament les conseqüència que exerceix en la condició moral de la població francesa. Que l’avortament massiu, l’infanticidi, el maltractament infantil i el coit no-natural s’hi han promogut d’una forma força elevada, ell, el ginecòleg, ho desconeix. En la mateixa alçada de visió es troben la resta de punts de mira tant socials com polítics, que emprén contra les meues aportacions. Així, per exemple, sobre el dret al treball – que, com és sabut, la socialdemocràcia alemanya mai no ha reconegut com a reivindicació programàtica -, sobre les relacions internacionals, les unitats laborals i la natura dels diners. La més fenomenalment veritable superficialitat es mostra també en la seua posició econòmica sobre la qüestió agrària. Atribueix, en aquest sentit, la ruina de l’agricultura anglesa a l’abolició dels aranzels de gra a Anglaterra – que és sabut foren abolits el 1846! Que jo remarque molt sovint en el meu llibre com avui molta terra fèrtil s’empra per a la plantació de boscos, que es poblen després de cèrvols i rens, per tal que senyors preeminents i respectables puguen satisfer la llur passió per la caça el condueixen (pàgina 94) a la següent resposta: «La caça esportiva és entre nosaltres, a Alemanya, la causa que es transformen terres útils per a millors objectius en boscos que es podrien dedicar a funcions més correctes. Si no fos per això, però, moltes espècies animals com els cèrvols, els senglars, s’haurien de protegir encara de la completa extinció; per descomptat, per als partidaris d’un principi unidireccional d’utilitat això no té cap validesa, i seria preciós que fins a la darrera llebre i el darrer cèrvol fossen anihilats. Com es veurien, però, llavors els boscos i les floredes!».

Tan sols escriu això un home que, del que s’esdevé en realitat, no té cap indici, i que contràriament hauria de saber que els nostres pagesos del nord i del sud, de l’est i de l’oest, pels perjudicis que l’avançament intencionat dels espais salvatges els provoquen en totes les parts d’Alemanya, han arribat a unes alçades que han de parlar ja d’una calamitat. En els temps feudals no es podien imposar condicions com les que ara es donen en un bon nombre de zones d’Alemanya.

També la pròpia qüestió agrària la resol Hegar d’una forma meravellosament simple. Escriu (pàgina 106): «La política comercial, la mena de fiscalitat, la legislació i la bona voluntat dels propietaris de latifundis han d’ésser els millors per a l’elevació dels petits i mitjans pagesos...» Espera per tant dels llops el salvament de les ovelles. Això esgota la meua capacitat i el meu desig de continuar la polèmica.

Si no posa el professorat alemany cap campió més hàbil contra el drac del socialisme que Hegar i Ziegler, llavors esdevindrà aquest «monstre» modern de la societat burgesa. Nits d’insomni no ens fan igual a Sigfrid.

Pasqua de 1895.

A. BEBEL


Notes d’August Bebel

(1) Die Arbeiterfrage. Eine Einführung von Dr. H. Herkner. Berlin 1894. <=

(2) Stuttgart 1894, Edició de Ferdinand Enke. <=

(3) Stuttgart 1894, Edició de Ferdinand Enke. <=

(4) L’ascendència de l’home i la selecció sexual, de Charles Darwin. 20. capítol. Característiques sexuals secundàries humanes. Halle a.d.S., Otto Hendel. <=

(5) Leipzig 1895. <=

(6) Stuttgart 1895. Cinquena edició ampliada. <=

(7) Leipzig 1894. <=

(8) Die krankhaften Erscheinungen des Geschlechtssinnes. Berlin 1886. <=

(9) Lehrbuch der Psychiatrie. 1. Volum 2. Edició. <=